‘La La Land’: el musical ‘clàssic’ de l’era ‘hipster’

Escena inicial: un embús en una de les nombroses autopistes de Los Angeles. De sobte, la gent abandona els automòbils i comença a cantar i ballar en un llarg pla seqüència (seccionat en tres parts, en realitat, però no per això menys meritori) de cames enlaire, salts sobre els cotxes, a l’estil dels musicals de l’època daurada de Hollywood, i una cloenda multicultural, per donar-li la pàtina contemporània. En acabant, la parella protagonista, Mia (Emma Stone) i Sebastian (Ryan Gosling) tenen una topada. Ell s’emprenya. Ella li fa el ditet. I ja pots deduir el que vindrà després.

Som al bloc “Estiu” (la pel·lícula està dividida en les quatre estacions de l’any) i una posterior escena de quatre amigues que comparteixen pis et fa esperar el pitjor: una ensucrada i molt hàbil barreja de musical amb costures clàssiques i comèdia romàntica post-Meg Ryan. També previsible. Entens que la pel·lícula siga un èxit. Però desitges que les tres estacions restants passen aviat. Per tornar a casa i revisar West Side Story, posem per cas.

Llavors, entre el final del bloc “Estiu” i el següent, “Tardor”, Emma Stone comença a omplir la pantalla amb els seus enormes ulls, la seua bellesa no del tot convencional i la seua gestualitat. Vas perdent defenses. Ajuda a això una escena concreta: Mia, una aspirant a actriu, interpreta en un càsting un monòleg dramàtic que acaba en sanglots. El clímax, però, és malbaratat amb una banalitat. Sembla que l’escena està basada en una experiència real d’Emma Stone.

La cosa, certament, va guanyant gruix. En un altre moment et trobes amb un autohomenatge a una pel·lícula recent del director, Damien Chazelle, la tremenda Whiplash, ambientada en el món del jazz. El reconeixement al jazz clàssic, fet i fet, és un altre dels eixos del film, vehiculat a través del personatge de Sebastian, un pianista que té com a somni obrir un club jazzístic a l’antiga. Mentrestant, ha de guanyar-se les garrofes interpretant estàndards en un restaurant. O tocant en una banda infame que interpreta èxits pop en festes per a rics i promeses de la indústria del cinema.

Mentrestant, la història d’amor progressa per viaranys familiars. O no tant: en una de les escenes culminants, fotografiada excelsament −com tota la resta del metratge−, Mia i Sebastian canten i ballen claqué. D’acord: no són Fred Astaire i Ginger Rogers, però es nota que els actors han treballat com bèsties. I, a més a més, Stone i Gosling es revelen com a cantants ben competents. En algunes de les escenes de piano, de fet, és ell qui està tocant. Gosling tenia alguna experiència prèvia com a vocalista. I també havia fet alguna coreografia. Però no tocava el piano: poder fer-ho en condicions li ha costat no pocs sacrificis, segons l’equip.

Quan s’arriba al bloc hivernal ja és difícil no haver entrat en la història. Plana el fracàs i la derrota dels protagonistes, però també l’èxit i les conseqüències per a la parella. I un final del qual no parlarem però que també s’aparta una mica de la senda fàcil. Pel camí, els tributs combinats al jazz i als musicals clàssics, com ara Un americà a París, també han funcionat. Moltes de les cançons, amb les lletres absolutament encaixades en la història, són magnífiques, com ara “City of stars” o “The fools who dream”, amb la qual Stone encara proporcionarà una altra escena memorable. I la parella protagonista ha funcionat, ha espargit per la sala química en dosis radioactives.

El jove realitzador, Damien Chazelle (Providence, 1985) ho ha aconseguit: La La Land (estrenada a Espanya amb l’innecessari La ciudad de las estrellas) és un film d’aquells que justifica el retorn a les sales, transversal, apte per a públics diversos, però que no insulta la intel·ligència de l’espectador. En ocasions, fins i tot, la invoca, com ara compartint actor (J.K. Simmons) i cançó (“When I wake”) amb la citada Whiplash, una pel·lícula que va triomfar en el circuit independent (gran premi del jurat en Sundance) i que, alhora, li va reportar tres premis Oscar. També hi ha substància quan se’ns suggereix que hi ha èxits que tal vegada no valen la pena, que són tramposos. Al film hi ha seqüències i diàlegs que desenvolupen aquesta idea. La La Land és, en el fons, una reflexió sobre les coses a què estàs disposat a renunciar per tenir èxit. Factura mainstream amb un missatge i codis del cinema independent. Tradició i modernitat. Un retorn del musical que, com va passar amb Chicago (2002), podria arrasar en els premis Oscar el dia 24 de febrer: els set guardons en els Globus d’Or són segurament el suculent aperitiu.

La transversalitat no és l’únic motiu de l’èxit de La La Land. Chazelle és un director efectista, de colps d’efecte per trencar els horitzons d’expectatives de l’espectador. Amb instint per fer funcionar el que apareix en pantalla. Però és també un cineasta amb background, obsessiu, curós amb els detalls, que ha treballat a consciència amb el compositor Justin Hurwitz en els números musicals. I que, per dir-ho tot, ha pogut comptar gràcies a l’èxit de Whiplash amb un generós pressupost de 30 milions de dòlars i una promoció brutal.

Després, hi ha jugat també l’atzar: Miles Teller i Emma Watson eren en principi els protagonistes. En ser substituïts per actors de més edat, es canvià el guió. La història (i la pel·lícula) eixiren guanyant: no la podríem imaginar ja sense Stone i Gosling.