Judici 1-O

La darrera bala de les defenses

Vist per sentència. Darreres dues sessions del judici. Totes les mirades posades en el tancament de les defenses i les paraules finals dels líders independentistes. Malgrat que, com s’ha vist al llarg de les sessions, uns van aprofundir més en la defensa tècnica i d’altres a denunciar la injustícia del procediment i la vulneració de drets, tots van coincidir a assenyalar el rerefons polític de la qüestió.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

DIMARTS 11 DE JUNY

El primer a començar a exposar les seves conclusions va ser el lletrat Andreu Van den Eynde, responsable de les defenses d’Oriol Junqueras i Raül Romeva per a qui la Fiscalia demana 25 i 16 anys de presó respectivament. L’advocat va dur a l’eix central de l’exposició el fet que el resultat d’aquest judici transcendia el cas concret. “És el cas que generarà el Codi penal aplicable a la dissidència política”, va exposar per després demanar al Tribunal que aprofités l’oportunitat de retornar el problema català al terreny de la política amb l’absolució dels líders independentistes.

Això a banda, va centrar bona part de l’exposició a denunciar la vulneració de drets de les defenses, com la igualtat d’armes, argumentant que el Suprem ha obviat “una investigació política d’un any i mig que arriba al jutjat número 13” i el fet que els documents provinents d’aquesta causa s’haguessin ocultat a les defenses.

Després d’ell va intervenir Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn, a qui la Fiscalia demana 16 anys de presó. Utilitzant el perfil més tècnic d’entre els lletrats s dels presos polítics, entrant un per un als arguments contra el seu defensat. A banda d’això, va gastar ironia per rebatre la idea de cop d’estat esmentada per la Fiscalia, exposant que quan aquests cops es consumen “el que fan és posar-te una plaça a Madrid i no jutjar-te al Suprem”. La crítica la va estendre a la rebel·lió, exposant que es volia crear una “rebel·lió postmoderna” sense violència real.

Melero també va optar per fer de la negació de qualsevol intenció secessionista el nucli dur de la seva defensa. “No van arriar la bandera, no es va comunicar res al cos diplomàtic i tothom es va adaptar al 155. Sóc conscient que algú es pot molestar per aquesta versió dels fets, però això és el que va passar”, sentenciava el lletrat ferint a la vegada les acusacions i el relat processista. L’advocat va acceptar també l’acusació de desobediència contra Forn, no tant perquè la cregués justa com per la gravetat de les altres acusacions: “Cedeixo aquesta trinxera”. En última instància, Melero també va deixar veure el seu perfil polític per desitjar una Espanya on, com al film de José Luis Cuerda Amanece que no es poco, “només ens discutim per William Faulkner”.

El tercer a intervenir, durant gairebé tres hores, una per client, va ser Jordi Pina, advocat de Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull, per als qui la Fiscalia demana 17, 16 i 16 anys de presó. Contundent en el fons i les formes, va replicar el que per a ell eren unes acusacions hiperbòliques. “Segons la Fiscalia hi havia delicte de desobediència. Fins que algú va pensar que era el mateix delicte que el 9-N i que calia escarmentar-los”, va argumentar. A parer seu, una mostra de la inexistència de la rebel·lió és que durant el missatge del 3 d’octubre, “Sa Majestat el rei no parla de rebel·lió ni de violència”. En la mateixa línia, encara va afegir, amb relació a Sànchez i la concentració del 20 de setembre, una pregunta sobre si el Tribunal considerava “normal voler cometre un delicte de rebel·lió i comunicar-ho abans a les autoritats”.

Pina va centrar part important dels seus esforços, també, a desacreditar els documents Enfocats i Moleskine, confiscats a Josep Maria Jové, i sobre els quals es basen bona part dels arguments de les acusacions. “El document Enfocats, que és clau perquè estiguin a la presó, és el Sant Grial i resulta que cap dels acusats sap què és ni l’ha rebut mai al mail”, detallava el lletrat.

La primera sessió de la setmana la tancaria Pau Molins, advocat de Carles Mundó, a qui la fiscalia demana set anys de presó. El lletrat es va concentrar, sobretot, a desfer l’acusació de malversació que recau sobre el que fou conseller de Justícia i de qui ha dit que “mai va interferir en el poder judicial durant el temps que va ser a la conselleria”.

