Cultura

La formidable història de com una finlandesa esdevé traductora del català

‘El violí d’Auschwitz’, de Maria Àngels Anglada, és una de les obres més traduïdes en català. Parlem de la responsable de la traducció d’aquesta obra al finés, Satu Ekman.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El violí d’Auschwitz va tenir una molt bona acollida a Finlàndia, on es va publicar a principis del 2018. “S’ha convertit en llibre molt popular, les vendes i les crítiques han estat molt bones”, explica, satisfeta pels quatre cantons, Satu Ekman, que és qui ha traslladat la novel·la de Maria Àngels Anglada al finès. Ara pot sorprendre, però El violí d’Auschwitz és de les obres en català més traduïdes, només per darrere de La plaça del Diamant, La pell freda i Jo confesso

“Tracta un tema que tothom coneix d’una manera diferent, i la llengua és molt diàfana i bonica. Aquesta llengua poètica i clara em va agradar molt. Amb poques paraules és capaç de dir coses molt grans”, ressalta Satu Ekman, que, per raonar l’èxit al seu país, hi afegeix un altre element: l’atracció de Finlàndia per la novel·la històrica i la literatura amb un teló de fons bèl·lic. El violí d’Auschwitz és una de les 153 traduccions del català que es van publicar l’any passat, segons la darrera actualització de les dades que recull l’Institut Ramon Llull (consultades a mitjan de juny, són dades que no tenen caràcter absolut perquè el llistat el confecciona a partir de diverses procedències, més enllà dels llibres que han rebut els seus ajuts a la traducció). S’ha de recordar que la novel·la d’Anglada, publicada el 1994, va arribar a vendre més de 100.000 exemplars només en català (una xifra ara inimaginable).

La història mateixa de com Satu Ekman esdevé traductora del castellà i del català és un encís: la demostració de com un atzar feliç pot afavorir el naixement de traductors abnegats, com és el seu cas, i pot proveir la literatura catalana d’ambaixadors infatigables. Per fer-nos-en una idea: Finlàndia només té tres traductors del català. I del castellà, només cinc que tinguin com a primera llengua el castellà. La majoria de traductors d’aquest país ho són de l’anglès i del suec. 

“Un dia vaig agafar una novel·la de la biblioteca dels meus pares, Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, en finès. Va ser un flaix, un canvi de món, com una droga. Era tan diferent de tota la literatura que havia conegut abans!”, rememora Satu Ekman. I aquí es va engegar el moviment. “A l’institut vaig trobar un curs d’art alternatiu dedicat al castellà. Em vaig interessar molt per la cultura i la música llatinoamericana. I quan vaig aprendre una mica dels bàsics de castellà vaig anar a comprar la traducció en l’original”. L’impacte de llegir García Márquez en la llengua primigènia va fer la resta: “Vaig veure que la traducció no és escriure paraula a paraula ni frase a frase, sinó que és una feina creativa. I vaig pensar que seria un somni fer algun dia una traducció literària”. Així va ser com es va decidir per cursar estudis de literatura i de Filologia Hispànica, que la van portar a passar dos anys a Veneçuela... Imaginin, una finlandesa en aquest país sud-americà!

I la topada amb el català? “Quan estudiava feia de guia en diferents tipus de festivals. Una vegada, en un festival de música tradicional, va venir un grup de dansaires d’un poble que es diu Ullastrell, a prop de Terrassa. Eren tots joves com jo i ens vam fer molt amics i encara ho som. Va ser el primer contacte amb Catalunya.” Després va fer un curs bàsic de català per poder comunicar-se amb ells i la seva obstinació perseverant de voler-lo aprendre va fer la resta (programa d’aprenentatge per Internet de la Generalitat —Parla.cat—, visites a Catalunya, intercanvis de conversa amb catalans...).

