Retorn a la Romanitat

Un tomb pel Vallès

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Via Augusta va ser una de les grans vies de comunicació de l’Imperi romà. En total, cobria els 1.500 quilòmetres que van dels Pirineus a la ciutat de Gades (Cadis), travessant de cap a cap 16 comarques catalanes. Una d’elles és el Vallès Oriental, molt apreciada pels apassionats a la gastronomia, les vies verdes i la diversitat de cultures que ha absorbit des d’èpoques remotes.

Al bell mig de la comarca, i per la seva privilegiada situació, la capital Granollers té la virtut d’haver esdevingut una referència en l’àmbit de l’agricultura i la indústria de tot Catalunya. Una circumstància que va gestar-se durant l’etapa romana, quan l’imperi va construir llargues vies que facilitaven el trànsit de mercaderies i permetien que comerciants i militars es desplacessin a una velocitat desconeguda fins aleshores. 

Tothom coneix Granollers per la Porxada, un edifici rectangular situat al centre històric que, des del segle XVI, ha acollit el tradicional mercat de queviures i altres activitats socials. Es va aixecar entre 1586 i 1587 a la plaça Gran de la ciutat, després que l’arquitecte Bartomeu Brufalt en perfilés una estructura sustentada per quinze columnes toscanes de base robusta. 

Però si la Porxada ha esdevingut la gran icona de Granollers, no menys importants són l’Hospital de Sant Domingo, d’estil gòtic, i els vestigis romans que situen la població com l’epicentre de l’intercanvi comercial del Vallès Oriental durant aquest període.

Tal com han desvelat els historiadors, els romans van construir en la seva àmplia superfície un nucli residencial amb vistes al riu Congost i als seus entorns, que al llarg dels segles es va eixamplar en direcció a llevant sense perdre de vista el referent del riu i els eixos viaris de nord a sud. 

Aquest nucli hauria esdevingut una de les parades oficials de la Via Augusta: la mansio de Semproniana, esmentada en un recipient de plata descobert a finals del segle XIX al jaciment d’Aquae Apollinares, a Vicarello (Itàlia). Aquest recipient, part d’un conjunt de tres vasos, porta inscrites les parades de la Via Augusta que hi havia entre Roma i Gades i els milers de milles que les separaven.

Malgrat que els científics encara discuteixen si Semproniana quedava dins o fora de l’actual nucli urbà, les restes arqueològiques obtingudes els últims anys al subsol de l’església de Sant Esteve, a l’antiga presó i a la necròpolis de Can Trullàs, han certificat que aquesta estació estava just al centre de l’actual Granollers.

 

ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE

Les primeres restes romanes de Granollers van localitzar-se l’any 1940 a l’església de Sant Esteve. Situada al bell mig de la ciutat, allà es van trobar runes d’un portal romà entre el campanar i el mur oposat al presbiteri, on ara hi ha la porta principal. Malauradament, el portal havia quedat sepultat durant la Guerra Civil espanyola.

A part d’aquesta referència, al voltant de Sant Esteve es van localitzar altres vestigis d’aquella etapa, entre els quals tretze peces del retaule, mènsules i una sèrie de capitells que avui s’exposen al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Malgrat que això ha deixat Sant Esteve sense alguns dels elements més genuïns, els seus finestrals gòtics i la importància que va suposar la descoberta romana han convertit la parròquia en l’altre gran símbol de la ciutat.

Avui l’església és el punt de sortida d’una ruta en bicicleta de muntanya que ens acosta a sis ermites de l’oest de la comarca, a més de les esglésies romàniques de Lliçà d’Amunt (Sant Julià), Parets del Vallès (Sant Esteve) i Canovelles (Sant Fèlix). Des de Sant Esteve, la ruta s’endinsa cap a un formós paratge de pins i boscos a través del qual passem per les ermites de Santa Justa, Sant Baldiri, Sant Valerià i Sant Esteve de Palaudàries (al terme de Lliçà d’Amunt), Santa Maria de Gallecs (Mollet del Vallès) i Santa Maria del Vallès (Lliçà de Vall), per acabar de nou a l’esplanada de la parròquia.

