Sociologia de la religió

En què creuen realment els no creients?

En què creuen realment els no creients? Els agraden els fenòmens sobrenaturals: una conferència d’experts en una universitat pontifícia de Roma ha posat al descobert respostes sorprenents.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Paul Goo està molest: «Què és aquesta exposició?», pregunta, un sacerdot amistós de més o menys trenta anys canadenc que actualment escriu el seu treball de fi de carrera. Un company d’estudis de Tanzània, també vestit tot de negre i amb l’alçacoll blanc, està furiós. Per què ha de deixar que els no creients el molestin a la seva alma mater?

Es refereixen a les fotografies que hi ha exposades aquí, precisament a la seva universitat, al peu d’una estàtua de marbre de Jesús. Les imatges del fotògraf britànic Aubrey Wade mostren no creients d’arreu del món: una elegant actriu japonesa de teatre Noh, dos homes brasilers abraçant-se amb força, una «maga del caos» tatuada salvatgement que ataca els creients amb «religió falsa», per dir-ho d’alguna manera, lluita contra l’aigua beneïda amb aigua beneïda.

La invasió dels impius es va produir aquesta setmana al cor del catolicisme: a la Gregoriana de Roma. La universitat pontifícia en la qual Goo estudia es considera l’escola d’elit del Vaticà, fundada l’any 1551 per Sant Ignasi de Loiola, l’spiritus rector dels jesuïtes.

Allà, entre crucifixos i cadires de vellut, monges i retrats papals, més de 70 experts en ateisme i agnosticisme es van reunir sota el lema de la conferència «Cultures of Unbelief» (cultures de la incredulitat).

El tema toca un nervi perquè als països industrialitzats occidentals els fidels fugen de les esglésies. La proporció de creients no confessionals a Alemanya és més o menys d’un terç. Segons l’institut demoscòpic Pew Forum, al voltant de 1.200 milions de persones arreu del món estan distants de la religió. Dit d’una altra manera, gairebé tantes com catòlics hi ha al món.

Per a alguns dels companys de Paul Goos, l’exposició fotogràfica sembla una provocació deliberada, una prova de valor establerta pels malvats que odien l’Església. En una caixa de cartró, es poden deixar comentaris: «completament fals» han escrit en un tros de paper; «satànic i vergonyós», en un altre. Especialment amb la imatge d’un ex sacerdot del Brasil que va recórrer a l’ateisme per a viure amb el seu marit, els creients s’enfurismen. Però també hi ha ànims: «molt esclaridor». «Preciós». I: «és molt guai ser ateu :)».

L’atracció principal de la conferència sobre l’ateisme a la «Greg», com diuen els estudiants a la seva universitat, era una enquesta representativa duta a terme en sis països, entre els quals hi havia també nacions que fins ara havien causat molts mals de cap als investigadors de l’ateisme: la Xina, el Japó i el Brasil; Alemanya no hi era.

La pregunta central: els no creients tenen també en realitat alguna cosa en la qual creuen? Els «no creients» apareix generalment entre cometes, perquè darrere d’aquest concepte s’amaguen les conviccions més diverses, des dels ateus radicals passant pels agnòstics moderats fins al humanistes i els lliurepensadors: la incredulitat té moltes facetes.

Els ressentiments, especialment contra els ateus són, en canvi, unidimensionals: als no creients, se’ls considera arrogants, baralladissos, infeliços i, d’alguna manera, inquietantment diferents. En alguns països, les autoritats i els fanàtics els persegueixen i els intimiden.

«Existeix el prejudici que les persones que no creuen no tenen valors perquè els falta la religió», diu Lois Lee, sociòloga de la Universitat de Kent a Gran Bretanya i directora científica de l’estudi: «però nosaltres ho rebatem».

Els no creients tenen particularment mala llengua i fan molt soroll, com encara se sap d’ateus model com el biòleg evolutiu britànic Richard Dawkins? No, segons l’estudi, la confiança en un mateix dels escèptics es correspon més o menys amb l’afició a expressar opinions de la resta de la societat.

La conclusió de Lees: pel que fa als valors bàsics principals, la població normal i els no creients es troben «sorprenentment a prop els uns dels altres» Els enquestats van poder triar d’una llista de 43 paraules les que significaven més per a ells. «Família» va quedar la primera, seguida de «llibertat».

De tota manera, la paraula «família» és bastant ambigua. Alguns pensen en els patrons de rols tradicionals; uns altres, en el matrimoni homosexual. Aquests detalls s’han d’examinar més detingudament: els resultats de l’estudi encara són provisionals, els autors volen avaluar i comparar els seus arxius de dades amb més detall durant un any.