DIMECRES 12 DE JUNY

La segona i definitiva jornada arrencava amb tothom a l’espera dels torns finals de paraula dels acusats i la notícia que el Suprem permetia a Joaquim Forn anar a la sessió d’investidura de l’Ajuntament de Barcelona, però denegava a Oriol Junqueras recollir la seva acta com a diputat.

Abans de la traca final, però, faltaven cinc advocats per intervenir. La primera, Marina Roig, advocada de Jordi Cuixart, a qui Fiscalia demana 17 anys de presó i la defensa del qual s’ha caracteritzat per tenir un to més polític. La lletrada va insistir en la qüestió dels drets fonamentals i va exposar que “l’acusació naix d’una concepció de la mobilització ciutadana” i que la criminalització d’aquesta “és un error molt greu que pot tenir conseqüències per a l’exercici dels drets humans a Espanya”.

Roig va atacar directament, també, els conceptes de rebel·lió i sedició exposant que als tractats internacionals “la resistència passiva està compresa dins el concepte de reunió pacífica” i que, per tant, “una manifestació pública no constitueix un acte de sedició”. Finalment, va qüestionar si era proporcionat “en una societat democràtica el càstig que demana Fiscalia”.

Darrere seu, Olga Arderiu va basar bona part de la seva defensa a Carme Forcadell, a qui demanen 17 anys de presó, fent valer la diferència segons la qual als altres membres de la Mesa se’ls demana “pena d’inhabilitació al TSJC” pels mateixos motius.

Arderiu va exposar també que durant les transcripcions s’havia oblidat deliberadament alguns fragments en favor d’altres per reforçar l’acusació. Contra aquestes transcripcions, precisament, va carregar exposant que “no ens podem inventar els tipus penals perquè això vulnera la llei, la Constitució i els drets fonamentals”.

L’advocada de Meritxell Borràs, al seu torn, va posar el pes de la seva argumentació en la qüestió de la malversació. Judit Gené va argumentar que a la seva clienta, per a qui la Fiscalia demana 7 anys, no va emetre “ni una sola carta” per demanar “la facilitació de locals per al referèndum”. Pau Molins, advocat de Santi Vila, va repetir el mateix pel seu client i va substanciar que “va dimitir frustrat per no haver pogut segellar una solució dialogada”.

Entremig dels dos, Mariano Bergés, advocat de Dolors Bassa —a qui la Fiscalia demana 16 anys de presó— va posar de manifest que no existia “ni un missatge de Dolors Bassa o de ningú del Govern animant a la violència” i que s’estava intentant encaixar els fets en un delicte que no era real. “El que va passar en realitat va ser convocar un referèndum, no un llançament de gent contra la policia”, va argumentar.

Amb celeritat absoluta, de seguida que va acabar Bergés, Manuel Marchena va donar pas a Oriol Junqueras, el primer dels líders independentistes acusats que va fer ús de la darrera paraula. Després de posar de manifest els seus valors pacifistes i cristians, i en una exposició que amb prou feines va arribar a la meitat dels 15 minuts dels quals disposava, va argumentar que “qualsevol polític comet errors, però sempre he negat la mala política que nega el diàleg i els ha traspassat a vostès la responsabilitat de dictar sentència. El millor per a tots seria retornar la qüestió al terreny de la política”.

Després d’ell, Raül Romeva va recórrer a l’argumentari polític per exposar que les acusacions havien cercat “escarmentar una ideologia”, “amb un biaix ideològic gens dissimulat” que si la societat l’acceptava, demà li podia “tocar a qualsevol”. A més, va destacar que no s’havia pogut aportar cap prova contra ells i que si es va fer el referèndum com es va fer va ser “perquè no el podíem fer d’una altra manera”.

