Exili

Les dones rebels

Cada any centenars de dones fugen dels Estats del Golf perquè estan fartes que els seus marits o els seus pares les humiliïn i les controlin. Però a l’estranger tampoc no estan totalment protegides de les seves famílies.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dues germanes de l’Aràbia Saudita absorbeixen amb voracitat tot el que troben als estrets carrers de Hong Kong: homes amb americanes de teixit de mil ratlles, dones amb vestits lleugers als transbordadors de la badia de Kowloon, mercats nocturns, cocteleries, barris rojos. Les noies gaudeixen de la seva nova llibertat, i se’ls nota. Un dia de març passegen per la ciutat amb texans estripats i els cabells deixats anar. Tenen moltes preguntes. El que més els agrada d’aquest lloc, diuen, són les persones, com viuen, què els agrada fer, tot això és molt emocionant.

Després pugen a un ascensor i miren per la finestra d’una habitació d’hotel que dona a Hong Kong; el lloc exacte no es pot revelar, els mòbils estan apagats i només els podem fer fotos des de darrere. Precaucions de seguretat com si fossin persones que han revelat informació; però només són dues germanes de l’Aràbia Saudita de 18 i 20 anys, Rawan i Reem, així volen ser anomenades, encara que en realitat es diuen diferent.

Les germanes expliquen la història de la seva fugida, vigilant i fent parades, ja que aquest dia de març encara tenen por que el seu pare les descobreixi i les faci tornar a casa violentament. Només en alguns moments riuen fort. Per exemple, quan la més petita, Rawan, renega. O quan Reem explica que, quan eren petites brindaven amb gots de suc, tal com havien vist a les pel·lícules prohibides, i llavors la seva mare venia corrents des d’una altra habitació i proferia crits mordaços dient haram, és a dir, ‘prohibit’.

Reem i Rawan són dues de les mil dones —pel cap baix— que cada any fugen de l’Aràbia Saudita perquè no poden suportar més el patriarcat i l’opressió que viuen a mans dels seus pares i marits. Al seu país se les anomena runaway girls, ‘noies fugitives’. A Rawan no li agrada el terme. Creu que sembla que es refereixi a unes nenes malcriades que s’escapen de casa, “i nosaltres arrisquem la vida”, afegeix. El setembre passat Rawan i Reem van fracassar en la fugida cap a Austràlia.

De “fugitives” àrabs ja n’hi havia als anys setanta, però no havien tingut mai tanta visibilitat com ara. S’associen amb activistes que les ajuden amb l’assistència jurídica i l’allotjament. Pengen vídeos a YouTube —com Rahaf al-Quun, de 18 anys, la fugida de la qual a Bangkok i finalment al Canadà va captar l’atenció internacional al gener, o com Dina Ali Lasloum, a qui el 2017 a Manila uns familiars van arrossegar de tornada a l’avió cap a Riad.

Les famílies governants de l’Aràbia Saudita i dels Emirats Àrabs Units posen sota pressió les dones amb les seves històries. El diari Saudi Gazette responsabilitza del fenomen “Estats enemics”, els quals sedueixen les dones per difamar l’Aràbia Saudita. “Els nostres enemics intenten infiltrar-se en la nostra societat amb aquest fenomen”.

Reem i Rawan van créixer en una família de classe mitjana. El seu pare, segons expliquen en la conversa a Hong Kong, treballa en l’administració penitenciària de Riad. Des que tenen ús de raó, han estat vigilades per dos germans grans i un de petit. “Ens tractaven com esclaves”, diu Reem. Dues paraules van marcar la seva infantesa: vergonya i prohibició.

“A casa no hi havia gens d’alegria”, es queixa Rawan, “el pitjor era quan rèiem fort”. El germà més descarat, diu Reem, era el més petit, de 10 anys. Contínuament els ordenava: “Parla més baix, abaixa la mirada, cobreix-te la pell”. Fins i tot dins de casa s’havien de tapar, i els cops eren una cosa habitual. Amb tota seguretat els seus cosins haurien sigut els seus futurs marits, no tenien altra opció. Com van poder sobreviure a la seva joventut? “Consolant-nos l’una a l’altra”, diu Reem.

Durant dos anys van planejar la fugida, van estalviar diners —uns quants milers de dòlars— i ho van anar arranjant tot. Al setembre, durant unes vacances en família a Sri Lanka, finalment van aprofitar l’ocasió: van robar els passaports de l’habitació dels seus pares i, en secret, amb el mòbil van comprar bitllets d’avió en direcció a Austràlia. Van col·locar sobre el llit els mocadors per resar perquè semblés que dormien. I després van anar cap a l’aeroport.

