PAÍS VALENCIÀ

Tres són multitud

Les negociacions per bastir el Govern valencià amb vista al ple d’investidura d’aquest dimecres han evidenciat la complexitat del nou acord progressista. La tibantor demostrada per Podem —no sols amb el PSPV i Compromís, sinó també amb Esquerra Unida, el seu soci de coalició electoral, i fins i tot al si de la pròpia organització— ha dificultat bastant l’entesa final.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A l’Acord del Botànic, rubricat l’11 de juny de 2015, Ximo Puig i Mónica Oltra van contraure matrimoni civil sota l’atenta mirada d’Antonio Montiel, que exercia la funció de fedatari públic. De fet, l’aleshores secretari general de Podem i candidat a la Generalitat acaba de retornar a la seua plaça de secretari municipal d’Albal (Horta).  

L’11 de juny de 2019, tot just quatre anys després, la signatura de l’acord de govern tornarà a ser tripartida, però, en aquest cas, no es tractarà només d’una relació de parella. Al matrimoni fomat per PSPV i Compromís se li afegeix Unides Podem-Esquerra Unida, una coalició electoral que no sols aspira a arredonir la majoria progressista des de les Corts valencianes, sinó que també reclama de tenir veu pròpia al si del Consell. Els moderns en diuen “empoderament”.

Portes enfora, les negociacions que havien de derivar en el ple d’investidura de Ximo Puig —previst per aquest dimecres— principalment s’han centrat en el contingut programàtic de l’acord. El famós “què”. En canvi, portes endins se n’ha parlat, i molt, del pes que cadascuna de les tres potes havia de tenir al si de l’executiu. El famós “com”. La clau que obria el pany del tercer factor de l’ecuació: el culminant “qui”, és a dir, els noms i cognoms dels integrants del nou Govern valencià.

A la reunió inicial, Pasqual Mollà, per boca de Compromís, va suggerir un gabinet de dotze membres, format pel president, cinc consellers socialistes, quatre de Compromís i dos d’Unides Podem-EUPV. La proposta no desagradava els socialistes —hi mantenien la meitat exacta i el vot de qualitat del president— ni tampoc la coalició d’esquerres, que no es mostrava partidària d’un eixamplament excessiu del Consell.

En general, el 5-4-2 i Puig com a president podia acontentar totes les parts, coincidents en la conveniència de no engrandir-lo massa. Per qüestions operatives però, sobretot, per tal d’evitar els atacs furibunds de PP, Ciutadans i Vox, els tres grups de l’oposició.

No obstant, el plantejament inicial va variar al cap de pocs dies. Mónica Oltra considerava que la pèrdua d’un departament per part de Compromís —dels cinc de la legislatura anterior als quatre que passaria a tenir— traspuava un retrocés que electoralment a penes no s’ha produït. I és que la coalició valencianista, en un context poc favorable motivat per la coincidiència amb els comicis estatals, només ha perdut 13.183 vots dels 456.823 que va aconseguir en 2015. Una erosió mínima per la qual, a ulls d’Oltra, no s’havia de pagar un preu tan elevat.

El canvi en el guió obligava a incrementar la representació del PSPV-PSOE de cinc a sis conselleries. El nou equilibri de forces comportava una distribució de carteres de 6-5-2 que el secretari general de Podem, Antonio Estañ, va tractar d’incrementar, infructuosament, a una correlació 6-5-3, sempre amb el president a banda. El resultat final de la suma era 15, la xifra del Govern nomenat per Francisco Camps en juny de 2007, quan el boom econòmic estava a un pas de fer crash.

La tercera Conselleria per a UP-EUPV, que a les eleccions va obtenir vuit escons, mai no va ser una possibilitat real. Amb 27 diputats, més del triple que no ells, els socialistes no podien fer-se càrrec tan sols del doble de departaments. Això sí, els podemites van aprofitar l’avinentesa per posar damunt la taula una vicepresidència segona que els proporcionara més visibilitat. La idea no entusiasmava ningú, i encara menys la pròpia Oltra, però venia a ser el peatge per la retenció dels cinc departaments. Un mal menor.

Amb tot, el gran hàndicap de l’esquema 6-5-2 —amb la possibilitat d’una setena conselleria socialista en cas que Presidència deixara d’ostentar les competències en turisme— no tenia a veure tant amb la magnitud del gabinet com amb la precarietat dels nous departaments. La creació de noves conselleries implica l’assignació d’uns serveis comuns —sotssecretaris, equips dels sotssecretaris, etcètera— que excedeixen la tretena de persones, les quals en bona mesura s’han de nodrir del personal funcionarial preexistent. Ateses les estretors del cos de funcionaris valencià, això provocaria problemes importants en els primers mesos.

