La monja que desafia el bisbe pràcticament entra flotant a la cambra del convent de Kuravilangad, al sud-oest de l’Índia, a cinquanta quilòmetres de Kochi. Es dirigeix al lloc buit del sofà, les seves companyes ja hi estan assegudes. Oculta els cabells sota la toca marró de l’uniforme i porta un hàbit de mànigues blaves.
No pot parlar en públic del que li va passar perquè el procés judicial encara està en marxa. Deixa que les cinc germanes parlin en nom seu mentre ella escolta asseguda la seva pròpia història. A vegades assenteix, a vegades plora. Només un cop diu una cosa, amb veu fina. Diu que l’esquena i el cap li van arribar a fer tant de mal que no podia dormir: “Era com un zombi”. No volia que aquest assumpte sortís a la llum. Primer va buscar justícia en el si de l’Església.
Però no n’hi va trobar. Van ser les seves companyes de lluita les que van donar a conèixer el cas, fins que es va formar una protesta de monges i finalment es va obrir un procés judicial. Un cas que ara posa tota l’Església catòlica entre l’espasa i la paret: un bisbe presumptament va violar una monja.
Les cinc dones que el dia que les visitem envolten la monja van organitzar una rebel·lió sense precedents: contra els seus superiors i per la seva germana. Van fer sortir centenars de manifestants al carrer, van lluitar pel dret a ser escoltades i van tenir èxit. Van captar l’atenció sobre un cas d’abusos en un lloc del món on fins ara el poder dels pares de l’Església no s’havia posat mai en qüestió.
El que la suposada víctima té a dir sobre el cas es pot llegir en les cartes que la monja va escriure als alts representats de l’Església i al papa quan pensava que podria aconseguir que es fes justícia per aquesta via.
Gener del 2018, carta a l’ambaixador de la Santa Seu, Giambattista Diquattro, 110021 Nova Delhi: “Excel·lència, li escric perquè faci alguna cosa contra el malvat bisbe Franco. En qualsevol moment em podria matar. Visc amb por”. No rep cap resposta.
Maig del 2018, carta a l’arquebisbe Luis Ladaria, amb còpia al papa Francesc, 00120 Ciutat del Vaticà, per correu certificat: “Eminència, li prego ferventment que em salvi i que intervingui en aquest assumpte. Tinc por que el bisbe Franco em faci alguna cosa”. No rep cap resposta.
Juny de 2018, carta al cardenal Pietro Parolin, secretari d’Estat, 00120 Ciutat del Vaticà: “Eminència, he esperat rebre justícia a través de l’Església catòlica. Però no em queda cap més remei que emprendre accions legals”.
Sis dies més tard a l’estat indi de Kerala, la monja denuncia un dels sacerdots més poderosos del país: Franco Mulakkal, bisbe de Jalandhar.
Davant la policia declara que l’home la va violar tretze vegades entre 2014 i 2016. Cada vegada Mulakkal li trucava abans. Li deia que havia de preparar l’habitació de convidats. Que hi anés. Que havia de presentar-se allà. Tretze vegades la va forçar a anar de nit a les seves dependències. Ella entrava a l’habitació i no en sortia en tota la nit.
Aquesta és una versió de la història, la de la presumpta víctima. Una monja de 44 anys, membre de l’orde de les Missioneres de Jesús des del 1994, que va fer els vots fa vint anys. També a causa del procés judicial el seu nom no es pot esmentar. En aquest text s’han suprimit tots els detalls que poden donar pistes de la seva identitat.
La versió del presumpte autor dels fets és que és innocent. Es tracta de Franco Mulakkal, de 55 anys, bisbe i patró d’una diòcesi del nord de l’Índia. L’home ha posat un Jesús amb la corona d’espines com a imatge de perfil de WhatsApp. Per telèfon parla amb veu tranquil·la. “Les acusacions són falses, inventades i malvades”, diu Mulakkal. D’aquesta manera, afegeix, es fa política, aquesta mena d’acusacions de violació s’han posat de moda a l’Índia. Ell, diu, és víctima d’una venjança.
Franco Mulakkal podria ser condemnat a cadena perpètua. D’aquí a poc haurà de comparèixer davant els tribunals. L’acusació contra ell, interposada aquest abril, conté 2.000 pàgines i s’ha interrogat 83 testimonis, entre ells 25 monges i 11 sacerdots catòlics. Totes les declaracions s’han enregistrat amb vídeo, i hi ha un gran perill que posteriorment se’ls faci xantatge, que algú pugui influir sobre ells. Alguns d’aquests vídeos duren més d’una hora.
