Obituari

Laura Almerich, la guitarrista i l’eternitat

Hi ha personalitats que, des de la discreció, esdevenen símbols. La desapareguda Laura Almerich i Santacreu, nascuda a Barcelona el 1940, era una d’aquestes persones. La inseparable guitarrista de Lluís Llach durant gairebé quatre dècades, ja tenia un lloc reservat en la posteritat. L’espai en l’imaginari, tanmateix, s’ageganta gràcies a dues cançons: “Laura” i “Roses blanques”.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha un instant que simbolitza l’impacte emocional, personal i col·lectiu, de “Laura”. Va ser durant l’històric concert de Lluís Llach al Camp Nou, el 6 de juliol de 1985. Quan el músic de Verges comença a cantar un tema que no sempre formava part del repertori en directe però s’havia fet emblemàtic, desenes de milers de veus s’arrenquen a cantar-lo. Tot, mentre un exèrcit de bengales i ciris il·lumina la penombra de l’estadi.

Laura Almerich s’estremeix de dalt a baix, pren consciència de com de difícil serà tocar la cançó. Fins que arriba l’exigent solo de “Laura”, concebut per al lluïment de la brillant instrumentista. Els dits, però, li tremolen, no el pot acabar. I el públic esclata i li tributa una ovació emocionant. Almerich es tapa els ulls inquiets amb les mans per ocultar pudorosament els gemecs. Per uns moments renuncia a la seua altivesa, s’ha empetitit com una nena avergonyida. Fins que Llach l’agafa d’una mà i la trau al davant de l’escenari, per rebre el reconeixement del públic. “Em sap una mica greu, segons com, però és un moment maco”, explicava en una entrevista. Ho va ser, sense dubte. La història de la música es fa amb fragments cosits d’emocions com aquell.

Ben mirat, quan arriba l’emblemàtic concert i el seu instant màgic, Llach i Almerich tan sols havien consumit setze dels trenta-vuit anys que estarien junts sobre els escenaris, fins a la retirada del músic, l’any 2007. Tota una vida fent d’extraordinari complement instrumental del músic i cantant, una col·laboració que arrencava el 1969, quan la guitarrista de formació clàssica va coincidir amb Llach al Palau de la Música Catalana formant part del grup de música medieval Ars Musicae, dirigit per Enric Gispert. El de Verges, que també actuava aquell dia, es va fixar en la guitarrista, que ja havia tingut experiència prèvia en la cançó tocant en el primer EP de Maria del Mar Bonet, Cançons de Menorca

Aquella nit proporciona un altre moment per a la història: Almerich és una de les persones que canta “L’estaca”, la cançó que el règim franquista havia prohibit cantar a Llach, que es limita a tocar-la al piano. Moment simbòlic, germen d’un vincle perdurable. La primera actuació d’Almerich amb la banda d’acompanyament de Llach és el mateix any, a l’Orfeó de Sants. Des d’aleshores, es va convertir en una peça insubstituïble, no sols amb la guitarra, sinó tocant uns altres instruments com l’acordió o la viola de roda. O posant veus.

Almerich havia estat una nena de la postguerra, un esperit tan inquiet com la seua mirada a qui agradava la música i no entenia per què a casa, quan sonaven temes en català, havia de ser “fluixet”, per no alertar els veïns

Abans d’això, Almerich havia estat una nena de la postguerra, un esperit tan inquiet com la seua mirada a qui agradava la música i no entenia per què a casa, quan sonaven temes en català, havia de ser “fluixet”, per no alertar els veïns. “I veia que al pare li queia alguna llàgrima. No entenia res, però vaig començar a tenir un sentiment que Catalunya era una cosa especial, quelcom que no s’entenia fora”, relatava en una entrevista. Una veïna, professora de piano, és la seua primera experiència formativa, fins que la progressió de la petita aconsella, a nou o deu anys, anar al conservatori. Almerich també estudia llaüt a Londres. I acaba sent deixebla del mestre Gracià Tarragó. La guitarrista actuarà un temps amb el Quartet Tarragó, format el 1971. 