Els departaments de nova creació corren el risc de no operar al 100% fins el segon any de mandat. Aquesta manca de personal ja va afectar, la legislatura passada, la Conselleria de Transparència, Responsabilitat Social, Cooperació i Participació, que encara encapçala Manuel Alcaraz.

Les converses

Les diverses reunions han fet palès que la posició de Podem era més exigent a nivell programàtic que no quant a l’estructura del Govern. Sabien que pressionar per una tercera cartera entrava en el camp de la utopia. 

Des del minut zero, Podem va concentrar tots els esforços a enllestir un acord ambiciós, acusant PSPV i Compromís de no tenir “llums de llarga distància”. Han pres consciència de les complicitats que els uns i els altres han teixit cogovernant la Generalitat i la ingerència limitada que estan disposats a assumir en les àrees que en cada cas han gestionat.

Una de les reunions del plenari que acorda les línies mestres del nou Govern valencià. / EFE

De qualsevol manera, les semblances entre els plantejaments de Podem i Compromís han estat notables, mentre que els socialistes s’han dedicat a podar els aspectes més incòmodes. “Sis diputats no han de condicionar la majoria de Govern”, han reiterat aquestes setmanes en referència a la xifra exacta de diputats de què Podem disposa a les Corts.

Els seus socis de coalició, Esquerra Unida, únicament en tenen dos, però també s’han fet notar. Lluny de compartir una mateixa veu, més aviat ha semblat que els representants de Podem i d’EUPV formaven part de dos grups parlamentaris diferents. Es podria anomenar la negociació 3 i 4, amb tres espais polítics presents a taula però amb quatre partits clarament disgregats. Mentre Compromís s’ha mostrat molt més solidificada i amb unitat de criteri, la coalició Unides Podem-EUPV ha caminat per separat. 

Sens dubte, la diferenciació d’Esquerra Unida a les reunions ha incomodat Podem. És la conseqüència d’un acord preelectoral tancat a espentes i redolons, sense gaire entusiasme ni química mútua, cosa que va percebre’s en el decurs de la campanya. Al remat, Unides Podem-EUPV recorda massa la primera coalició Compromís, subscrita l’any 2007 entre Esquerra Unida i el Bloc Nacionalista Valencià.

En les converses amb PSPV i Compromís, Podem ha advertit que la seua militància podia tombar un eventual acord insuficient des del punt de vista programàtic o de representació institucional. Costa de creure que els inscrits de la formació morada rebutgen l’entrada al Consell defensada per la direcció, però era una manera de collar els interlocutors. Una altra més.

El cas Podem

Podem constitueix un cas per si sol. No sols ha mirat de reüll Esquerra Unida, temerós que li robara una de les dues conselleries que desitjaven aconseguir com a botí. Aquestes setmanes també ha observat amb preocupació els moviments del seu candidat a la presidència de la Generalitat. 

No debades, Rubén Martínez Dalmau és un vers lliure. Dalmau va per lliure. El pressentiment estès al si del partit és que actuarà idènticament com a conseller. Si, per exemple, no escolta les recomanacions de la direcció a l’hora d’escollir el personal que l’acompanyarà al departament, Podem tindrà un problema greu.

Aquesta és una de les raons per què la direcció d’Estañ ha posat tant d’èmfasi a retenir la segona conselleria que PSPV i Compromís han reservat a la coalició amb el desig indissimulat que recaiga en Esquerra Unida. Sense presència a cap de les tres diputacions, l’Ajuntament de València ni la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP), i amb sis diputats a les Corts en lloc dels 13 que tenien fins ara, hi ha desenes de persones a l’expectativa

La divisió interna de Podem tampoc no hi juga a favor. Irene Gómez —la candidata avalada per Estañ— fins i tot va perdre davant Cristina Cabedo —l’aspirant patrocinada per Martínez Dalmau— a la votació del consell ciutadà que va escollir la secretària de la Mesa de les Corts en representació del partit. I això malgrat que Gómez, al marge del d’Estañ, comptava amb el suport de Ferran Martínez, qui serà el nou síndic parlamentari.

A la Cambra, a les juntes de síndics, Dalmau també batalla amb força perquè Unides Podem ocupe la segona fila de l’hemicicle, per darrere del Consell, per tenir presència a les direccions de les màximes comissions possibles —amb només vuit escons, seran presents a vuit meses de comissions— o per gaudir del màxim de metres quadrats a l’edifici de grups. Una guerra, aquesta darrera, que ha arribat al paroxisme: tots els grups, Vox inclòs, han votat una proposta de consens que no ha rebut el plàcet de Podem, que va optar per l’abstenció.