Quan estava treballant en El violí d’Auschwitz va ser convidada a fer una estada a la residència Faber d’Olot. “L’estada a la residència em va donar molt. Era la meva primera novel·la del català al finès i estar en un ambient catalanoparlant em va ajudar molt”. Va aprofitar per contactar amb la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada-Fages de Climent —dirigida per l’ara consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga— i per visitar la biblioteca de Figueres, on va poder consultar el manuscrit original de l’obra. “Va ser molt emocionant. A l’hora de dinar em vaig trobar sola, amb l’Anglada, en aquella biblioteca tan gran. Hi va haver un moment, potser per l’aire condicionat, que una pàgina del manuscrit va girar-se sola. En finès, el verb traduir i girar és la mateixa paraula. Vaig pensar: aquí estem, la Maria Àngels i jo, fent la mateixa cosa.” Consultar el manuscrit original li va proporcionar molta confiança: “Vaig veure que justament on jo tenia dubtes és on la Maria Àngels havia fet canvis”. 

A proposta d’una editorial, com havia estat el cas del llibre d’Anglada, ara Satu Ekman està traduint La maledicció dels Palmisano, de Rafel Nadal. Està previst que es publiqui la tardor que ve. Per treballar en aquesta traducció, la tardor passada va fer una estada d’un mes a Catalunya, convidada pel Llull. “Una estada molt útil”, proclama. Instal·lada a la Universitat Autònoma de Barcelona, va oferir, a més, una masterclass als estudiants de Traducció i Interpretació i una xerrada a la seu del Llull. De pas, l’estada li va permetre millorar —sempre entestada a fer-ho— el seu català parlat (la conversa per aquest reportatge és en català). 

Del contacte “profitós” amb altres traductors, també va treure algunes conclusions dels contrastos entre el sistema literari català i el finlandès. “Els col·legues que he conegut m’han dit que aquí el que es paga als traductors és la meitat del que guanyem a Finlàndia.” Al seu país, explica, un sistema de beques —de l’Estat i de fundacions privades— garanteix la continuïtat professional del traductor. Pel que ha vist i conegut, “un traductor literari a Finlàndia es pot guanyar la vida i té més temps per poder fer la traducció” que no pas a Catalunya

Va conèixer Nadal, amb qui va intercanviar impressions sobre el seu llibre, i va tornar a Finlàndia carregada de llibres en català: L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies; Contes russos, de Francesc Serés; Puja a casa, de Jordi Nopca; Permagel, d’Eva Baltasar; La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig... “Veig que hi ha moltes dones joves que estan escrivint i m’interessa molt”, afegeix.

 

Ànima bessona de Mercedes Abad

D’entre els llibres que ha traduït del castellà —la seva primera llengua de traducció—, Satu Ekman en destaca tres de preferits: La velocidad de la luz, de Javier Cercas; Victus, d’Albert Sànchez Piñol (que va traduir del castellà) i Sangre, de Mercedes Abad. Amb aquest llibre de l’autora barcelonina va tenir una mena d’amor a primera vista literari. “A la primera pàgina ja vaig notar que era molt fàcil entrar en el seu món. El més fascinant en la feina del traductor és entrar en la ment de l’escriptor. De vegades és més difícil; de vegades, més fàcil. Amb la Mercedes Abad va passar que immediatament jo em trobava al seu món. Fins i tot quan ens vam conèixer a Finlàndia anàvem vestides del mateix color. Érem ànimes bessones!”

Al seu full de serveis també figura la traducció de La invención de Morel, d’Adolfo Bioy Casares, i molts llibres d’Arturo Pérez-Reverte i Ildefonso Falcones. “He traduït moltes novel·les històriques, és la que arriba més a Finlàndia”.  La propera traducció del castellà serà La huida inversa, de Patricia Rodríguez. “És una autora nascuda a Valladolid que viu a Califòrnia. Té una llengua molt intensa, és un llibre molt ben pensat. I m’han donat sis mesos per traduir-la, un luxe”, comenta. 