El procés imminent seria únic a l’Índia. En un país on cada vint minuts una dona és violada, una monja porta un bisbe als tribunals per abusos. Però també té una gran importància per a l’Església catòlica. Els creients exigeixen respostes als nombrosos casos d’abusos i a l’encobriment dins l’Església. A Alemanya i als EUA milers de nens han patit abusos a mans de sacerdots, al febrer el Vaticà va celebrar una cimera sobre aquest tema.
Els bisbes i sacerdots conservadors consideren que els casos d’abusos a nens són sobretot conseqüència de l’homosexualitat, que ells condemnen. Però les nombroses agressions documentades a monges posen de manifest que els abusos a l’Església tenen un abast molt més gran.
Al febrer Francesc va ser el primer papa que admetia els abusos de monges per part de sacerdots catòlics. “És veritat”, va dir a la premsa en un vol de tornada d’Abu Dhabi a Roma. “Sé que hi ha capellans i bisbes que ho han fet. Crec que encara passa”. En un cas va parlar fins i tot d’“esclavitud sexual”.
La germana de la presumpta víctima ens rep un dia d’abril a la sala d’estar de casa seva, prop de la gran ciutat de Kochi. Un ventilador al sostre combat la calor; la humitat supera el 70%. La dona porta una kurta rosa i els cabells lligats en una trena. Es diu Darly, i el seu cognom també l’hem d’ocultar. Té 46 anys i és vídua.
Dona a entendre al seu fill de 13 anys que surti de l’habitació. I després comença a explicar. Agafa el marc de fotos que fa estona que té a la falda. Damunt la imatge hi diu 6 de maig del 2014. A sota apareix el seu fill Joseph vestit de blanc. És la foto de record de la seva primera comunió.
“Aquell dia va passar per primera vegada”, diu Darly. Com a mare, volia que al seu fill la primera comunió la hi donés un home especial. Un sacerdot conegut, amb bona reputació, algú com el bisbe Franco Mulakkal. Un mes abans de la celebració el bisbe va acceptar. Era un gran honor, i la família estava orgullosa. El bisbe havia de passar la nit a l’habitació de convidats a la casa de l’orde, prop d’allà. On també vivia la seva germana.
Ella es pensava que les llàgrimes de la seva germana durant la celebració eren d’emoció, diu Darly. No va saber entreveure que la nit abans el bisbe havia intentat per primer cop violar la monja. La nit següent, segons informa la germana, el bisbe va portar a la pràctica les seves intencions. La va fer anar a la seva habitació amb algun pretext i la va violar.
Hi ha fotos de la celebració de la primera comunió on apareixen tots: Darly, el seu fill, la monja i el bisbe. La policia s’ha emportat les imatges.
En una vitrina de la sala d’estar de Darly hi ha icones, creus i una imatge de Jesús amb un cor resplendent. Darly és catòlica creient, però ara es pregunta una vegada i una altra: com pot ser que un home de l’Església, un cristià, faci una cosa així?
Aquella nit de maig de 2014, diu Darly, va començar una tortura per a la seva germana. Cada vegada el bisbe Mulakkal anunciava abans la seva arribada; venia de la seu episcopal al Panjab a la casa de la missió a Kerala, gairebé 2.500 quilòmetres, tres hores amb avió i dues hores amb cotxe.
No en pot parlar, diu Darly, de tot el que li ha fet Mulakkal a la seva germana, va contra el seu caràcter. “Em sentia com un cos sense vida, com si no quedés res de mi”, escriu la monja en una de les seves cartes. “No tenia veu”.
Finalment, el setembre de 2016 va atrevir-se a oposar-se físicament al bisbe, diu Darly. Ell va intentar forçar la seva germana, li va dir que era la seva dona. Però ella va aconseguir escapar-se. Aquell dia van acabar-se els abusos físics, però el bisbe va començar a fer mal a la monja des de la distància.
Mulakkal va retirar a la monja totes les tasques a la casa de l’orde, sense justificació. Un capellà al qual va demanar ajuda li va dir: “No ho expliquis a ningú. Això ho resoldrem internament”. Una superiora li va aconsellar: “Tu no diguis res, nosaltres pregarem per tu”. Les companyes, diuen, van començar a malparlar d’ella. Va arribar a la família una oferta procedent de persones de l’Església: 600.000 euros i quatre hectàrees de terra, a canvi del seu silenci.
La monja va meditar deixar la vida al convent. Tenia l’esperança, diu la seva germana, que s’obrís el terra i se l’empassés.
