Els crítics

‘Black Mirror’ sense malsons

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Black Mirror i malson eren dues paraules que qualsevol espectador que hagi vist l’antologia britànica pot associar sense problema. Va aconseguir cridar l’atenció precisament per la seva capacitat de mirar cap al futur que ens espera i trobar-hi un escenari terrorífic. Però en els diagnòstics de Black Mirror sempre hi havia una part de present, un reflex de nosaltres mateixos, com a individu i com a col·lectiu, que era el que la sèrie qüestionava. No la tecnologia en si mateixa, sinó l’ús que en fem i que en podríem arribar a fer. El problema, doncs, sempre hem estat nosaltres, i és a nosaltres a qui Black Mirror increpa. La cinquena temporada de l’antologia, estrenada recentment a Netflix, continua examinant qui som, però aquest cop no ho fa des del malson d’un escenari distòpic, no intenta imaginar un abisme que tenim a tocar d’aquí a uns anys. El que fa és fixar-se únicament en el present i el resultat són tres entregues menys terrorífiques i molt menys trasbalsadores del que la sèrie ha fet fins ara, però que no deixen de radiografiar el món en què vivim i qüestionar com l’estem vivint. 


Black Mirror
Creador: Charlie Brooker
Repartiment: Andrew Scott, Miley Cirus, Anthony Mackie
Temporada: 4
Plataforma: Netflix 


En un cas presenta un thriller que ens vol fer reflexionar sobre el temps que dediquem a les xarxes socials i la importància que els donem. El primer que fas en llevar-te és connectar-te? Plantejant una situació límit, de la qual l’actor Andrew Scott extreu una interpretació intensa, es construeix l’entrega de Black Mirror que més obertament ens demana que apaguem el mòbil. En la mateixa direcció, un altre episodi qüestiona la relació que tenim amb les persones famoses. Aquí Miley Cirus juga amb la seva imatge pública per interpretar l’ídol d’una adolescent en un episodi més previsible que l’anterior, però amb més mala llet. En tots dos casos són entregues correctes amb relació al nivell habitual de Black Mirror i que no aporten res de nou al discurs construït per la sèrie. En canvi, sí que destaca l’episodi que presenta la història de dos amics que juguen a videojocs i que justament és el que més es distancia del que l’antologia ha estat fins ara. En aquest cas la tecnologia té un paper ínfim per a la història, ja que simplement facilita que es cristal·litzi, en l’entorn virtual d’un joc de lluita, un desig que tots dos mantenen soterrat, sota les capes de la rigidesa del seu rol com a homes. Un complint amb el rol de marit, l’altre complint amb el rol de solter que lliga molt, troben així la manera d’apropar-se físicament. L’episodi transgredeix així un entorn tradicionalment masculí, com el del videojoc, amb una història que parla dels límits de la identitat sexual.

En aquest episodi la sèrie ha treballat un tipus de temàtica que no havia explorat abans i on no hauria arribat sense la determinació de reformular el tipus d’episodi que pot fer-se dins de la marca de Black Mirror. Al capdavall, la mateixa determinació va fer possible “San Junipero”, un episodi que Channel 4 no volia i que no va ser possible fins que la sèrie va fer el salt a Netflix, justament perquè a la plataforma americana sí que permetien a Charlie Brooker fer evolucionar la sèrie. Això és el que ha volgut continuar fent a la cinquena temporada, que segur que generarà comentaris del tipus “és molt poc Black Mirror”. És una llàstima que el balanç d’aquesta Black Mirror sense malsons sigui només d’un episodi reeixit de tres. Tanmateix, és meritòria la voluntat de la sèrie de voler explorar nous territoris i no limitar-se només al que s’espera d’ella. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.