Retorn a la romanitat

Travessant el Penedès

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De la Via Augusta sortien tota mena de trams. N’hi havia prolongats o de distància curta, i així com uns s’escolaven cap al mar, altres penetraven a les comarques de l’interior del país. Dins del trajecte entre Barcino i Tàrraco, per exemple, en destacaven dos amb el mateix destí, Lleida, on s’unien per continuar junts fins a la ciutat de Saragossa i, d’allà, cap al centre de la Península en direcció a Portugal. 

En el seu pas pel Penedès, la Via Augusta creuava tota la comarca i, sobretot durant l’època medieval, es va convertir en el camí preferit dels mercaders i comerciants que s’aturaven a la fira de Vilafranca o es dirigien a les principals ciutats cantàbriques i gallegues.

Al Penedès, s’hi accedia pel municipi de Martorell fins a desembocar a Santa Margarida i els Monjos. Més avall connectava amb l’Arboç, el Vendrell i Berà, on es va construir un arc de triomf en honor al general Luci Licini, i enfilava camí cap a Torredembarra. Resseguint la costa arribava a la mítica Tàrraco. Aquest trajecte es va utilitzar sense gaires modificacions fins que el rei Carles III va modernitzar les carreteres. Actualment, sobre les despulles de la Via Augusta, transcorre la carretera Nacional N-340 i alguns segments de l’autopista de la Mediterrània.

A l’entrada de Martorell sobresurt el pont del Diable, un monument romà bastit al segle I aC, i per ser més precisos entre els anys 10 i 8 aC. De la construcció originària, se’n conserven els estreps (amb les inscripcions de les legions que hi treballaven), la base i l’arc triomfal al seu marge esquerre. El pont que ens ocupa va constituir un pas estratègic no únicament del riu Llobregat sinó també com a cruïlla de camins: allà confluïen la Via Augusta, la calçada que provenia de Barcino remuntant el riu Llobregat i la que marxava terra endins en direcció a Abrera i les terres d’interior. L’arc que hi dóna accés pel marge esquerre del Llobregat ha estat matèria d’especulació acadèmica, sobre el qual s’han elaborat diverses teories, una de les quals era que es tractava d’un punt de frontera, de límit entre la regió de Barcino i la de Tàrraco. 

No seria desgavellat pensar que així pogué ser, ja que la mansio, ubicada a les proximitats del que seria la futura població de Martorell i de la qual no es coneix la ubicació exacta, havia estat batejada com Ad Fines. 

Avui, el pont del Diable ha esdevingut emblema de la població, que ha crescut al seu voltant. La seva grandiositat ha quedat superada per un parell de ponts més, de dimensions gegantines, pels quals passen respectivament l’autovia A-2 i l’autopista AP-7.

Tot i això, el que avui veieu és fruit de la remodelació duta a terme al segle XIII. D’estil gòtic, el pont va ser consolidat el 1963 una vegada se’n van restituir les parts més danyades pels combats registrats durant la Guerra Civil espanyola. 

 

LA VIA AUGUSTA, A PEU I EN BICICLETA

Si ens apropem al pont del Diable, hi veurem el primer dels 30 mil·liaris amb què l’any 2018 el Consell Comarcal de l’Alt Penedès i la Diputació de Barcelona van començar a senyalitzar els 50 quilòmetres de llargada i els 21 de variants de la Via Augusta. El projecte posa l’accent en un turisme lent i de qualitat, a partir del qual el visitant podrà descobrir els paisatges penedesencs a peu i en bicicleta (viaaugustapenedes.cat). 

De fet, aquesta iniciativa hauria format part d’un projecte global per convertir la Via Augusta en un corredor turístic de baixes emissions. Mentre que al País Valencià es va senyalitzar íntegrament l’itinerari a principis dels anys 2000, Catalunya va anunciar per aquell temps el projecte i fins i tot va publicar un web amb les etapes i els detalls, que posteriorment va despenjar. El projecte no va progressar, però alguns municipis i comarques, com el Penedès, s’han proposat reactivar-lo.

A la comarca que travessem, el traçat, de nord a sud, abraça els municipis de Gelida, Subirats, Sant Sadurní d’Anoia, Santa Fe, la Granada, les Cabanyes, Vilafranca del Penedès, Santa Margarida i els Monjos, Castellet i la Gornal, Avinyonet del Penedès, Sant Cugat Sesgarrigues i Olèrdola. 

En els punts més turístics d’aquestes localitats s’han instal·lat tòtems de pedra i acer que, a més d’indicar-nos el punt exacte on ens trobem, contenen informació d’elements històrics de cada indret, com són les mansiones, les fortificacions o els cellers. També assenyalen les distàncies entre els respectius senders i altres dades que el vianant pot llegir en quatre idiomes i mitjançant el codi QR.

Als entorns del pont del Diable no hi ha constància de cap nucli romà, però sí que se sap que ben a prop hi havia Ad Fines, la mansio a la qual ens hem referit anteriorment. A la vora de Martorell s’han trobat restes d’un jaciment rural, de l’antiga església de Santa Margarida, que posen al descobert vestigis de l’època i, a prop de l’estació dels Ferrocarrils Catalans de Martorell-Enllaç, una vil·la imperial. 

Passat aquest període, Martorell va créixer en direcció al Llobregat i, seguint el voral del riu Anoia, ens conduïa a Gelida a través de Sant Salvador de la Calçada, on al marge dret agafem un camí que corresponia a la pedrera romana de Can Raimundet. També a Gelida, construït sobre vestigis ibers i romans, podem gaudir del paisatge de les valls de l’Anoia amb l’exultant massís de Montserrat com a teló de fons. 

Tot seguit, a través de la serra de l’Ordal, arribem a Can Codorniu, porta d’entrada de Sant Sadurní d’Anoia, una de les ciutats vitivinícoles més importants del país. Allà, des de la plaça del Pont Romà —l’accés més antic a la vila— anem a parar a l’església del poble i a Can Fassina, el Centre d’Interpretació del Cava, on el visitant pot submergir-se en l’abundant varietat de productes que proporcionen les vinyes de l’Alt Penedès.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.