Quan a Kerala, cap a dos quarts de sis del matí, la boira cobreix els camps, davant les esglésies ja s’amunteguen les sandàlies, i a dintre s’agenollen ben estrets els feligresos. A l’Índia els cristians són una minoria de ben bé el 2%. El 80% dels indis són hindús i el 13% musulmans. Però a Kerala, anomenada també “God’s own country” (‘la terra de Déu’), on antigament els colons portuguesos van construir missions, gairebé un de cada cinc ciutadans és cristià. Capelles als marges de les carreteres, imatges de sants en farmàcies i fleques. L’Església finança escoles i hospitals, i també fa donacions a la política.
Per a l’Església catòlica, zones com Kerala són, de fet, llocs d’esperança. Aquí no hi ha gent que abandoni l’Església, no hi ha manca de capellans ni tampoc de monges.
El pare Paul Thelekat, editor de la revista eclesiàstica Light of Truth, critica la cultura de la por a l’Església: “A l’Església ningú adopta una posició obertament. Ningú no diu res”, diu. “Ni tan sols altres germanes de l’orde no diuen res”. Encara que un bisbe sigui acusat d’abusos. A l’escriptori del despatx de l’editorial, hi ha una peixera amb uns quants peixos vermells a la qual Thelekat mira de tant en tant avergonyit. Sap que el que diu no agrada al seu patró.
“El bisbe té el poder i els diners”, diu Thelekat. No es pot excloure que l’Església intenti subornar la política i els jutges en aquest cas, afirma. A l’Índia la societat és jeràrquica i dominada pels homes, exactament com l’Església. “Això no és normal. Hi hem de posar fi”, sentencia Thelekat. Les dones han de tenir càrrecs millors i més alts a l’Església, diu també. “L’Índia és el país de la mare Teresa. El país de moltes monges que van ser revolucionàries. Les dones enriqueixen la societat. Tenen aptituds. No únicament els homes”. Però en comparació amb temps enrere, moltes menys dones opten per una vida com a monja, “també per aquest motiu”.
El lloc on va començar la revolució es troba amagat entre plantacions de plàtans i cocoters, un carreró de quitrà aixecat porta al convent de les sis monges de Kuravilangad. Una casa de la congregació humil amb una capella annexa.
La germana Anupama passa per davant dels tres policies que s’estan drets en un racó a l’ombra, vestits amb uniformes grocs i armes de foc al cinturó. Aviat farà un any que les monges estan sota protecció policial.
En una habitació amb les parets turqueses hi ha assegudes amb l’esquena dreta les germanes Alphy, Josephine, Neena Rose i Ancitta. Anupama s’asseu. Cinc monges amb hàbit i toca marró, una creu al coll; totes es presenten només amb el nom de pila. Després del motí del setembre passat han circulat fotos seves pels portals de notícies i se’ls ha vist la cara a YouTube.
“Ens diuen adoradores del diable”, diu Anupama. Es refereix a altres persones creients. Anupama és la més jove, de poc més de trenta anys, però no vol dir l’edat exacta. Ella és qui ha fet la majoria d’entrevistes. Parla fluix, amb compte, però fa servir les paraules d’una activista: conspiració, amenaça, dolor, valor, mort, lluita, força, Déu. Declara: “La lluita al carrer no ha de ser en va”.
La primavera de l’any passat, quan ja feia més d’un any que la monja lluitava sola contra el bisbe, la presumpta víctima va sincerar-se amb les cinc monges, amb qui tenia des de feia temps una relació de confiança. Aleshores les germanes vivien escampades per tot l’Índia, i, sense el permís dels seus superiors, van abandonar les comunitats on servien i es van traslladar amb la seva companya a la casa de Kuravilangad.
“Ella lluitava tota sola”, diu Anupama. “Necessitava les seves germanes”. Ni tan sols el papa li va respondre. “El papa Francesc”, diu Anupama, “és un bon home. Diu moltes coses. Però per què no fa res?”.
Els superiors van intentar reiteradament, segons expliquen elles, tornar a separar les monges i retornar-les a les seves comunitats. Els van reduir l’assignació monetària i els recursos per a medicaments. Un dia el bisbe Mulakkal va presentar una denúncia: les monges planejaven un complot contra ell. Però les dones es van mantenir fermes.
Les monges hi eren quan la seva amiga no podia dormir i tenia malsons, quan va augmentar el mal d’esquena. I hi eren també quan finalment va arribar la policia.
Després van esperar 73 dies.