Més de cinc hores més tard, a la zona de trànsit de l’aeroport de Hong Kong, els seus plans van començar a trontollar: dos homes les esperaven a la porta d’embarcament, els van agafar els passaports i els bitllets. Quan van saber que els homes eren treballadors del consolat saudita, les germanes van sospitar la traïció.

Va anar de minuts. Al lavabo, Rawan, la petita, va prendre una decisió. Va arrabassar els passaports de les mans dels homes i va sortir corrent de la zona de trànsit amb la seva germana, es van barrejar entre les masses de gent que hi havia abans dels controls de passaports i es van ficar a l’exprés que anava al centre de Hong Kong, cap a una vida desconeguda. Des d’un hotel van penjar un crit de socors a Twitter. Un home francès va llegir la piulada i va posar-se en contacte amb un advocat i un col·laborador in situ. Més d’una dotzena de vegades, les noies van haver de canviar d’allotjament, fins que al març se’ls va permetre continuar el viatge fins a un tercer Estat.

Parlant amb elles un entén que no es tracta de dues adolescents malcriades, com sovint se les presenta al seu país, sinó que són dues dones valentes i intel·ligents amb esperit combatiu i autoconfiança.

Un exemple per a Reem i Rawan i moltes altres “fugitives” és la princesa Latifa, de 33 anys, filla de l’emir de Dubai i primer ministre dels Emirats Àrabs Units. El seu vídeo, publicat després de la seva fugida fallida i vist per més de dos milions de persones a YouTube, acaba amb aquestes paraules: “Si no ho aconsegueixo, espero que, com a mínim, canviï alguna cosa al nostre país”.

Latifa era conscient del perill que comportava la seva desobediència. Devia preveure els perjudicis que li provocaria la seva desaparició al seu pare, l’emir. El vídeo el va gravar ella mateixa, just abans de la fugida, al pis a Dubai de la finesa Tiina Jauhiainen, la seva entrenadora personal, una de les poques persones que coneixien els plans de la princesa.

Jauhiainen, de 42 anys, ens atén una tarda de primavera en una cafeteria londinenca. Recorda amb molta exactitud com va conèixer Latifa a Dubai el 2010. Jauhiainen va ser convidada a una mansió situada a la costa. Havia de fer classes de capoeira, la dansa de combat brasilera, a una rica ciutadana de l’emirat.

A poc a poc Jauhiainen va anar entenent qui era aquella ciutadana que vivia en un palau de quaranta habitacions amb sales d’entrenament, piscina i cent treballadors. Latifa, com explica la seva antiga entrenadora, portava una vida desconsolada malgrat tota la riquesa. No podia sortir de Dubai ni podia estudiar. Feia set anys que planejava la fugida, amb l’ajuda d’un exagent francoamericà, Hervé Jaubert.

El febrer del 2018 les dues dones van aconseguir escapar-se a Oman i des d’allà cap a un iot de l’exagent. Latifa volia demanar asil polític a Miami. Però el iot va ser interceptat per la guàrdia costanera índia. “El vuitè dia (al mar) vam sentir trets a coberta cap a les deu del vespre”, explica Jauhiainen. Mig adormida, Latifa va pujar a la coberta i va veure llumets vermells de làser d’armes que l’apuntaven. “Dispareu-me ara mateix”, va suplicar, “però no em feu tornar a Dubai!”.

Els atacants van ignorar la petició. Latifa i Jauhiainen van ser retornades a Dubai. A Jauhiainen la van posar en presó incomunicada, la van interrogar i va arribar a patir per la seva vida. Dues setmanes més tard, les autoritats la van expulsar a Europa. Des d’aleshores fuig, canvia de residència regularment; i juntament amb algunes advocades lluita per l’alliberament de la seva amiga Latifa, amb qui no ha pogut parlar des de fa més d’un any.

Fa uns quants mesos, algú li va enviar una foto. S’hi pot veure l’expresidenta d’Irlanda Mary Robinson, amiga de la família que governa els EAU, asseguda en una taula al costat de la princesa Latifa, que sembla sedada. A Londres, a la cafeteria, Jauhiainen observa la foto: “Mireu la cara de Latifa, fixa com una màscara; i la mirada, perduda. Es pensen que ens deixarem enganyar amb aquesta posada en escena...”.

