Els crítics

Viatge interestel·lar en la nau d’El Petit de Cal Eril

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb els anys, a còpia de seguir des de l’inici carreres musicals diverses, et fas l’ànim de trobar-te amb el poc edificant moment en el qual músics i bandes admirables arriben a un cert punt crític, quan les propostes comencen a esgotar-se i erosionar-se. Amb El Petit de Cal Eril, el meravellós col·lectiu liderat pel follet de la música que s’anomena Joan Pons, aquesta zona crítica de foscor creativa sembla tan llunyana com els límits del nostre sistema solar.

Malgrat la hiperactivitat, o tot just gràcies a això, pel que hi ha d’esprémer al màxim els anys de tensió i inspiració creativa, cada àlbum de nota alta és seguit per un treball que conserva, envasada al buit, la capacitat de sorprendre, de cercar subtilment nous territoris, afegint capes a les troballes anteriors. A Pons la música li cau de les butxaques, sense esforç aparent. Un estat de gràcia que la resta de la banda, Idelfons Alonso (bateria), Dani Comas (baix), Artur Tort (teclats) i Jordi Matas (teclats i guitarra), músics que participen també en arranjaments, emparen i enriqueixen, en una simbiosi extraordinària. Energia fosca és la resposta en positiu a aquells que ens preguntàvem si el col·lectiu ja havia tocat sostre.

Amb un embolcall conceptual més abstracte que els àlbums precedents, La força (2016) i Triangle (2018), aquesta energia fosca, “la llum de totes les coses”, fa referència al motor que mou l’expansió de l’univers, un fil que connecta amb la relativa humorada del “pop metafísic”, l’autoproclamat corrent musical (fan bé d’avançar-se a l’etiquetatge de la crítica especialitzada) que agrupa un grapat d’esperits inquiets.

Per sobre de tot, el discurs còsmic lliga perfectament amb el que trobem en Energia fosca, un àlbum climàtic, magnètic, de textures i sensacions. Però també de cançons esfèriques, amb capes que l’oient va desfullant.  “Ets una idea” és una miniatura pop farcida de detalls, dins de la voluntat insubornable d’organicitat. Una lletra enigmàtica bressolada entre precioses línies de teclats i guitarres.

“Pols” té un clima més vaporós, amb Pons fent contrapunts vocals sobre una lletra igualment obscura, que parla de “travessar parets, cases i vides”, de mirar i espiar, d’estimar i odiar, mentre el baix i els teclats construeixen un fons musical estranyament dual, una mena de viatge espacial vintage. “Sento” fa de contrast, amb una marxa més, que li atorga lluminositat, i un text que va de les preocupacions més personals i banals a les més col·lectives i profundes. “Tinc les entranyes incòmodes amb tot això”, canta Pons, abans de reblar: “Tot el que canto no té sentit / si tu no m’escoltes, si no ets amb mi”. Una cançó que subratlla la singularitat d’El Petit de Cal Eril, tot un subgènere.

La impecable “El sentit de les coses” remata els ambients i les textures de la primera part del disc, perquè “Sents el sol” entra en una altra dimensió, una esgarrifosa tallada de rotllo —feta amb molta gràcia— sobre vides esclafades compassada amb uns arranjaments i un tempo igualment inquietants. “Jo soc una ombra” ve al nostre rescat anímic: un tema químicament perfecte, amb un pont de guitarres brillant, replicat per un eco llunyà i un baix trenat amb l’enigmàtic i contemplatiu frasejat de Pons endormiscat a sobre d’un fi matalàs de teclats. Un cançó que té alguna cosa especial i inescrutable.

L’estranya “Soc dins dels núvols” reforça, en fons i forma, l’aire eteri i còsmic del disc: “No ho entens, però som part de l’univers”, diu el cantant. Abans de tancar amb l’explicació sobre “L’energia fosca”, que té la llum de totes les coses, la fi del viatge interestel·lar “a llocs on no he estat mai”. I nosaltres, amb la boca oberta, baixant de la nau, preguntant-nos com serà la propera travessia d’aquest univers en expansió.

Energia fosca
EL PETIT DE CAL ERIL
Bankrobber, 2019
Pop còsmic

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.