Els crítics

"El GOB i el PSM han sigut fonamentals en la defensa de la natura"

El menorquí Guillem López Casasnovas (1955), catedràtic d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra i amb un llarg currículum vinculat a la investigació de l’economia pública, és coautor d’un llibre recent, fet l’estiu passat, en què compara el desenvolupament econòmic de les illes d’Eivissa i Menorca. Estudia els condicionants històrics i actuals que han fet de tots dos territoris, similars i pròxims geogràficament, dues illes amb models econòmics ben divergents.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vostès distingeixen entre els models econòmics d’Eivissa —de turisme massiu— i de Menorca —més discret. Als Països Catalans molts territoris han imitat el model eivissenc. Hi ha alguna emulació del menorquí?

—Emular implica voler i poder. A Eivissa fa ja moltes dècades que la major part dels actius productius els dirigeix l’holding d’una sola família —Matutes— que, al llarg del temps, va reassignant les seves diverses acumulacions en els diferents sectors que els ofereix la seva millor perspectiva de negoci. La resta, inclosa la política, que ells també dominen, li han seguit aquestes decisions. A Menorca tot és més complicat. Diferents stake holders  hi són presents. Tant en la propietat dels actius com en els interessos representats, tant en la part econòmica com en la política. Una economia sota una sola mà i una única motivació pot disparar els seus vectors de creixement més ràpidament i fàcil. El problema serà, en tot cas, la direcció del vector i l’interès monetari i personal que serveixen i al qual tot se supedita. En un puzle com el menorquí tot és més lent, pausat, però més estable i consolidable envers el futur.

—Les illes Balears han crescut molt més en població que en renda. Els ciutadans en són conscients?

—Eivissa creix en renda absoluta, però ho fa forçant l’activació del patrimoni respecte del que seria raonable, des d’una visió no estrictament d’ingressos de curt termini. Qui gestiona amb seny vetlla no sols per la renda, sinó també per la riquesa monetària i cultural. No només per la caixa, sinó pel patrimoni. No pel compte de resultats, sinó pel sanejament conjunt del balanç. La creació de nous passius o la degradació dels actius hauria d’importar. Sense contrapoders i sense diversitat d’interessos representatius de tota la societat, liquidar patrimoni per fer caixa a curt termini i perdent oportunitats a mitjà i llarg termini és un disbarat. 

—Esmenten com ha condicionat en l’esdevenir de l’illa els 70 anys de dominació britànica. Què en queda, d’aquella mentalitat?

—Sense exagerar. A Menorca potser ha deixat la petjada d’haver-se habituat que abans de passar fam millor navegar, sortir del forat, comerciar sota bandera franca, no replegar-se amb comerciants de burgesia incipient... Avui és part del mosaic de més d’una família d’interessos que interactua a l’illa.

—Diuen que no coneixen gaires menorquins que vulguen ser eivissencs. Hi ha eivissencs que anhelen el model menorquí? 

—Sí. Eivissa ha fet una aposta massiva primer i la vol selectiva després. Preus elevadíssims que expulsin el turista mitjà i el substitueixin pel molt ric. Però l’oferta és diversa. Tothom exhibeix gambes d’Eivissa i peix fresc a preus desorbitats. Això és impossible: no es pesca prou! Molts estan venent gat per llebre. La moneda falsa expulsa la bona. Preus alts per producte de qualitat molt heterogeni, i un territori trinxat sense compromís de capital social no fan per un entorn exclusiu més enllà de l’hotel gran luxe. El sector públic, a canvi de més i més llicències de construcció, s’ha anat menjant els marrons que crea el model. I una població autòctona que pateix l’inflament de preus i una de treballadora que amb les retribucions actuals no pot fer front al dia a dia ni la immigrant a l’habitatge... El mercat tard o d’hora netejarà, però alguns ja hauran corregut amb els diners guanyats cap a altres indrets.

—També mostren bon criteri de l’ecotaxa, si bé aquest impost ha estat molt discutit políticament i social. L’ecotaxa és més ben vista a Menorca que no a la resta de l’arxipèlag?

—Ningú veu amb bons ulls pagar impostos. Però si l’ecotaxa és per preservar l’ecosistema, i no per recaptar i gastar en ves a saber què, efectivament a Menorca pot fer la impressió, almenys, que el turista paga per a un millor medi ambient i equilibri natural

—Hi ha hagut, des de l’àmbit polític i empresarial menorquí, temptacions d’imitar el model de turisme massiu?

—I tant. Especialment dur ha estat durant la crisi, en un temps en què la gent, comprensiblement, no entén un atur creixent i se li diu que és culpa dels ecologistes, que no permeten més creixement turístic (altrament inexistent). El GOB —Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa— i el PSM —Partit Socialista de Menorca—, o com es digui aquest partit ara, han sigut fonamentals a frenar ambicions i defensar a qui no es pot defensar per si mateix: el camp, la natura, la llengua. Molts altres han callat o practicat el si però no sense donar la cara. 

—Per últim, vostè insisteix a “combatre la confusió”, en paraules de Miquel Puig, que també participa en el llibre, entre creixement del PIB i prosperitat. Socialment, la confusió està bastant estesa. Com es pot pal·liar aquest relat?

—La necessitat de combatre la confusió ve de molt lluny. De fet Miquel Puig ja ho explicava fa anys: renda no és riquesa, tenir ingressos no vol dir millor capacitat econòmica real, més capacitat adquisitiva no equival a benestar, ningú no es ventila el patrimoni per mantenir consum corrent, no té sentit dir que el present és bo si el futur és descoratjador. Ningú ha de gastar per sempre més el que no es produeix. Qui perd els orígens perd la identitat. Sense compromís dels propietaris forans del capital i dels aportants del treball de temporada no es crea comunitat... En vol més? Qui no vegi això és que l’ambició de la butxaca li ha robat el cor.

Menorca i Eivissa, dues illes, dos relats històrics i econòmics
Guillem López Casasnovas i Miquel À. Casasnovas Camps

Papers, Palma, 2018
Assaig, 94 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.