Què se’n sap a Finlàndia, de Catalunya? L’amistat d’anys amb catalans i les visites al país li permeten establir alguns paral·lelismes: “Per a mi, és molt fàcil entendre’m amb els catalans. Em sembla que són molt semblants a nosaltres, per la manera de ser, perquè també els agrada la natura, dos pobles petits i bilingües..”.. Sobre la llengua catalana —diu— a vegades “encara” li pregunten si és un dialecte. I també li demanen “coses de la política, com si en fos una especialista”.

 

El pes de les traduccions

Segons les dades recollides pel Llull (consultables en línia), des del 2010 fins ara, cada any es tradueixen més de 100 llibres del català —el centenar se supera amb escreix, sense que s’arribi als 200— en aquesta tira històrica, el mínim comptabilitzat són 123 i el màxim, 182). Dels 153 llibres traduïts l’any passat (comptabilitzats fins a mitjan juny), no endevinaríeu mai qui és l’autor més traduït: Jaume Copons, l’autor d’infantil i juvenil (LIJ), amb 24 llibres traduïts (i la seva sèrie Agus i els monstres, il·lustrat per Liliana Fortuny, com a fenomen destacat). De fet, s’ha de pensar que 79 dels 153 llibres traduïts pertanyen a la LIJ (il·lustratiu de fins a quin punt aquest àmbit, sovint tan bandejat, no només és cabdal per la formació de futurs lectors sinó pel volum de negoci que significa). Sense que això vulgui ser cap rànquing sinó més aviat una mostra dels contrastos del sistema literari, contrastos que a vegades escapen dels grans titulars o de les grans teories, altres autors que acaparen més traduccions són: Meritxell Martí (11) i Montse Junyent (4), les dues amb volums de LIJ; empatats, venen Mercè Rodoreda, Jaume Cabré i Rafel Nadal (també amb 4 cadascun); i per darrere, amb tres, Joan Sales (amb Incerta glòria traduït a l’hongarès, el francès i l’italià), Alícia Kopf, Xavier Bosch i Tina Vallès (amb un llibre de LIJ) i també amb tres, altres autors amb llibres d’infantil i juvenil com Patrícia Geis, Bel Olid, Anna Llenas i Àngels Navarro

Fixar-se en les llengües de traducció resulta entretingut. Dels 153 llibres traduïts l’any passat, 56 es van traduir al castellà, 14 al francès i a l’anglès, 9 a l’italià i 5 a l’alemany (per dir-ne algunes). Així per exemple, al francès va sortir una antologia bilingüe de la poesia de Felícia Fuster i Àngels e demonis, de Francesc Eiximenis. A l’anglès, La mort i la primavera de Rodoreda, L’esfera insomne de Màrius Sampere o el Tot Messi de Jordi Puntí. I a l’italià, per esmentar-ne dos, el teatre de Lluïsa Cunillé i La resistència íntima de Josep Maria Esquirol. Cinc llibres més es van traduir al portuguès, entre els quals figuren un clàssic com Tirant lo Blanc, acompanyat d’Algú com tu (Xavier Bosch), La memòria de l’arbre (Tina Vallès), Germà de gel (Alícia Kopf) i Din i Neret. El meu primer llibre d’economia (Montse Junyent). Com a curiositat, a l’àrab van aparèixer tres traduccions: el volum Contes i exemples de Ramon Llull, al costat de La pell de la frontera (Francesc Serés) i L’aniversari (Imma Monsó). I entre les tres traduccions al turc, hi figura un recull de poemes d’Ausiàs March.

Només en el que portem d’any —fins a mitjan juny—, el Llull ha comptat 42 traduccions publicades. D’aquestes, 11 són de literatura infantil i juvenil (5 volums són de Meritxell Martí i 3 de Jaume Copons). Entre la resta d’autors, hi ha obres traduïdes de Maria Barbal, Care Santos, Toni Sala, Vallès, Sergi Pàmies, Cabré o Sànchez Piñol

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.