Nou Parlament balear

La diversa oposició balear

Quatre partits es disputaran el protagonisme opositor al Parlament illenc: el PP, el PI, Ciutadans i Vox, i només un, l’ultra, està content amb la seva situació.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Mentre l’esquerra negocia per formar una majoria parlamentària estable que doni suport al nou Govern de Francina Armengol, els quatre partits opositors intenten adaptar-se a la seva realitat. Això, però, no està resultant gens fàcil en tres dels quatre casos. 


El PP
La formació conservadora ha rebut una closcada molt forta. Per al PP es insòlit haver de fer front a vuit anys consecutius a l’oposició. Va perdre el poder autonòmic per primera vegada el 1999 però el 2003 el recuperà, amb majoria absoluta. Tornà a l’oposició el 2007, i no obstant al cap d’una legislatura novament assolí la majoria absoluta. Així que, quan, ara fa quatre anys, va perdre el Govern, amb el seu pitjor resultat electoral fins aleshores (20 diputats, sobre els 59 del Parlament), la consigna amb què els dirigents —després d’haver-se llevat de sobre el president de la formació, José Ramón Bauzà, que fou obligat a dimitir a canvi d’ocupar un escó al Senat— adreçaren cap a les bases va ser la de projectar tranquil·litat i seguretat en el triomf futur: “hem entès el missatge” i “d’aquí a quatre anys recuperarem el poder”, deien. L’intent d’insuflar optimisme es va intensificar a partir del congrés de març de 2017 quan Biel Company va ser elegit president de la formació. Considerat del sector autotitulat regionalista, se suposava que, després dels anys d’anticatalanisme ultra de Bauzà, impulsaria el partit cap a un bon resultat el 2019 que, encara que no fos amb majoria absoluta, li permetés recuperar el poder. 

El passat mes de gener el mateix Company assegurava a aquest setmanari, durant una tertúlia a IB3-Ràdio, que es veia “capaç de liderar un acord” entre el seu partit, Ciutadans, Vox i el PI per desallotjar Francina Armengol del Govern. Aquesta era la idea de consum intern que es feia córrer aleshores, i bona part de les bases conservadores se la creien. Hi ajudava el fet que el desembre anterior el PP havia assolit la presidència autonòmica andalusa a través de l’acord amb Ciutadans i Vox. El model andalús estava de moda i inspirava el PP balear. 

Tanmateix, res no ha sortit com esperaven Company i la resta de dirigents. El PP va baixar el 26 de maig del 28% dels vots de 2015 al 22% i el grup parlamentari s’ha vist reduït de 20 escons a 16. I, per descomptat, sense cap ni una possibilitat de formar Govern, que serà d’esquerres. Pitjor encara: és la primera vegada que el PP —i abans Aliança Popular, el nom que tenia el partit conservador fins a 1989— perd unes eleccions autonòmiques i les guanya el PSOE. La formació conservadora s’enfronta a quatre anys més d’oposició enmig d’un desert de poder institucional —no governa a Madrid, ni a tres del quatre Consells Insulars de Balears, ni als principals ajuntaments— amb l’únic oasi del Consell d’Eivissa, cosa que, de fet, deixa més en evidència el fracàs de Company, perquè era el cap de llista a Mallorca, on se suposava que havia de liderar la recuperació —amb relació a 2015— i on ha resultat que el PP ha perdut tres del quatre escons que ha minvat en el conjunt balear. D’aquí que molts pensaren, la nit del desastre electoral, que Company no es torbaria gens a dimitir. 

De fet, era la seva idea. Ho havia insinuat durant la campanya —quan ja les enquestes pintaven molt malament—, per exemple quan assegurà: “Jo no tinc cap problema a tornar a ca meva perquè hi tinc feina, no com altres”. L’endemà de la derrota a les urnes alguns dels seus col·laboradors varen confessar a periodistes que podria ser ben bé que Company no recollís l’acta de diputat, si bé es mantindria de president del partit però només amb l’objectiu de controlar una transició ordenada cap un futur que ell no protagonitzaria de cap de les maneres. 

