Els crítics

De traca i mastegot

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha sagues de culte i, llavors, hi ha John Wick, la franquícia que converteix James Bond en un monjo clerical sense cap mena d’expeditivitat. Nascuda l’any 2014 amb la previsió de ser un subproducte per a recreació lúdica del fandom, aviat va deixar clar que era molt més que un nou i oblidable episodi de cinema de garrotada i puntada de peu voladora d’inspiració asiàtica, superant la pròpia convicció de gènere, sent un abeurador per a cinèfils juganers i convertint-se en un primer pas que acaba sent glorificat del tot amb aquest tercer capítol, John Wick 3: Parabellum.


John Wick: Chapter 3 - Parabellum
Direcció: Chad Stahelski
2019, Estat Units
Durada: 130 minuts
Guió: Derek Kolstad, Shay Hatten, Chris Collins, Marc Abrams
Música: Tyler Bates, Joel J. Richard
Fotografia: Dan Laustsen
Repartiment: Keanu Reeves, Halle Berry, Ian McShane, Anjelica Huston, Laurence Fishburne, Lance Reddick, Asia Kate Dillon, Jason Mantzoukas, Mark Dacascos
Gènere: Acció 


Paradigma obscur d’un submon que hi és i no veiem, la pel·lícula es val de les mateixes eines que la van fer sorprenent al principi i ara irresistible, degudament ampliades i més cohesionades: un protagonista hieràtic —tal com ho és Keanu Reeves— i de carcanada aparentment poc àgil, unes escenes volgudament inversemblants, la brutal perfecció de les coreografies, un neo-noir elèctric i elegant en la pulsió, l’estilització delirant del mastegot, i la concepció d’opereta sinistra amb ànima gòtica, traspassant totes les línies de l’heroi d’acció paradigmàtic i fent aclucades d’ull constants en un festival plenament autoconscient i on som convidats, segon rere segon, a sucar-hi pa. De la biblioteca de Nova York —de quina manera un llibre pot ser una arma mortal?— fins al salconduit que Wick necessita per anar a Casablanca, en el viatge escàpol invers que molts anys abans volien fer Rick i Ilsa.

Sense respir des del primer minut, continuant l’acció allà on va acabar el segon episodi, frenèticament pessimista i abocada al deliri, el mèrit de la tercera part està en el fet d’anar un pas més enllà en el mapa d’un univers que ja va saber-se fonamentar i solidificar a John Wick: Pacto de sangre, on se’ns mostraven les entranyes d’aquesta xarxa parasacramental de sicaris sense escrúpols, convertits en titelles d’una organització de tentacles infinits, regits per un credo particular, regles incorruptibles i lleis morals marcades com foc roent. 

A l’èxit de tot plegat també hi ajuda la participació entregada d’actors com Halle Berry, Anjelica Huston o Mark Dacascos. La primera, com a contrapunt desèrtic d’un Wick que arribem a imaginar estilita, entre dunes, set insadollable i fe impertèrrita, i amb una memorable participació canina inclosa. La segona, com a implacable domina d’una escola de dansa regida pel codi d’honor. El tercer, com a contrincant emmirallat en les gestes de l’heroi que vol destronar. Pel mig, un viatge entre destrals voladores, entre coces de cavall que aixafen cranis, amb mitja hora final de traca, ofec i vidres trencats, en la unió santificada del shaolin, el western i l’escape movie, sense treva, amb delit de cinèfil que ha deixat enrere tots els complexos.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.