Poder local socialista

Les originalitats municipals illenques

La norma a Balears és el poder local de l’esquerra i l’hegemonia del PSIB-PSOE. Però no és tot homogeni, també hi ha excepcions dretanes, sobretot a Eivissa, i enfrontaments puntuals entre els partits esquerrans.   

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El PSIB-PSOE ha incrementat el seu poder municipal com mai. En cap moment de la seva història ha tingut a les illes Balears tants  batlles com ara, ni ha gestionat tant de pressupost municipal com gestionarà els pròxims quatre anys. Les tres capitals insulars —Maó, Vila d’Eivissa i Palma— tenen alcaldes socialistes, així com la majoria de la resta de ciutats més poblades —Marratxí, Calvià, Inca, Sant Josep, Maó...—, el partit de la rosa i el puny té el primer regidor de 14 dels 53 municipis mallorquins —i en tindrà  tres més durant dos anys—, de quatre dels vuit menorquins i de dos dels cinc eivissencs, mentre que compartirà amb Gent per Formentera l’únic consistori de la més petita de les illes. 

Hegemonia socialista

Les dades referides avalen l’afirmació anterior: mai els socialistes havien tingut tant de poder local a Balears. Es tracta de quelcom completament original respecte a tot el que ha estat la història política illenca d’ençà de les primeres eleccions locals, el 1979. “És històric el que hem assolit”, va dir Francina Armengol. Ho és, en efecte. 

La fortalesa socialista s’ha notat durant les negociacions per formar les majories a totes les institucions, inclosos els ajuntaments. “Han estat molt durs”, diu algun dels socis dels socialistes, referint-se als negociadors del PSOE. “No ha estat res que no s’avingui amb el resultat de les eleccions”, explica un càrrec de confiança socialista de l’Ajuntament de Palma.  

L’hegemonia del PSOE és, sens dubte, l’aspecte més original, per inèdit, del mapa del poder local a les Illes. Encara és prest per saber com afectarà la nova situació  la vida política local. “Cada cas, cada poble, és un món, i no es poden extreure conclusions generals”, diuen en el PI, que volen destacar la seva “àmplia presència municipal que assegura el nostre projecte” polític. Els altres partits, inclòs el PSIB, estaven pendents ­—fins al moment de tancar aquesta edició— de la negociació per formar el Govern i no feien lectures globals del nou mapa del poder local. 

En qualsevol cas, el que és segur és que la geografia política municipal balear mostra que el poder socialista és el més estès. I això és del tot original en la història balear. I no és, però, l’única originalitat que han deixat les eleccions municipals. 

L’excepció dretana eivissenca

L’esquerra balear tindrà el Govern, tres dels quatre Consells Insulars, deu de les dotze ciutats més poblades, prop del 75% de les batllies de Mallorca, el 50% de les menorquines i el 40% de les eivissenques... Tot plegat fa pensar, sobretot quan es mira de fora de les Illes, que els progressistes dominen absolutament les institucions baleàriques. No és ben bé així, però. 

Eivissa és l’illa dissonant. És l’originalitat blava enmig de la norma roja. On la dreta manté un sòlid suport i molt de poder. El PP governa tres dels cinc municipis de l’illa —a més del Consell Insular—, entre els quals destaca el cas de Sant Antoni de Portmany, perquè l’ha arrabassat a l’esquerra. Ha estat la sorpresa, el pacte més original de l’illa. 

En efecte, quatre anys abans, el 2015, el PSOE va aconseguir l’alcaldia de Sant Antoni gràcies a l’acord amb Reinicia —un grup local creat el 2014 que suma sensibilitats diferents de l’esquerra i el nacionalisme— i l’únic regidor regionalista del PIProposta per les Illes—. Enguany, el resultat permetia repetir el pacte. Almenys en teoria. Perquè el PP, amb nou regidors, i Ciutadans, amb un, sumaven només 10 dels 21 escons de l’ajuntament, un menys dels 11 que podien addicionar el PSOE, amb 8, Podem, amb 2, i Proposta per Eivissa —la nova denominació de l’anterior PI eivissenc — amb 1. Però en els dies posteriors la direcció de Proposta demostrà que no sabia què fer, fruit de la divisió de la militància. A la fi decidí, en un moviment del tot original en el partit regionalista, posar-ho a votació de l’assemblea d’afiliats. El dijous abans del dia de la formació de l’Ajuntament es reuniren 25 membres de l’agrupació de Proposta a Sant Antoni: 15 votaren a favor de pactar amb el PP i 10 a favor del pacte amb l’esquerra. Pel vot de només 5 persones, doncs, el PSOE ha perdut Sant Antoni i, també, s’ha quedat sense tenir la majoria, 3, dels batlles d’Eivissa; majoria que se l’ha quedada el PP. 

Maó i el retorn a la tradició

La gran originalitat que aporta Menorca és el retorn a la tradició de la batllia de la capital per al PSOE. A Maó és on els socialistes han tingut històricament més suports. De fet, en els quaranta anys de democràcia local, d’ençà de les primeres eleccions, les del 3 d’abril de 1979, els socialistes hi han gaudit de la batllia durant set mandats, 28 anys. Però el 2011, enmig de l’onada de vot a favor del PP que aleshores pertot arreu es va esdevenir, va guanyar-la la conservadora Águeda Reynés. El 2015 una altra dona la va substituir, Conxa Juanola, d’Ara Maó, un grup local que uneix totes les sensibilitats nacionalistes i progressistes a l’esquerra del PSOE. El PSIB, molt debilitat, pareixia que deixava enrere per sempre allò de governar la ciutat. 