Però, abans de fer efectiva la seva renúncia, el candidat del PP a batlle de Palma, Mateu Isern, i que també fou durament castigat a les urnes, anuncià que “no té sentit recollir l’acta de regidor perquè, en no ser el batlle, estic segur que tampoc seré candidat d’aquí a quatre anys i, per tant, és millor que renunciï ara”. La decisió presa per Isern deixà bocabadats els seus companys, perquè la seva candidatura havia estat una aposta personal de Company —segons el Diario de Mallorca, impulsada per importants empresaris hotelers— i de Pablo Casado i abandonava el vaixell sense miraments i ni tan sols havia consensuat amb la direcció la manera d’anar-se’n. L’espantada d’Isern deixà descol·locat Company, perquè feia més difícil que ell també renunciés a l’acta. Per si li faltava res, va rebre la telefonada del líder estatal, Casado, per demanar-li que no abandonés, almenys de moment.  

Dimarts de la setmana passada Company reuní l’executiva del partit a les Illes i anuncià: “Partiré quan jo vulgui i no quan em digui la premsa”. I menyspreà les crítiques internes que, en veu baixa, s’han deixat sentir: “no arrossegarien ni 20 vots” en un congrés extraordinari, sentencià. 

Malgrat l’actitud del líder conservador, el drama electoral el deixa en una situació molt delicada. El problema per al PP, però, és que ara per ara no té alternativa a Company: “el problema és poder fabricar un nou líder, cosa que no és gens senzilla després de dos anys i mig d’haver-ne creat un [Company] que no ha funcionat”, lamenta un antic càrrec conservador. Les mirades tornen cap al veterà dirigent històric, Gabriel Cañellas, a veure quins consells pot donar, quins camins pot il·lustrar, però ell ha anat molt alerta a no dir res ni deixar que algú digui per ell. 

Per si feia falta, i per embullar més la situació del PP balear, fins i tot hi ha escuders de Company que volen que aguanti fins a 2023: “Tampoc Rajoy ni Aznar guanyaren a la primera”, asseveren, volent ignorar ben a posta que el PP presidit per un i l’altre mai no va tenir tanta debilitat com el PP balear ara ni que havia de fer front a la competència, a l’oposició, d’altres tres formacions com són Vox, Ciutadans i PI

El PP illenc, en fi, té per endavant el que seran quatre anys molt complicats. Més complicats que mai.

Jaume Font, president del PI / Autor: Isaac Buj

 
El PI

La formació regionalista de centre, Proposta per les Illes (PI), tenia l’expectativa de sumar un diputat més, passar dels tres que va obtenir en els comicis de 2015 a quatre ara i, sobretot, aspirava a convertir-se, tant si assolia l’objectiu d’augmentar els escons com si no, en la frontissa que decidiria quina majoria parlamentària es podia formar, si d’esquerra o de dreta. Els dirigents regionalistes estaven completament segurs que podrien decidir, i en aquest sentit en cap moment tingueren el més mínim dubte. 

Jaume Font, el líder del partit, així ho havia confessat en diverses ocasions en converses amb aquest setmanari, abans de les eleccions. Els dirigents regionalistes acceptaven que poguessin no créixer i quedar-se amb els tres escons, en lloc de sumar-ne un més per Eivissa o per Mallorca, però de cap de les maneres podien acceptar la possibilitat de no ser decisius. Deu dies abans de les eleccions Font deia a aquest setmanari, en conversa informal, que no tenia el més mínim dubte que determinarien la futura majoria parlamentària. Citava enquestes del PSOE que auguraven una baixa participació per donar encara més força a la seva esperança: “a nosaltres ens afavoreix”, que l’abstenció fos alta. 

