A Quaderns de guerra, Marguerite Duras hi evoca el patiment dels dies previs i posteriors al retorn de Robert Antelme, el seu primer marit, membre de la Resistència francesa i deportat a un camp de concentració nazi. Amb una prosa quirúrgica, relata els darrers moviments bèl·lics dels aliats la primavera de 1945. El dolor per la possibilitat que Antelme fos mort es barreja amb el desfici per les víctimes de la guerra. El trencament interior es combina amb les “dades generals” de l’horror: els milions de cadàvers. Aquest és el nucli germinal de la novel·la El dolor.
El dolor
Autor: Marguerite Duras
Traducció: Maria Lucchetti
Versió i direcció: Lurdes Barba
TNC, Sala Petita, 5 de juny
Dirigida per Lurdes Barba, la versió teatral d’El dolor tradueix en un llarg monòleg la inquietud per l’espera del marit, l’angoixa per la situació dels deportats i presoners de guerra, les atrocitats comeses pels nazis o les actuacions polítiques de la immediata postguerra. El calvari pel dubte sobre la tornada d’Antelme s’entrellaça amb els sentiments de covardia, odi, fatiga, neguit i por. Mentrestant, arriben notícies de les massacres dels nazis en retirada i les primeres fotografies dels camps d’extermini. Presonera de l’espera, el dolor intens, inconsolable, pren una dimensió íntima i col·lectiva.
El dolor té interès perquè mixtura elements autobiogràfics amb altres de ficció del vincle Duras i Antelme, autor de L’espècie humana. Però el monòleg que interpreta Ariadna Gil esdevé distant i fred. No és un problema de l’actriu, que es defensa, sinó de dramatúrgia i direcció. Si la prosa descarnada i obsessiva de Duras flueix com un torrent en els quaderns o la novel·la, la versió escènica s’encalla en un muntatge maquinal, hieràtic i previsible, animat només per un espai sonor —a voltes enterbolidor— que actua com a simfonia de fons.
Gil té moments de lluïment quan posa veu i gest a les crítiques contundents de Duras a la política reaccionària del general De Gaulle, menyspreadora de la sobirania popular i el dol de les víctimes. O quan clama contra la inacció d’Europa, que va permetre l’holocaust en el cor mateix dels seus dominis. O quan lamenta que la pau política obri les portes a l’oblit. O, fins i tot, quan s’esgarrifa per tant d’horror i proposa de “compartir el crim” per fer-lo suportable.
Això no obstant, el deambuleig pautat d’una banda a l’altra de l’espai escènic acaba sent engavanyador, forçat. Sobretot quan Gil expressa la desesperació i el sentiment de culpa de la protagonista. El seu desconsol no arriba a la platea, tret d’alguns moments com els apuntats, en què es deixa anar i pren una alenada èpica. El pis búnquer que simula l’espai brinda poc marge al simbolisme, més enllà d’erigir-se en metàfora d’una desfeta sentimental, una presó o una llar desballestada. Resulten també massa rebregats els recursos a la veu en off, les imatges d’època o la polifonia sonora.
El dolor profund —una mena de ruptura dels fils invisibles que sostenen l’ànima— és un sentiment intransferible, molt personal, que admet l’empatia amb una extrema dificultat. I tanmateix, el monòleg teatral, a fi que no sembli gèlid i llunyà, en reclama dosis generoses. El dolor n’ofereix únicament algunes espurnes. Al cap i a la fi, el problema és que la doble veu de Duras, l’íntima i la col·lectiva, no encerta una translació escènica potent per transmetre tant l’ordit discursiu de la novel·la com la desolació recòndita —també política— de fons.