El tercer a fer ús de l’al·legat final va ser Joaquim Forn. En la línia més tècnica i de negació de la magnitud dels fets que ja havia marcat el seu advocat el dia anterior, l’exconseller d’Interior va exposar que en cap moment havia “volgut destruir Espanya ni l’ordre constitucional. Nego completament que la meva acció al capdavant de la conselleria fos per atacar la Constitució de forma violenta”. I com Romeva, va posar “en dubte l’afirmació del fiscal que diu que no es persegueixen ideologies polítiques”.

Reforçant aquesta idea, Jordi Turull va iniciar el seu torn exposant que era allà per la seva “activitat política”. A més, va criticar l’acusació que fonamentava els seus arguments en “la lògica de confondre la crítica amb l’atac” que “només existeix en mentalitats poc segures de si mateixes o autoritàries”. En aquesta línia, va argumentar també que “sentir que fer un referèndum és i serà delicte encara que s’hagi despenalitzat fa pànic. El principi de legalitat ha passat a millor vida”.

També Josep Rull va exposar que intuïa que està “processat per rebel·lió, bàsicament, perquè no he renunciat a la meva activitat política” i va esgrimir que “no hi ha prou presons per tancar l’anhel d’un poble”. A més va denunciar que se l’acusés “per una entrevista absolutament manipulada per la Fiscalia” i va cloure posant de manifest que “passi el que passi aquest judici és molt rellevant perquè Espanya és un gran país d’Europa. Dir on són els drets de les llibertats és la vostra responsabilitat”.

Tot seguit, Jordi Sànchez es va reivindicar com a “víctima d’una injustícia i un dolor que han causat els poders de l’Estat” i va dir al tribunal que era injust per a ells “haver de respondre a un problema de naturalesa política”. Així, recordant als magistrats que tenien l’oportunitat de no fer gros el problema polític, va reblar que “podran dir mil vegades que l’1-O va ser una jornada violenta, però no podran convèncer mai d’això la gent que hi va ser”. Finalment, va dir que, a banda de la qüestió catalana, també hi havia en joc “la profunditat dels drets democràtics”.

Al seu torn, Carme Forcadell va arrencar exposant que era “jutjada per la meva trajectòria política, no pels fets” i que durant el judici s’havia fet el possible perquè el seu nom aparegués arreu i poder justificar el tracte diferencial rebut respecte als altres membres de la Mesa del parlament. Va denunciar també que els quatre mesos de judici “no han servit per res” perquè les conclusions de les acusacions mantenien qüestions que s’havien refutat durant el judici com, per exemple, la durada de la seva presidència a l’ANC.
Dolors Bassa, al seu torn, va negar “els fets que m’han estat imputats”, es va reivindicar “innocent” i va esgrimir que “cap de les proves presentades que facin referència a una actuació delictiva meva han pogut ser comprovades”. A més, com altres acusats, va recordar al tribunal que “la sentència pot ser un principi d’una solució per a moltes persones. No serà només la meva llibertat, sinó la llibertat de moltes acusacions”.

La següent intervenció, la de Jordi Cuixart, va ser de les més celebrades a la pantalla gegant que Òmnium Cultural havia muntat a l’Arc de Triomf per seguir les declaracions. En un clar al·legat polític, va assegurar que “tot el que he fet ho tornaria a fer. Accepto els meus actes i les seves conseqüències”. A més, va voler fer constar que “la presó és un altaveu immillorable” i que, per tant, “no renunciem a la nostra condició de presos polítics”. A més, va reconèixer que havien fet una desobediència civil, però va reclamar que el problema era “l’obediència civil que fa que avui l’extrema dreta i l’Estat ens puguin estar acusant a nosaltres”. Finalment, va reblar: “Se’m jutja per ser el desè president d’Òmnium Cultural, ambdues coses són un honor”.

Quan encara tothom comentava la jugada de Cuixart, Santi Vila va exposar el seu al·legat final reivindicant que “en cap cas vaig dimitir perquè els meus companys de Govern incomplissin la legalitat. Vaig dimitir frustrat”. Després d’ell, Meritxell Borràs va defensar que “cap dels meus companys va plantejar la violència per aconseguir els seus objectius” i va anunciar que no tornaria a la vida política activa. Finalment, Carles Mundó va aprofitar el darrer dels torns de paraula per denunciar que “aquest judici és el resultat del fracàs de la política”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.