Universitats

Antoni Furió: «El futur, el veig més en la col·laboració que en la competitivitat»

Antoni Furió, catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, va ser director de publicacions d’aquest centre entre 1997 i 2010. I també va ser president de la Unió d’Editorials Universitàries Espanyoles (UNE) entre 2002 i 2004. Amb ell busquem una visió externa i tracem la trajectòria històrica d’aquests organismes d’edició vinculats a les universitats i les opcions de futur.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Quan vostè arriba al servei de publicacions de la Universitat de València començava un període de transformació de les editorials universitàries. Com va ser el procés en general?

—Com que soc historiador, deixaràs que faça abans una panoràmica, per situar-nos. Les universitats van ser una editorial des del principi de la seua existència...

—No van ser Oxford i Cambridge les primeres editorials universitàries?

—No, això és després de la invenció de la impremta. Les primeres editorials universitàries, entre cometes, naixen en la primera Edat Mitjana, per la demanda de llibres i manuals per part de professors i estudiants. Hi ha uns llibres, revisats pels professors, que són el patró. No estan enquadernats, sinó fragmentats en capítols, en quaderns, de manera que es poden copiar i tornar. El sistema es diu “De la pettia”, ‘tros’ en llatí. I la universitat controla els continguts. Era una fabricació quasi industrial, amb copistes, però no hi ha una mecanització del procés, que arriba amb la impremta. A finals del segle XV, Oxford i Cambridge tenen les seues impremtes universitàries, però durant els segles següents, la gran majoria de publicacions seran llibres religiosos. Hem d’esperar al segle XIX, fins que es reinventen les universitats, la qual cosa faran els alemanys, perquè la universitat no siga sols un ens transmissor de coneixement, sinó també d’invenció i creació. Al costat de la docència, l’altre gran pilar serà la investigació i, òbviament, les editorials universitàries tindran un nou paper. Obres d’investigació que, lògicament, cap editorial privada no publicaria. A València, la universitat havia anat publicant llibres dels seus professors i, al segle XIX, publica tesis doctorals i lliçons d’obertura de curs. Encara no podem parlar d’editorial universitària. Als anys vint es pot situar el naixement de l’editorial, amb la publicació de l’anuari, una revista periòdica.

—Això passava a la resta de l’Estat?

—En algunes universitats, sí, però encara no estava generalitzat. Això passarà a partir del 1940, quan l’Estat crea els serveis de publicacions, aleshores “secretariado de publicaciones”. És un model planificat i centralitzat des de Madrid. Aleshores a Espanya només hi havia una dotzena d’universitats on s’impartien les llicenciatures, perquè el doctorat es feia a la universitat central. Amb el temps, els doctorats s’estenen i això té conseqüències, perquè fer el doctorat implica investigar. Llavors, els secretariats, que únicament publicaven llibres institucionals, comencen a publicar investigació. El que a Alemanya es feia des del segle XIX, a Espanya comença a fer-se després de la Guerra Civil. Falten encara alguns pilars més, perquè els manuals els publicaven editorials privades, era un negoci. Hi ha, a més, la democratització dels estudis universitaris, que fa que es passe a tenir setanta universitats arreu de l’Estat i es multiplique el nombre d’estudiants i professors. I per un altre costat, el paper que no va fer la universitat en el tardofranquisme el van fer les editorials privades, amb la introducció dels nous corrents de pensament científic, filosòfic o literari a través de les traduccions. Als Estats Units o Gran Bretanya, són les university press les que fan això.

—Quan canvia la tendència?

—A partir dels anys 80, quan les universitats es democratitzen i canvien els seus estatuts. Els secretariats comencen a ser més serveis de publicacions. A València, qui protagonitza el canvi és Vicenç Roselló, geògraf i director del servei de publicacions [1979-1984]. Als anys 80 i 90 hi ha així mateix un boom de l’edició, el nombre de títols es dispara i les editorials privades no estan preparades per a la nova filosofia de fer molts títols molt específics i editar-ne pocs exemplars, seguint la tendència del que es feia als Estats Units. Una altra pota, que vaig teoritzar, era la de la “tercera funció de la universitat”. Al segle XXI ja es parla d’això, d’innovació i transferència. Jo aleshores no emprava aquesta terminologia però vaig començar a dir que la universitat, al costat de l’ensenyament i la investigació, havia de fer una funció social.

—La transferència de coneixement?

—No sols això: calia fer una funció substitutiva de les editorials privades, del que no feien. A Madrid i Barcelona, la indústria editorial és molt forta i les editorials privades ho cobreixen tot. La Universitat Complutense de Madrid o la Universitat de Barcelona ocupaven aleshores un paper residual. Però a Sevilla, Santiago o València, els termes s’inverteixen, perquè no hi ha editorials privades dedicades a publicar assaig. Aleshores, la Universitat de València irromp amb una oferta molt gran, de 200 o 300 títols a l’any.

—S’està referint a l’època en què assumeix la direcció de publicacions?