La participació va ser baixa, en efecte, però així i tot els resultats no van somriure al partit regionalista. Finalment, el PI es quedà amb els tres escons que tenia i no és decisiu per res. “Ha estat un cop, no et diré el contrari, perquè pensàvem que seríem decisius i no ho som”, confessava Font a aquest setmanari la setmana després de les eleccions autonòmiques. “No estem enfonsats perquè, si mires els resultats, amb les caigudes de Més, Podem... nosaltres encara hem pogut aguantar amb els mateixos diputats que teníem, però és ver que el gran objectiu era ser decisius, i això no ho hem assolit”, afegia. 

Objectivament, la posició del PI és ara delicada. A la legislatura anterior feu una oposició “constructiva”, com li agradava dir a Font, que consistia a negociar amb el Govern i no enfrontar-s’hi sempre perquè sí. Però i ara, què farà? “És una decisió estratègica que no està presa”, diu el líder regionalista. El PI haurà de trobar el seu propi forat a l’hora de fer oposició entre el PP, Ciutadans i Vox. Una posició gens fàcil. 

Marc Pérez Ribas, cap de llista de Ciutadans i probable portaveu parlamentari de la seva formació


Ciutadans

Si el PP i el PI no ho tindran fàcil, menys encara ho tindrà Ciutadans. El partit taronja s’enfronta a una legislatura a l’oposició una altra vegada, però a diferència de l’anterior ara amb un projecte completament desdibuixat. 

El liderat de Xavier Pericay —cap de la formació des de 2015 fins al març passat— fou molt clar: oposició dura i contundent al Govern, sobretot criticant el seu catalanisme. Estava segur de ser el cap de llista i aspirava a sumar una majoria postelectoral —amb el PP i Vox— alternativa al Govern de Francina Armengol. La derrota del líder taronja a les primàries per elegir cap de llista ho trastocà tot i ha creat un lideratge dèbil —almenys de moment— i confús. En efecte, Pericay perdé sorprenentment les eleccions internes per ser el cap de llista i, tot seguit, s’apartà. Fins i tot anuncià a IB3 que després de els eleccions abandonaria per sempre la política balear. El guanyador de les primàries, el desconegut Marc Pérez-Ribas, ha protagonitzat una campanya bastant grisa i els resultats que ha assolit han estat força discrets si es comparen amb les expectatives que arribà a tenir el partit taronja. De 10 diputats que les enquestes li arribaren a atorgar s’ha hagut de conformar amb 6. És cert que és el triple dels 2 que va assolir el 2015, però el fet de quedar tan clarament per sota de les expectatives, l’evidència que no són decisius per a res, que té un liderat fluix i que, per acabar-ho d’adobar, s’haurà de disputar l’oposició amb el PI, PP i Vox deixen Ciutadans en una posició complicada.

Vox

La formació ultradretana és l’única de les quatre de l’oposició que no pateix gaire per estar sense poder institucional ni capacitat de decisió. Els tres diputats que ha obtingut són menys dels que somiava tenir Jorge Campos, el líder ultra, però no es pot negar que Vox tindrà prou força: gaudirà de grup parlamentari propi —amb tres escons basta per formar-lo—, cosa que li donarà més diners que si hagués hagut d’anar al grup mixt i prou temps d’intervenció tant en els grans plenaris —els d’investidura, debats d’orientació general de la política del Govern, de Pressupostos...— com en el de cada dimarts de control a l’Executiu. Això últim agrada especialment a Campos, que ha avançat que estan disposats a emprar tots els ressorts que tindran a l’abast per desplegar la seva propaganda ideològica. “Hauran de sentir [els altres diputats] coses que mai s’han dit” al Parlament, advertí el líder ultra, en referència al fet que pretén fer una oposició dura contra “el Govern d’Armengol que serà d’esquerres i catalanista”, cosa que, al seu parer, “és una desgràcia per als ciutadans”. Una petita mostra de l’estratègia que seguirà Vox. L’únic dels quatre de l’oposició que té clar quin paper assumirà durant la legislatura que començarà —probablement— a finals d’aquest mes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.