Als inicis de la dècada de 1970, es produeix l’esclat definitiu de Llach, una popularitat que també arrossega la fenomenal guitarrista, testimoni directe del creixement del de Verges, de grans fites com el recital a l’Olympia de París o la producció de discos cabdals com I si canto trist, Viatge a Ítaca, Barcelona, gener de 1976 o Campanades a morts, de 1977. En aquest disc, precisament, la delicadesa i vaporositat de “Laura” fa de contrapunt a la solemnitat  crua del tema titular, que ocupa tota la cara A. És la cançó que incorpora definitivament la guitarrista a l’imaginari popular per sempre més, un tema sobre complicitats musicals, però també al voltant de l’amistat, sentir l’alè en moments durs com l’exili del cantant, l’angoixa per un present sota una dictadura que no acaba de finir mai i la joia per un demà que s’esbrinava millor. Amb una estrofa final amb el segell de les coses perennes, un preciós comiat avançat que li diu a l’amiga i companya d’escenaris que si algun dia l’atzar els separa, ho farà amb la benedicció dels déus i la companyia dels ocells, acaronada pels estels... Calia tenir l’ànima blindada amb formigó per no ensorrar-se davant 100.000 veus que t’estan cantant uns versos com aquests. 

Així i tot, preguntada per algun moment especial en la convivència artística amb Llach, Almerich confessava que se li feia difícil “parlar d’un moment determinat. Podia ser el dia del camp del Barça, però també algun poblet dels inicis”, deia.

Comptat i debatut, l’homenatge de Llach tingué continuïtat anys després, el 1994, en l’àlbum Rar, que inclou una cançó que el cantant torna a dedicar a Almerich, “Roses blanques”, en aquesta ocasió en col·laboració amb el poeta Miquel Martí i Pol, un fet que la guitarrista considera “impagable”. Un tema no tan efectiu i directe, amb un acabat jazzístic, que mai no va assolir el mateix pes en el repertori de Llach, almenys pel que fa a la recepció popular, però del qual paga la pena recuperar alguns dels versos: “Tanta esperança compartida / fa més possible l’esperança, / rossola el temps pel tornaveu / harmoniós de les paraules / tal com ressola pel teu nom / que repeteixo, Laura”.

El tema fa referència a uns anhels col·lectius que, quan la cançó veu la llum, no tenien el pes i el recorregut del moment present. Almerich, en una conversa amb TV3, no situava amb precisió el moment en el qual va decidir que el camí de l’esperança passava per la independència per a Catalunya. “Potser quan vam començar a ser molts”, deia en referència a les grans manifestacions de l’Onze de Setembre, quan l’aspiració de ser “un país modern” es veia més a prop. Almerich, en aquest sentit, valorava la tasca política del seu amic. “Està treballant molt, per al meu gust massa, perquè està posant-hi tot el que pot i més”, deia. De fet, no era estrany veure la guitarrista acompanyar el treball com a diputat de Llach o assistint com a convidada a les sessions del Parlament. Com va revelar el cantant en la cerimònia de comiat, Almerich li donava consells i el renyava. I en tant que dona “republicana i esquerranosa”, feia el seu propi camí polític formant part d’un CDR.

Almerich també li va fer costat en iniciatives com la fundació que portava el nom del cantant o fent de jurat del premi Terra i Cultura, fins a la darrera edició del 2018, colze a colze amb Llach.

Un moment del soterrar de Laura Almerich. Fotografia: EFE

L’atzar, en forma de greu malaltia, va fer que, finalment, la guitarrista marxara molt lluny, preservant el misteri dels senzills, entre les mostres de respecte i admiració del teixit social, cultural i polític de Catalunya. En una cerimònia de comiat que, en molts aspectes, tancava el cercle. En aquest acte es va poder escoltar una peça que li agradava molt a Almerich, “Adagio per a cordes”, de Samuel Barber. La guitarrista també havia indicat que sonara “Aprendre”, del disc T’estimo (1984). Les seues cançons, però, havien de ser presents. Sílvia Bel va recitar la lletra que Martí i Pol havia fet per a “Roses blanques”. “No va tenir tant d’èxit, però era millor que la meva”, va dir Llach. 

El comiat, amb tot, havia de tancar-se amb la interpretació al piano de “Laura”, a petició de la mateixa Almerich, amb un Llach tan trasbalsat que no va poder reproduir la seqüència errònia d’aquella nit al Camp Nou, tal com li hauria agradat, a tall d’homenatge. L’equivocació, però, va resultar un tribut més redó. De fons, els versos, de nou amb la veu de Sílvia Bel, que Miquel Martí i Pol li va escriure a la mort de la seua primera dona. “No tornaràs mai més, però perdures / en les coses i en mi de tal manera / que em costa imaginar-te absent / per sempre”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.