Les dones com Latifa, Reem i Rawan tenen nombrosos motius per fugir dels països del golf Pèrsic, però el més important és el sistema de tutela. Aquest sistema s’aplica en diversos països del Pròxim Orient, però en cap no es practica tan estrictament com a l’Aràbia Saudita i als EAU. Segons aquesta llei, sense el permís del tutor —és a dir, el pare, el marit o el germà— les dones no poden sortir del país, algunes ni tan sols de casa, i tampoc no poden estudiar.

El príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Mohamed bin Salman, es presenta com un reformista. Ha relaxat el reglament de vestimenta i ha eliminat la prohibició de conduir per a les dones. A dones com Reem o Rawan, però, aquestes innovacions no les ajuden gaire. Les noies es pregunten: “Com ens beneficiem de les reformes si la mare les considera obra del dimoni i el pare ens diu: ‘Vosaltres no portareu mai cotxe, ho teniu prohibit!’”.

Les dones que fugen de països com l’Aràbia Saudita sovint depenen de la comunitat de col·laboradors de suport, d’activistes en xarxa i defensors dels drets humans que viuen als EUA, a Europa o a Austràlia. Als Estats del Golf no poden fer res, però a prop de les fronteres, a les zones de trànsit dels aeroports o més tard a l’exili, sí que poden.

Jérémy Desvages, de 32 anys, un programador francès, és una d’aquestes persones. Va llegir el tuit que Reem i Rawan havien publicat des d’aquell hotel de Hong Kong, i a partir de llavors es fa càrrec de les noies, com també de quinze refugiats més de la regió del Golf. Els proporciona suport psicològic i els ajuda a aconseguir advocats i allotjament. Va visitar Reem i Rawan a Hong Kong. Per què? “Perquè tinc la possibilitat de fer-ho”, diu Desvages mentre al mòbil ens ensenya crits de socors i fotos de prova: contusions als braços, hematomes i ulls morats.

Desvages també s’ocupa de Hind Albolooki, una dona de Dubai de 42 anys. Ella va viure el que els esperava a Reem i Rawan si s’haguessin quedat a l’Aràbia Saudita: un matrimoni que durant 22 anys va ser un infern. A diferència de la princesa Latifa, ara Albolooki és en un lloc segur i s’està processant la seva sol·licitud d’asil a Alemanya.

Però paga un preu alt per la seva llibertat: va separar-se dels seus quatre fills. “Quina mare fa una cosa així voluntàriament?”, es pregunta mentre plora amargament.

Hind Albolooki diu que no havia pensat mai a fugir, tampoc quan va saber la història de la princesa Latifa. Com tot Dubai va seguir la fugida de Latifa encara que el vídeo va ser bloquejat al cap d’un dia.

Albolooki va ser una jove consentida. La seva mare va escollir-li el marit, un estudiant de Medicina d’una família influent; i la seva sogra va triar-li el vestit de casament. Albolooki es va resignar, va tenir fills, i a canvi se li va oferir una vida de luxe: una mansió a Jumeirah, viatges a Milà, a les botigues de Gucci i Prada, i un Maserati Ghibli blau.

El seu home, un directiu del Ministeri de Sanitat, li donava tranquil·litzants. Segons explica Albolooki, li pegava, la violava, l’enganyava amb la seva cunyada i la forçava a mirar mentre mantenia relacions sexuals amb altres dones. “La meva família coneixia aquestes històries”, diu la dona. “I ningú va dir mai ni una paraula”.

Aleshores Albolooki va cometre l’error de parlar de divorci. I va començar la guerra matrimonial. Ella va haver d’entregar la clau del cotxe, les quatre targetes de crèdit i el rellotge de diamants. Es va convocar el consell de família. Ells ho havien intentat tot, van dir els homes, però Albolooki no volia obeir: “Ves a buscar el passaport, que ens el quedarem nosaltres”.

Aparentment, Albolooki va fer el que li deien. Però la seva filla va entendre la gravetat de la situació i li va retornar el passaport, juntament amb una bossa plena de diners en metàl·lic. Una treballadora de la llar la va deixar escapolir per la porta del jardí. Albolooki va treure de dins una valentia que no s’imaginava que tingués: es va amagar prop de la casa, en unes obres, va enterrar el mòbil sota la sorra perquè no el poguessin localitzar, es va tapar amb l’abaia i així va estar-se unes quantes hores. Amb l’ajuda d’un taxista i una amiga va aconseguir un mòbil nou i un bitllet d’avió cap a Europa.

Va aconseguir arribar a Alemanya. Ara, per primer cop a la vida haurà de guanyar diners, però se sent preparada, i vol donar ànims a altres persones. Se’n penedeix, d’haver marxat? “Ni un sol dia”. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.