Àsia

Les conseqüències de les mobilitzacions a Hong Kong

La resistència a una llei d’extradició ha despertat l’oposició a Hong Kong, després d’uns anys de comoditat. Però el perill de confrontació amb Pequín és real.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Avery Ng arriba tard el dimecres al matí. Sua, respira cansat i la sevua veu és ronca quan arriba al centre de la ciutat. El seu viatge per Hong Kong ha estat difícil. Els carrers, els túnels i el metro estaven obstruïts pels talls de carretera de les manifestacions.

Quan Ng, un home alt i prim, gira cap al pont de vianants que es troba als afores del parlament de la ciutat, alguns manifestants el saluden. Però té tanta pressa que quasi no se n’adona. En canvi, quan mira per damunt de la barana i veu el munt de gent a sota, s’atura breument. «Cent mil. Potser 15.000», diu satisfet. I continua el seu camí.

Ng, de 42 anys, és el cap de la Lliga dels Socialdemòcrates de Hong Kong, un partit d’esquerres, i penja del seu muscle un megàfon enorme. La seva samarreta duu una famosa cita de Nelson Mandela. «Tot sembla impossible fins que es fa realitat».

Fa unes setmanes, a l’oposició política li semblava impossible que poguessin fer alguna cosa significativa a Hong Kong. Des del fracàs de la Revolució dels Paraigües contra la Xina el 2014, la ciutat ha estat consumida per un profund sentiment de resignació. Lenta, però segura, la Xina ha estat prenent el control de l’antiga colònia britànica, un procés que ha passat inadvertit per al món exterior. El 1997, quan els britànics tornaren la ciutat a la Xina, Pequín havia promès a Hong Kong un «alt grau d’autonomia» sota el lema «un país, dos sistemes». El pla exigia que Hong Kong gaudira de l’autogovern fins 2047, però el Partit Comunista sembla tenir pressa.

Els últims anys, molts contraris a Pequín han estat portats als tribunals, encarcerats o silenciats. El líder estudiantil Joshua Wong, icona de la Revolució dels Paraigües, va dir en aquell moment a DER SPIEGEL que «passarà molt de temps fins que podem mobilitzar a tantes persones als carrers». S’equivocava. Wong, també, està novament a la presó. Per tercera vegada.

El detonant de les protestes més recents va ser la llei d’extradició, que permetria els tribunals de Hong Kong extradir sospitosos a uns altres països, inclosa la Xina continental. L’oposició a la llei, de sobte, va donar energia a l’oposició, amb centenars de milers de persones, potser fins i tot un milió, que van sortir. Unes desenes de milers de persones es van reunir dimecres per protestar novament. Dijous es pronosticava la gran protesta que s’apropava, de nou, el cap de setmana passat. Així va ser.

Una unitat de policies joves, amb cascos i escuts antiavalots, es posiciona a escassos centímetres dels joves manifestants, separats per una sèrie de barricades. L’ambient és de desafiament i confiança. «Retirin la llei!», canten els manifestants. Llavors entonen una altra cançó amb més emoció. És una cançó religiosa.

La majoria dels manifestants són estudiants universitaris, però molts altres grups socials també estan representats. És un moviment més ampli que el de la Revolució dels Paraigües. Obrers, oficinistes, jubilats, religiosos: tots estan allà. És una àmplia mostra de la població de Hong Kong. La que ha vist com ha canviat la ciutat els últims anys.

Fa dues dècades, Hong Kong era responsable del 20% de la producció econòmica de la Xina. Avui la xifra s’ha reduït al 3%. Per primera vegada, l’any passat, el PIB de Shenzhen, tot just a l’altra banda de la frontera, va superar el de Hong Kong.

«Potser calia esperar-ho», diu la secretària en cap de Hong Kong, Anson Xan, de 79 anys, que va ser protagonista en el regrés de la ciutat a la Xina durant els anys noranta. «Però el que fa que Hong Kong sigui especial és l’estat de dret, el nostre poder judicial independent i els nostres serveis públics transparents, almenys en relació amb el continent». És per aquestes coses que els manifestants han pres els carrers, pensa. Mentrestant, a Pequín no existeix un estat de dret: els jutges xinesos només obeeixen al partit. Pequín no està interessada a permetre que els ciutadans de Hong Kong triïn democràticament el seu cap de govern, que va ser una de les demandes de la Revolució dels Paraigües de 2014.

