La nuesa sense artifici continua sent un tabú per a moltes cultures. Els estereotips de bellesa més decorosos tendeixen a convertir els cossos exhibits en models exemplars. No s’hi accepten, per regla general, imperfeccions: ni solcs, ni màcules, ni pèl. En la història de l’art, la representació del nu femení respon als criteris ètics, estètics i morals imperants, en bona part dels casos dictats pels homes. La dona nua és un model de bellesa més que no pas un cos natural.
Unheimlich
Companyia Pelipolaca i Les desvestides
Direcció: Irene Vicente Salas
Sala Àtrium, 6 de juny
Unheimlich, de la companyia Pelipolaca i Les desvestides, dirigida per Irene Vicente Salas, explora l’àmbit de la representació artística de la nuesa i de l’exhibició dels cossos femenins. El muntatge qüestiona el fet que es toleri l’exposició del cos nu en els museus d’art, mentre que se censuri, per obscè, en la vida quotidiana. Quatre intèrprets femenines visiten un museu imaginari i contemplen les representacions dels cossos nus. Sense pràcticament dir-se res, observen, contrasten, es reconeixen, interactuen.
El millor de la proposta és el treball corporal de les intèrprets, que vol denunciar la impostura i les imposicions dels cànons de bellesa femenins. Lluny de tota perfecció, el cos de la dona —com el de l’home— no pot amagar la seva humanitat. Si bé l’art té via lliure per mostrar la nuesa, en la vida quotidiana està encara malvista i censurada. Les quatre actrius no s’avenen amb els estàndards de bellesa convencionals: la seva mera presència en l’escenari esdevé una denúncia de la construcció social de la beutat femenina i una reivindicació d’altres cossos possibles.
La contradicció de fons d’Unheimlich és que les intèrprets, en despullar-se, amaguen el cos darrere d’una malla semitransparent de color carn. Aquest recurs, per més que es justifiqui per crear un distanciament, sembla incoherent amb la radicalitat estètica que suggereix l’obra, atès que posa un filtre artificiós a la pell nua. La “inquietant estranyesa” que vol comunicar queda molt atenuada. L’exhibició parcial que fan del cos nu no deixa entreveure la imperfecció que es reivindica. És un subterfugi que tampoc no aprofundeix en el joc de miralls art versus realitat. Ni al final no es gosa exposar la nuesa integral.
Les actrius es mouen en diversos espais relatius al món de l’art, en què el nu femení té un paper predominant i és observat des de perspectives diferents. S’hi alternen amb veu en off discursos estètics o comentaris de pintures. En un espai escènic gairebé buit, només hi destaca un maniquí vestit d’una dona madura i una escultura sense cap ni cames. El primer reapareix al final per revelar la metàfora sobre el cos i la seva decrepitud que dona sentit al muntatge. La segona serveix per explicitar la diferència entre la representació i la realitat del cos femení. La il·luminació delimita els espais on pengen els quadres.
Unheimlich és un muntatge ambiciós, inquietant, però que no resol amb encert la paradoxa generada entre la proposta estètica i la seva materialització en l’escenari. Només cal pensar en la novetat que va suposar l’esplèndida pintura L’origine du monde (1866), de Gustave Courbet. La intenció de convertir —amb tota naturalitat— la nuesa femenina en l’eix d’interès de l’espectacle reclama una escenificació molt més trencadora, més arriscada i impúdica, capaç de pertorbar, en viu i en directe, l’espectador que es creu que ja està de tornada de tot.