Rubén Martínez Dalmau i Rosa Pérez Garijo, candidats respectius de Podem i Esquerra Unida a les últimes eleccions valencianes. / EFE

A Podem no acaben de capir que Dalmau condense les forces a lluitar per 20 metres quadrats més o menys per comptes de seleccionar aquelles demandes que són més interessants per a la ciutadania, totes aquelles que tenen a veure amb el seu benestar. Ja li han advertit que cal centrar-se més en el fons i menys en la forma. “Fins que s’adapte al medi, li costarà trobar l’equilibri necessari entre allò que és veritablement important i allò que no ho és tant”, afirma una persona amb ascendència a la cúpula del partit que el coneix bé. PSPV i Compromís temen pels efectes de la possible exportació al Consell, per part de Dalmau, d’aquest tarannà procliu al dissens.  

Esquerra Unida tampoc no se’n sap avenir. Podem els ha acusat de lligar “a les altes esferes” socialistes i de Compromís la seua presència a l’Executiu. “Cal respectar l’espai de decisió de què ens hem dotat”, diuen els podemites en referència a la comissió de seguiment de l’acord UP-EUPV, en què ells disposen del 60% dels membres, i Esquerra Unida, del 40%, alhora que recorden que la representació institucional havia de replicar la correlació 70%-30%.

Podem ha assegurat, en aquestes setmanes, que la comissió de la direcció és qui havia de concretar el repartiment del poder institucional que corresponguera a la coalició. Esquerra Unida, per contra, nega de ple que el document subscrit entre ambdues formacions precise que el color de les conselleries dependrà de la decisió d’aquesta comissió. 

“En el cas de no arribar a un consens, cada organització prendrà les seues decisions en els òrgans corresponents”, resa el paper en qüestió. Esquerra Unida fa dies que ha deixat clar a Podem que la seua exclusió de la primera línia del Consell comportarà la seua negativa a accedir-hi a qualsevol altre nivell. “La nostra feblesa és la nostra fortalesa”, repeteixen fent referència als dos escons sense els quals la majoria del Consell seria efímera: 50 a 49. És gràcies a Esquerra Unida que el marge és una mica més ample, 52 a 47, cosa que permet l’absència de fins a tres diputats del bloc progressista a l’hemicicle per treure endavant les votacions.

Més enllà de la confiança que els transmet pels anys de convivència a l’oposició, PSPV i Compromís volen que EUPV assumisca una Conselleria per tal de girar full i que les Corts no tornen a ser un suplici. La legislatura anterior, amb Podem en una posició fiscalitzadora des de l’oposició, la introducció d’esmenes a les lleis del Consell allargava els  debats ad eternum. Ara desitgen que els projectes de llei que hi envie el Govern no troben tants entrebancs pel camí.

L’estratègia dilatòria de Podem —els seus membres són els que fan més llargues les reunions— ha anat aparellada al seu desig de decidir in extremis el cap visible de les dues conselleries. Una estratègia límit que Iniciativa del Poble Valencià fa anys que posa en pràctica ambv el Bloc a l’interior de Compromís. Sobretot perquè Podem, en aquest cas, sí que té la paella pel mànec. Sense els seus sis diputats, el Govern progressista no ix endavant. Aquesta és la carta guanyadora que han posseït al llarg de la partida.

El PSPV, que no vol contes de por, ja els ha advertit que tesar massa la corda no els convé gaire. Un fracàs de les negociacions o de l’experiència de govern conjunta que menara a una convocatòria electoral seria terrible per a Podem.

Sense l’acord preelectoral amb Esquerra Unida i la coincidència electoral amb els comicis estatals, segurament no seuria avui a les Corts. I remeten a les lleis de l’estupidesa humana redactades l’any 1988 per l’italià Carlo Maria Cipolla, qui va diferenciar quatre tipus de persones: les incautes, les intel·ligents, les malvades i les estúpides, que és la pitjor classe de totes. Els estúpids, va dir Cipolla, “són capaços de perjudicar la resta sense beneficiar-se’n o, pitjor encara, eixint-ne perjudicats”.

Els socialistes confien que no impere l’estupidesa i que la legislatura siga profitosa per tots els integrants del nou acord progressista de govern valencià. Els primers inputs, però, han sigut preocupants. Han comprovat que tres —o més aviat quatre?— són multitud.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.