Retorn a la Romanitat

Santa Margalida i els Monjos

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sortint de Vilafranca del Penedès, la Via Augusta es ramificava en dues rutes que conduïen fins al municipi de Santa Margarida i els Monjos. Una d’elles sortia de la Granada i transcorria per les Cabanyes i Pacs del Penedès, mentre l’altra seguia el poble de Moja pel camí de Penafel, el que permetia contactar amb el Garraf a través d’un paisatge més accidentat i boscós.

Arribats a Santa Margarida i els Monjos, situat en plena depressió prelitoral, podem contemplar indrets de gran bellesa natural, com són la font de Sant Llorenç, el bosc dels Pins Alts, el torrent de Cal Bruna, el riu Foix i altres entorns que asseguren l’equilibri entre la plana i la muntanya. En aquest terreny, el municipi es dissemina en petits nuclis, entre els quals els Monjos, la Ràpita i Cal Rubió, on es conjumina la indústria, l’àrea residencial i 600 hectàrees de conreu de vinya i altres productes fruiters. 

De cap a cap d’aquests terrenys s’han trobat vestigis ibèrics, àrabs i de la vil·la romana de Santa Tecla-La Gravosa. Un jaciment descobert el 1990, quan, en el curs d’unes excavacions, es van diferenciar habitacions d’època baiximperial (s. III dC) que se sobreposaven a altres habitacions i dipòsits altimperials (I-II dC). Devia ser, doncs, un establiment agrícola on els ibers i romans van mantenir diversos enfrontaments, com ho corrobora la ceràmica i altres objectes recollits en els treballs d’arqueologia. 

També al nucli urbà tenim notícies de l’existència d’una vila romana que rep el nom de Camp d’Aviació, a banda del jaciment de Cal Claramunt i el de Sant Esteve de Castellet, on han aparegut restes d’enterraments i un mil·liari amortitzat com a sarcòfag, mentre al sud-est s’ha documentat una moneda a la zona de la Serreta, a prop de la Ràpita. 

Aquest estol de vestigis posa de relleu la influència de Santa Margarida i els Monjos en el pas de la Via Augusta, gràcies al qual moltes famílies van treure rendiment dels seus terrenys frondosos i de secà.

 

Aqüeducte de Sant Jaume dels Domenys

Terra endins, però no lluny de Santa Margarida i els Monjos, hi ha Sant Jaume dels Domenys. El petit municipi es troba incardinat entre les serralades del Montmell i Aiguaviva, i acull les restes d’un aqüeducte romà que, juntament amb el de Pineda de Mar, ha sobreviscut als embats dels diferents imperis. 

Situat a 400 metres del nucli residencial, es creu que va ser construït entre els segles IV i IV dC per abastir d’aigua les cases on hi ha l’actual masia dels Arcs. Seguint els seus 70 metres de longitud, l’aqüeducte està format per sis arcs alineats i que componen una línia lleugerament corbada. En un primer tram trobem tres arcs de tres metres d’amplada, després un de solitari acompanyat d’un pilar, i, tot seguit, un darrer grup de dos arcs més. L’obra està realitzada amb pedres de mida irregular i agafades pel clàssic morter romà, mentre que els arcs són un compendi de lloses de cantell.

A la finca dels Arcs també s’han localitzat les parets de l’estany on es dipositava l’aigua i, al casal, diverses finestres, un rentamans i pintures religioses que correspondrien als segles XVI i XVII. Aquestes troballes han revalorat una joia arquitectònica que havia quedat oblidada en el catàleg històric del Penedès.

 

Sitges. El misteri permanent

Sitges és una vila amb un gran dinamisme econòmic, cultural i associatiu, resultat d’haver-se amarat de cultures que han aprofitat el contacte amb el mar per prosperar i estendre’n el nucli urbà. 

La presència humana es remunta a les èpoques primerenques, però les troballes dels últims anys en el puig de Sitges han desvelat un jaciment arqueològic que anava des dels carrers de Carreta a la Torreta, i que va començar a ocupar-se a les darreries de l’edat del Bronze (segle IX-VIII aC), funcionant en època ibèrica fins a transformar-se en establiment romà. 

Associat a aquest jaciment, de tres hectàrees de superfície, s’han trobat fragments de muralla, parets, dipòsits, retalls a la roca i farciments, mentre que en els 313 metres de llargària i 100 d’amplada que van del carrer Barcelona fins al pont, s’han obtingut peces de ceràmica antiga. Sense comptar les sitges submergides a l’aigua de la platja de Sant Sebastià i un magnífic anell romà, l’autèntica joia de la corona.

Fins fa pocs anys, Sitges presumia del seu excel·lent patrimoni modernista i noucentista, però amb les recents descobertes ha obert la veda per cartografiar amb precisió el seu passat més remot. Un trencaclosques que ens ajuda a entendre com el municipi va esdevenir una estació capdavantera del comerç gràcies a una economia de mercat basada, principalment, en l’exportació de vins blancs i negres com el moscatell i la malvasia. Després, fruit del corrent migratori amb les Amèriques, la població va incorporar el tèxtil i les sabates a mitjans del segle passat. Aquests actius econòmics, lligats a la gastronomia i la llarga platja que presideix la façana litoral, han reforçat la vila com un enclavament turístic de primer ordre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.