L’informe provisional té punts dèbils: desafortunadament, els països europeus amb una forta tradició no religiosa no eren a l’enquesta, critica el sociòleg de la religió nord-americà Barry Kosmin del Trinity College a Hartford, nacions com França o la República Txeca. Sobretot el fet que la John Templeton Foundation hagi finançat el programa d’investigació sobre els no creients amb aproximadament 2,6 milions d’euros molesta a Kosmin i a altres companys.

«La qüestió de la incredulitat per si mateixa ja és negativa i tòxica, no em reconec en ella», es queixa Andrew Copson, cap de l’associació internacional d’humanistes amb seu a Londres. I a més, per què la conferència se celebra justament en una universitat pontifícia?

Mot fàcil: el lloc de celebració de la conferència té tradició. Fa 50 anys va haver-hi una altra sobre el mateix tema. Era l’època de la Guerra Freda, el Papa es preocupava pel futur de l’Església i va fundar una «secretaria per als no creients», el Concili Vaticà II va descriure «l’ateisme com a un dels problemes més greus dels nostres temps».

Avui dia a Alemanya només la meitat dels membres de l’Església creu en la immortalitat de l'ànima o en la vida després de la mort (SPIEGEL 17/2019).

El món es desencanta cada vegada més, la fe s’esvaneix, l’home es torna més racional: així és la convicció, tant llavors com ara. Aquest efecte es diu secularització.

Aquí, una vegada més, el nou estudi diu: el desencant del món podria fins i tot ser un mite. Hi ha ateus entre els membres de l’Església, això se sap. Però també hi ha molts ateus que creuen en els fenòmens sobrenaturals.

Fins i tot entre els ateus nord-americans, només el 35% nega l’existència de fenòmens sobrenaturals. Entre els ateus xinesos, només el 8%. El mateix ocorre amb la pregunta de si els humans s’han desenvolupat a partir d’altres éssers vius durant l’evolució. Sorprenentment entre el 20% i el 51% dels no creients no hi estan d’acord. I el 18% dels ateus i els agnòstics brasilers se senten clarament cristians.

Com pot ser això? No deu ser un malentès, o un error de càlcul?

Sí, hi ha un error, diu Jonathan Lanman, antropòleg de la Queen’s University de Belfast, a Irlanda del Nord. Però no necessàriament en l’estudi, sinó més aviat «en l’expectativa que els humans siguin exclusivament éssers racionals».

Lanman anomena el fenomen «desordre»: l’embull completament quotidià al cap de l’Homo Sapiens, de la suposada «persona conscient», que en el seu dia a dia actua de manera contradictòria i per impulsos.

Els economistes han relativitzat a la persona model, l’«Homo oeconomicus». El mateix passa amb l’Homo religiosus: estem tallats en fusta torta, això també s’aplica per als que es veuen a si mateixos com a escèptics ultrarracionals però que llavors en moments de debilitat creuen en algun petit milacre.

Aquest «desordre» és frustrant per a molts investigadors. Però també pot tenir un efecte refrescant, perquè desvia la mirada d’una polarització artificial entre creients i no creients cap a preguntes fonamentals: com volem viure? Què tenen en comú les persones?

Algunes fotografies de l’exposició al vestíbul de la Greg ho il·lustren millor que certs estudis. En una de les imatges, un ateu japonès que treballa com a sacerdot xintoista somriu altivament. Com encaixa tot això?

Paul Goo, el sacerdot canadenc, s’atura davant la imatge i es sorprèn. A casa seva, a Vancouver, explica, sempre s’ha de justificar per la seva fe (encara que només sigui per les interminables acusacions d’abús infantil a l’Església Catòlica).

També els creients pregunten quins valors bàsics té una Església els representants de la qual han abusat una vegada i una altra de menors d’edat sense que la Bíblia, els confessionaris o els bisbes els aturessin. «La incredulitat amb nosaltres està, per dir-ho d’alguna manera, pels aires», diu Goo.

D’aquesta manera, la investigació sobre els no creients podria ajudar a donar de nou a l’Església una brúixola, recordant als sacerdots els valors fonamentals, el que és realment important a la vida. La família, però també la llibertat, l’amistat, el respecte. Un déu seria més aviat opcional.

«Aquesta dona és tan optimista, això m’atrau», diu Goo i es posa bé l’alçacoll. Es refereix a la imatge de la «maga del caos» tatuada.

Traducció de Jasmí Pérez Montava

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.