Per Sant Joan s’encenen fogueres i és temps de xalar. Però hi ha moltes coses que fan especial el foc i la pólvora d’aquesta nit. La llum i el foc han estat des de sempre símbols de la vida i Sant Joan és una festa especial perquè representa el triomf del foc convertit en festa. Sense ser-ne gaire conscients, els humans repeteixen cada any un ritual que ve del més profund dels temps. Hi ha qui diu que Sant Joan és, amb el Carnestoltes, la resta conservada més antiga de les religions primordials, és a dir, d’aquelles que es degueren originar en temps prehistòrics. Que el foc té alguna cosa de fascinant ho ha sabut des de sempre la religió –que el venera com correspon a un element sagrat–, però també ho han explicat etòlegs i antropòlegs. En un conegut article de l’any 2006, Jill Pruetz, de la Universitat de l’Estat de Iowa, considerada avui en dia l’hereva de Jane Goodall, la primatòloga més mediàtica del món, va demostrar (dins el que aquestes coses es poden “demostrar”), que un grup de ximpanzés del Senegal, quan es declarava un incendi al bosc tropical, no tan sols feia una mena de “dansa del foc”, similar a les conegudes “danses de la pluja” (aquestes molt més documentades), sinó que sabia com controlar-lo i agrupar-se, emetent una vocalització peculiar i pròpia del mascle dominant del grup. Hi ha també algunes evidències que els bonobos, quan surt el sol, executen una peculiar dansa de benvinguda i agraïment que per a alguns antropòlegs seria la forma més antiga d’acte “religiós” coneguda. El sol i el foc simbolitzen la vida i el triomf de la llum per sobre la foscor té alguna cosa de sagrat.
La fusió simbòlica de l’aigua i el foc, elements de purificació tots dos, és present en moltes les tradicions populars i aquesta característica la trobem arreu a les nostres terres. No cal anar gaire lluny per veure-ho. A Alacant, des del Castell de Santa Bàrbara, s’encén la Palmera, que dona inici a la cremà; i mentre les fogueres cremen, té lloc la tradicional banyà, en la qual els assistents aprofiten l'aigua dels bombers per a banyar-se i refrescar-se. I si voleu mitologia més agrària també n’hi ha: als Països Catalans tenim el cas, no gaire conegut, del petit poble de La Jana, de poc més de set-cents habitants al Baix Maestrat, allà on quasi es toquen les terres del Montsià, que encara avui manté viu una resta quasi fòssil d’antics mons simbòlics ibèrics, la recollida d’herbes remeieres, que el dia del gran foc sembla que tenen un poder més concentrat.
El mateix nom del poble és prou significatiu. A l’Alt Pallars (Pirineu) encara saben que una “jana” és una dona d’aigua, que viu en fonts i coves. Molt més al sud, la font de la Jana, el paratge de l’Engolidor, la recollida d’herbes remeieres (i el foc que s’hi fa per sant Joan) és una darrera resta d’un vell ritual. Ja posats en subtilitats, molt possiblement “Jana” i “Joan” són noms d’una gran càrrega simbòlica. El cel lluminós (“Daius” en sànscrit) va donar origen a una deessa dels boscos, Diana, i de Diana provenen noms com Jana i Joan. En el món simbòlic dels romans hi havia, a més, una Janua Coeli (l’estança superior on xalen els déus), contraposada a la Janua Inferni (nom l’estança inferior on reposen els avantpassats). És complicat i atzarós recuperar els símbols d’un passat mig llegendari. Joan Baptista, que batejava amb aigua, és l’hereu de les “janes” pirinenques: és, com elles, alhora l’element contrari i complementari al foc. I sant Joan Evangelista és el deixeble jove, com la joventut que dona l’aigua de vida en la nit màgica del 23 de juny. No em diguin que no resulta fascinant...
Tot aquest rotllo d’antropologia cultural recreativa –dispensin!– és per mirar d’explicar l’inexplicable fet que el foc de Sant Joan sigui una festa que se celebra tant a Suècia i Noruega com a Portugal i a Grècia i que arreu sigui una festa de sexe i de vida. És la festa del solstici d’estiu, el moment de l’any en què el Sol se situa en el punt més alt en relació amb la Terra i, per tant, el dia és més llarg. Jüng i els psicoanalistes de caire més culturalista sempre s’han sentit atrets per la curiosa ambivalència del foc que dona vida (caliu) i dona mort, que fascina i fa por al mateix temps. El que és realment curiós és com tot això s’havia mantingut amb relativament pocs canvis durant segles i segles fins a constituir una mentalitat col·lectiva.
Joan Amades, a Catalunya, o Gabriel Jané Manila, a Mallorca, han explicat (el primer amb força autocensura) com el sexe i la nit de sant Joan tenien un paper central en la màgia de sant Joan. Però això era abans, quan la sexualitat encara tenia gust de prohibició. Sant Joan, que va suportar el pas de la tradició pagesa al món urbà, no està resistint bé en temps de globalització. No és l’únic testimoni de la cultura tradicional que està en perill. Halloween s’està menjant totes les tradicions vinculades a Tots Sants, la Setmana Santa esdevé un parèntesi turístic i Sant Joan es refugia en la celebració familiar. Arriba a tot arreu la flama del Canigó (una tradició inventada en els anys de la transició), però l’espontaneïtat festera abandona els carrers. En les darreres dècades, Sant Joan ha anat perdent allò que els antics mestres en deien “aura” i que potser es podria anomenar també màgia o poder d’evocació. Ja no s’hi invoquen les forces del bosc i de la llum. El capitalisme ho colonitza tot – i abans que tot desmunta l’imaginari compartit. Potser el control “higiènic” de la infància per part de pedagogs i pares neuròtics ho acaba d’espatllar tot.
Un llibre produït per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil de carrer a Barcelona, en edició a cura de Marta Contijoch i Helena Fabré (Pol·len Edicions, 2018) certifica, per si fes falta, la decadència de la festivitat. Primer la festa que tenia un punt de transgressió es va convertir en festa infantil a partir de finals del segle XVIII i, després, els nens van deixar de sortir a jugar al carrer. Com ha explicat el catedràtic d’antropologia de la Universitat de Barcelona, Manuel Delgado, “senzillament va passar que un any ningú va arreplegar la fusta, la va amagar i la va treure per aixecar una foguera la nit de Sant Joan. Un any els nens i nenes d’entre 8 i 13 anys que havien assumit la tasca ritual d’encendre un foc al bell mig del carrer o la plaça no ho van fer.”
L’antiga tradició dels boscos, que sempre havia estat mal vista per la religió oficial i pel poder establert, es va anar degradant tota sola – o es va convertir, com passa en tants pobles i ciutats del País Valencià, en un atractiu turístic per a forasters. L’any 1970 a Barcelona s’encengueren encara 822 fogueres, però el costum anà perdent-se fins a ser tan sols 14 l’any 2001. Des d’aleshores l’Ajuntament fins i tot ha intentat evitar que la festa es perdi, amb un èxit més aviat discret. Però totes les festes populars acaben sempre per reinventar-se. Recuperar el carrer i recuperar la festa del foc és la mateixa cosa.