Això no obstant, enguany ha retornat la tradició política a Maó. Els socialistes assoliren el 26 de maig set escons, el PP vuit, Ara cinc i Ciutadans un. El pacte entre les dues forces progressistes no va ser fàcil. Fins a la nit del dia abans de la constitució del plenari de l’Ajuntament Ara no va decidir —a través d’una assemblea— entrar en el govern municipal. Finalment, el socialista Hèctor Pons aixecava la vara de comandament municipal i retornava Maó a la tradició de batlles socialistes. 

Ajuntament de Campanet, a Mallorca


Les originalitats mallorquines

A Mallorca l’esquerra ha augmentat molt el seu poder municipal i alhora protagonitza, en sentits diversos, cinc situacions locals molt originals. 

A Andratx, el PSIB, Més i el PI han protagonitzat una nova forma de pactar. Com se sap, a vegades les dues forces majoritàries es reparteixen dos anys per hom la batllia. Primer va començar a fer-se així en petites localitats, més tard en pobles ja de certa entitat demogràfica i ara fa quatre anys aquest model de pacte es va implantar fins i tot a Palma, entre PSOE i Més. Enguany, Andratx aporta una variació original. En lloc de dos batlles seran tres i es repartiran l’alcaldia per períodes diferents. Així és: inicia el mandat la regionalista del PI Katia Rouarch, nascuda a Bretanya, que tindrà la vara municipal en el seu poder durant el primer any; el juny de l’any que ve la cedirà a Més i els últims dos anys del mandat seran per a un batlle socialista

A l’Ajuntament d’Alaró no hi ha hagut pactes, però el resultat no deixa de ser original. Perquè la victòria per majoria absoluta del PP s’ha esdevingut contra qui era el batlle des de 2017 de la localitat, Guillem Balboa, coordinador de Més per Mallorca juntament amb Bel Busquets. Balboa assolí l’alcaldia ara fa dos anys gràcies al pacte de 2015 amb el PSOE de repartiment del càrrec. Resulta cridaner, per insòlit, que el partit liderat —coliderat en aquest cas— per qui ha estat el batlle de la localitat resulti tan clarament vençut. 

Tornant als pactes, a Campanet Més per Mallorca treu foc pels queixals contra el PSOE. No pot estranyar. Aquest poble era un símbol del poder local del PSM i, més tard, de Més. Ja als anys vuitanta els nacionalistes mallorquinistes el governaren. L’últim quadrienni va ser gestionat per Més amb majoria absoluta. Des del passat 15 de juny, però, té un batlle socialista a pesar que Més va obtenir cinc escons, per quatre el PSIB, un el PP i un altre el PI. Què ha passat? Doncs que les relacions entre ecosobiranites i socialistes són força dolentes. Com a conseqüència el PSIB pactà amb el PI i, aleshores, el PP decidí, “pel bé del poble”, donar suport als socialistes per fer fora la majoria de s. La candidata ecosobiranista a la renovació del càrrec, Magdalena Solivellas, es negà a ser ella la que cedís la vara de comandament municipal a la seva substituta, la socialista Rosa Bestard. Prova fefaent de la tensió local que es viu entre PSIB i Més.

En sentit contrari passà a Búger. El PSOE amb quatre escons, Més amb tres i el PP amb dos es reparteixen la representació política municipal. Vist des de fora, pareix clar quin hauria d’haver estat el pacte: PSOE-Més. Tanmateix, la política als pobles petits és peculiar. L’enemistat manifesta i pública entre Pere Torrens, el candidat socialista, un personatge polèmic que havia estat regidor de Més, i l’ecosobiranista Pep Lluís Pons, feu que aquest últim es presentés com a candidat a batlle el dia de la constitució del consistori contra el candidat socialista, i així provocà que fossin els dos vots del PP els que decidissin. I decidiren donar-li suport a ell contra el socialista. Segons les cròniques locals, hi hagué d’intervenir la policia local, vista la tensió que va esclatar al saló de plenaris. 

Ara, per original, res com el cas de Llucmajor, la localitat baleàrica més fragmentada políticament. El resultat electoral donà com a resultat que empatessin en escons el PSOE, força més votada, amb cinc regidors, i el PP,  cinc més. Per sota apareix Més, amb tres, Ciutadans, amb dos, Vox amb  dos més, Llibertat —un grup localista de dreta— amb dos més, ASIAgrupación Social Independendiente, grup anticatalanista— amb un i Podem amb un altre. Vuit partits. I per animar encara més la cosa, Vox expulsà un dels dos electes seus, que per descomptat decidí no tornar l’acta i quedar-se a l’Ajuntament com a independent. O sigui, nou grups diferents. El bloc d’esquerra —PSOE, Més i Podem— suma nou escons, dos per sota de la majoria absoluta. Però com que la dreta és tan diversa i enfrontada, semblava impossible que s’ajuntés i, així, el PSIB tenia esperances que el seu candidat assolís la batllia amb els vots propis, dels ecosobiranistes, de l’únic morat i amb l’abstenció d’almenys dos dels altres regidors. Pareixia que hi havia opcions reals, però al final la fòbia  que el progressisme i sobiranisme pogués governar Llucmajor va actuar de formigó entre tota la constel·lació d’ultres i dretans i el candidat del PP es va convertir en batlle.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.