—Sí. Una de les primeres coses que fem és canviar la denominació, deixa de ser un servei de publicacions per convertir-se en una editorial. Ja podem parlar d’editorial universitària. Abans d’entrar jo, tanmateix, Guillermo Quintás havia fet una tasca increïble amb el tema dels manuals, sobretot amb els materials de filosofia per a la universitat i els instituts. Això generava molts diners. Gràcies a Aristòtil, Plató o Nietzsche aconseguien els recursos per publicar uns altres llibres. Vam donar molta importància a la funció social: papers sobre el país, alta divulgació, assaig, revistes... Des de l’any 1999 apareixen publicacions com L’Espill, Caràcters, Pasajes, col·leccions dedicades a un públic més ampli. Una editorial feta a la universitat però dirigida no sols a la comunitat universitària. L’esquema es reprodueix a Sevilla, Granada, les Illes...

—Aquesta projecció social s’ha assolit i consolidat?

—La pregunta connecta amb els problemes que hi ha hagut al segle XXI, que han patit tota la indústria i que no sé si s’ha sabut respondre suficientment, que és la revolució digital. Tot allò que et comentava feia referència a la galàxia Gutenberg. Des del moment que la gent va a classe amb l’ordinador o la tauleta, que hi ha les xarxes socials i que la compra de llibres ha caigut, per mil raons, les editorials universitàries han perdut pistó. A la dècada de 1990 s’arriba al sostre, pel que fa al paper, però el model de futur no pot ser el mateix. Tampoc no té massa sentit que al País Valencià, per posar un exemple, hi haja cinc editorials universitàries i que cadascuna publique el seu manual d’història econòmica. Tindria més sentit un manual comú publicat per totes. I si tot això passara per la Xarxa Lluís Vives, encara seria més potent.

—Ja es donen col·laboracions editorials entre les diferents universitats.

—Efectivament. I aquest és el projecte de futur que jo veig, bé de forma permanent, com en la col·lecció de comunicació “Aldea Global”, que em sembla molt bona, bé amb coses més puntuals. El futur el veig més en la col·laboració que en la competitivitat, no és un món com el de les editorials privades.

—Això elimina la publicació d’obres de ficció? La Universitat de València ha dut a terme algunes publicacions com les obres de Josep Palàcios.

—Una de les coses de les quals estan més orgulloses les editorials universitàries anglosaxones és de la ficció, del fet que alguns autors que han estat premi Nobel, com Kenzaburo Oe, foren publicats per primera vegada als Estats Units per segells universitaris. Les university press actuen d’altaveu o bé de literatures estrangeres ignorades per les editorials privades o per grups minoritaris com els indis americans, els afroamericans o els hispans, literatures a les quals no es fa cas almenys al principi. Això seria extrapolable? Ací hi ha editorials petites i molt dinàmiques que estan traduint autors d’unes altres literatures, aquesta funció es compleix a l’Estat espanyol i als Països Catalans. I pel que fa a les minories, el marc no és el mateix. Per tant, el que és la literatura no necessita un suport, hi ha suficient estructura industrial i editorial per donar-li suport. Això no obsta que determinades operacions editorials emblemàtiques les puga absorbir la universitat. És el cas que tu dius de Palàcios, que era una operació singular. Però en el cas de Caràcters, una revista de crítica literària, sí que hi hi ha aquesta funció. Qui s’arrisca a fer una revista de crítica literària en el món privat? Aquesta funció supletòria sí que la veig, fer allò que la indústria privada no pot fer, per debilitat o perquè no ho veu clar. Ho pot fer la universitat perquè la seua supervivència està garantida, no depèn de la rendibilitat econòmica. Atenció: això no vol dir que l’edició universitària haja de ser deficitària.

—Quins són els models a seguir? Sembla clar que Oxford University Press és una lliga a banda.

—Són les university press, sense dubte. Sols que en compte de parlar d’Oxford i Cambridge, que són una lliga a banda, però no tant —ho són pel seu volum, però depenen de les universitats, tot i que són privades—, en una segona filera hi ha Stanford, Princeton, Harvard la Johns Hopkins... Tota una sèrie d’universitats que ho fan molt bé. Al meu entendre, ho fan millor que les universitats franceses: Rennes té una editorial d’èxit, tothom publica allí, es publica moltíssim a l’any, però publiquen de tot. Si portes els diners, et publiquen. I això ho fan moltes editorials privades i públiques. No és tant la rendibilitat científica o social com l’econòmica. Aquest és el gran perill de les editorials universitàries: perdre la identitat per la rendibilitat econòmica. En canvi, en el model anglosaxó estan molt ben repartides les funcions, la part editorial està molt professionalitzada, amb editors que treballen amb l’autor, amb un director professional fitxat, com en els equips de futbol. Però la política editorial la dirigeix un consell editorial compost per membres de la mateixa universitat conformada per membres d’alt rang, que es mouen pel prestigi, amb criteri independent i que poden valorar si l’obra és bona amb independència de l’autor, de si és catedràtic, titular, té una edat o no se sap què... Es mira la qualitat del llibre. En tot cas, les editorials universitàries han de fomentar la traducció, perquè a la llarga la contribució a la cultura catalana en general és importantíssima. Amb això i amb l’assaig, el suport a la creació a través de revistes. L’aportació de les universitats és ara per ara insubstituïble. Seria un drama que es decidira tancar aquestes editorials.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.