Veient que Mulakkal es manté al càrrec i que la policia —com van descobrir— retarda les diligències, un dissabte de setembre del 2018 despleguen una pancarta davant el tribunal de Kochi en què es veu la Pietà de Miquel Àngel. En comptes d’un Jesús mort, als braços de Maria hi ha una monja. Callades i assegudes, protesten contra el silenci de l’Església.
L’endemà hi tornen. I el dia següent. Se’ls van afegint catòlics, hindús, musulmans, polítics, activistes feministes, centenars de persones de tot l’Índia. Alguns inicien una vaga de fam. Criden “Justícia!” i “Destituïu el bisbe Franco!”.
Tres dones més informen sobre suposats tocaments per part del bisbe Franco. Un exjutge del Tribunal Suprem de Kerala expressa la sospita que la policia i l’Església han tramat una “aliança profana” i han retardat el cas. La monja espera durant tot aquest temps al convent. Primer està emocionada quan veu la cara de les seves companyes per la tele i la gran quantitat de gent que li dona suport.
El vuitè dia de protestes el bisbe Franco renuncia provisionalment a les seves atribucions en favor d’un subordinat.
Un diputat titlla la denunciant de “prostituta”, que va gaudir de les estones amb el bisbe. “Per què no es va queixar la primera vegada?”, pregunta. La conferència episcopal de Kerala fa unes declaracions: qui fa agitació al carrer contra l’Església la desestabilitza i “causa dolor a aquells que estimen l’Església”.
El catorzè dia de protestes la policia deté Franco Mulakkal. Se’l posa en presó preventiva. Les monges retiren la pancarta.
En parlar del cas amb l’Església catòlica de Kerala, per resposta s’obtenen preguntes: per què cap germana de l’orde no va assabentar-se dels abusos durant els dos anys que haurien durat? Per què la monja no va quedar embarassada? Per què ho diu tot just ara?
Aquests són els dubtes que expressa el pare Varghese Vallikkatt, portaveu de la conferència episcopal de Kerala, si fa no fa la veu de l’Església catòlica en aquest lloc. La monja, diu ell, en el moment dels suposats abusos era priora de la casa de la missió. Era feina seva protegir les germanes d’agressions sexuals. “I ara afirma que van abusar d’ella. Justament ara es queixa; després de tots aquests anys!”.
Vallikkatt, que sovint comença o acaba les frases amb un “amén”, diu que a Kerala hi ha 35.000 monges de les quals es cuida l’Església. “Que hi hagi aquest cas només vol dir que hi ha hagut aquest cas”, afirma, però res més.
I les protestes? “Aquestes cinc monges no tenen gaire importància”.
“La majoria de gent no es creu gaire la història”, diu Vallikkatt. “La majoria de germanes de l’orde no donen suport a la protesta”. L’home creu que hi ha altres motius pels quals les cinc monges han sortit al carrer i han organitzat una protesta civil contra el seu propi orde. Quins són aquests motius és el que ha de debatre l’Església. Ell té esperança en la decisió del tribunal.
En preguntar-li si sap que la monja suposadament va ser amenaçada i pressionada per l’Església, pregunta: “Amenaces?”; i diu que és a l’inrevés. “Jo crec que són aquestes monges que amenacen l’Església”.
A mitjan octubre s’obren les portes del centre penitenciari. Franco Mulakkal, en llibertat sota fiança, surt al carrer amb un hàbit blanc i un somriure esplèndid. A la presó l’han visitat bisbes i polítics, i ara un grup de creients el rep amb pregàries i alegria. Davant la seu episcopal a Jalandhar s’amuntega la gent, llancen pètals, hi ha homes amb roses i gladiols a les mans, i dones amb pancartes amb la cara del bisbe. Per a ells, Mulakkal és un màrtir.
L’escrit d’acusació ara es troba en un tribunal de Kerala. Aviat començarà el judici.
“He perdut la fe en els capellans”, diu Darly, la germana de la presumpta víctima. “Però confio en Déu”.
Franco Mulakkal diu: “Continuaré col·laborant amb les autoritats. Perquè al final se sàpiga la veritat”.
La germana Anupama, a la casa de l’orde, mira el grup de les seves amigues. Diu: “Nosaltres no som valentes. La situació ens hi ha tornat. La nostra força ve de Jesús”.
Darly diu que li és igual quina pena s’imposi a Franco Mulakkal, sempre que mai més a la vida no torni a tocar cap altra monja. Darly parla cada dia per telèfon amb la seva germana, “em penso que no està bé”. De tant en tant un home del veïnat truca a la porta de casa seva: “Deixa estar el cas o et mataré”, l’amenaça. Darly conclou: “No tinc gens de por. No ens n’anirem”.
Traducció d’Arnau Figueras