Per Pequín, Hong Kong és una part de la Xina que ha d’unir-se amb la pàtria política. Sobretot, econòmicament. El Partit Comunista sap que a llarg termini té les millors cartes. A principis d’aquest any, el Govern va anunciar el seu pla per a la Badia de Hong Kong, que preveu integrar 11 ciutats al delta del riu Pearl en una única regió metropolitana. Si això succeeix, Hong Kong serà només una altra ciutat xinesa entre moltes altres. Una petita part d’una regió metropolitana molt més gran.

A Hong Kong, molts s’oposen a aquesta visió. I res no indica que el la iniciativa xinesa pugui satisfer les demandes de l’oposició de Hong Kong. A principis d’octubre, el Partit Comunista celebrarà el 70 aniversari de la fundació de la República Popular, una manifestació patriòtica de poder que, des de la perspectiva de Pequín, serà difícil d’emparellar amb concessions fetes a un moviment de ciutadans amb mentalitat democràtica.

Des de la perspectiva de la política exterior, tot fa pensar que la Xina continuarà sent intractable. Actualment, l’atenció de Pequín se centra, principalment, en un sol problema: la seva rivalitat geopolítica i econòmica amb Washington. A finals de juny, es probable que el president Xi es reuneixi amb el dels Estats Units, Donald Trump, en el marc de la cimera del G-20 al Japó. És difícil imaginar que mostrarà alguna feblesa abans de la cimera. A la Xina d’avui, el poder ja no pot sortir del canó d’una pistola, com va dir un cop Mao Zedong. Però la Xina encara es mostra amb formes contundents i intransigents.

Pequín té experiència exercint la repressió, la censura i altres mesures típiques d’un estat policial, però no pot aplicar aquests mateixos mètodes a Hong Kong. Cinc anys després de l’última onada de manifestacions a la ciutat, el Partit Comunista s’enfronta novament a un oponent problemàtic. Els manifestants són plenament conscients de l’impacte que tenen les seves protestes arreu del món. I el mal que les imatges de Hong Kong poden fer a la Xina és immens.
Els manifestants tenen por de Pequín, però la seva fúria se centra, principalment, en Carrie Lam, de 62 anys, la cap executiva de Hong Kong elegida el 2017 pel Comitè xinès. Diu que la llei prevista és necessària per evitar que la ciutat esdevingui refugi de criminals, com en el cas recent d’un home sospitòs d’haver assassinat la seva parella a Taiwan.

Però els opositors sospiten que Pequín té una altra cosa en ment: ser capaç d’emprendre accions legals contra aquells que a Hong Kong són crítics amb el partit. «En realitat, no és necessària aquesta llei», diu el diputat opositor Dennis Kwok mentre s’asseca la suor del seu cap després de fer un discurs davant els manifestants. «Casos com el de Taiwan poden resoldre’s individualment en el marc de la llei actual. Però en aquest parlament, en aquest sistema semidemocràtic, no hi ha massa que puguem fer per bloquejar aquesta llei. I la pressió està aquí, als carrers».

Els mitjans de comunicació a la Xina continental estan suprimint la cobertura de les protestes de Hong Kong i els comentaris publicats a Internet estan sent estrictament censurats. El portaveu del Ministeri d’Exteriors reitera que Pequín dona suport a la llei d’extradició. I encara més: «els afers de Hong Kong són purament afers interns de la Xina. Cap altre país, organització o persona té dret a interferir».

Dimecres a la nit, la presidenta Lam es col·locava davant les càmeres per defensar-se. «Com vaig a vendre Hong Kong? Vaig créixer aquí». Va dir que no retiraria la llei, però dies després la suspendria. Sobre el que no parla mai és de la por que molts, a Hong Kong, senten pel poder cada cop més opressor de Pequín.

No està clar com es resoldrà el conflicte en última instància. El Govern de Hong Kong ha cedit i ha suspès la tramitació de la llei, però la pressió de Pequín serà massiva perquè finalment es pugui aplicar. Si això acabés passant, les protestes s’incrementaran encara més. Això és tot just el que tem: dimecres la protesta no va acabar de forma pacífica, i aquest no és un bon senyal. El que havia començat com una gran convenció religiosa va acabar amb 79 ferits.

Ng, que va passar el dia amb els manifestants, estava furiós. La reacció policial va ser molt desproporcionada.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.