També, en el decurs d’unes obres als voltants de Sant Esteve, es van trobar mosaics que indiquen l’existència d’una antiga vil·la romana. Concretament, a l’hort de Ca l’Aiguader (actual passatge de Sant Bartomeu i el carrer de Santa Anna), els paletes van topar amb un enrajolat que, després de restaurar-se l’any 1990, va quedar exposat al Museu de Granollers.

El museu de la ciutat també exhibeix el cap del déu Bacus, localitzat l’octubre de 2005 durant una excavació al solar on hi havia l’antiga fàbrica de gel Solà, en ple carrer de Barcelona. La peça, de mida petita, dataria de la meitat del segle II dC i, segons els experts, servia per decorar la taula d’una residència benestant, atès que el mineral amb què estava fabricat (un marbre Chemotou) provenia d’una pedrera de Tunísia la qual encara s’explota.

A aquesta recerca cal afegir les dades obtingudes de les necròpolis de Can Trullàs, que hauria acollit assentaments dels segles II i III i de les quals es conserven monedes i gerres que, en la seva majoria, contenen grafits amb els noms dels difunts. Una troballa que es complementa amb la documentació extreta d’unes termes pertanyents a l’antiga vil·la de Can Jaume, un complex d’oci que estava format per tres grans piscines construïdes en plaques de marbre i guarnides amb mosaics que representaven tot l’univers d’un fons marí.

 

UN CORREDOR ESTRATÈGIC

En direcció sud cap a Tàrraco, i seguint el traçat que a l’edat mitjana s’anomenava Estrata Francisca (carretera dels Francs) i, posteriorment, camí ral, la Via Augusta ens porta a Montmeló. Allà, just a la confluència dels rius Congost i Mogent, ens enfilem fins a un dels indrets més rellevants del procés de romanització a Catalunya. Es tracta del jaciment batejat com a Mons Observans, gràcies al qual hem conegut l’abast territorial i urbanístic que va tenir l’imperi romà en aquestes contrades. 

Mons Observans es troba dalt d’en Roina o Can Tacó, el més petit dels tres turons que conformen les Tres Creus del Raiguer. Situat 120 metres sobre el nivell del mar, tot fa pensar que funcionava com a fortalesa militar des d’on les tropes albiraven els moviments que es produïen per la Via Augusta, així com els primers assentaments que, sobretot a la segona meitat del segle II aC, van començar a poblar la zona. 

Construït després de les guerres celtibèriques i abans de la fundació de Beatulo (Badalona), Mons Observans tenia tots els atributs d’una gran obra urbanística. Ocupava 2.500 metres quadrats i al seu interior hi havia una part residencial, dependències de servei, zones d’oci i dues cisternes de grans proporcions que canalitzaven un abundant cabal d’aigua. 

Decorat amb elements de luxe (pintures parietals i estocades d’estil pompeià), hi pernoctaven autoritats de l’imperi que, durant la seva estada, analitzaven la manera com els romans ocupaven el sòl enmig d’una plana verda que, a causa de la proliferació de polígons industrials, ha perdut el seu valor biològic. 

Mons Observans es va descobrir l’any 2003. Sota el patrocini dels ajuntaments de Montmeló i Montornès del Vallès, els termes municipals dels quals comparteixen aquests turons, els arqueòlegs van delimitar-ne l’extensió i la posició que ocupava l’edifici central. Una finca única per la seva grandària que, tan bon punt va ser arranjada degudament, l’any 2012 va obrir les portes com el millor mirador per observar el vessant est del Vallès Oriental. 

Qui s’apropi a Montornès del Vallès també hauria de visitar el Terminus Augustalis, un senyal de terme a la via pública format per tres peces que data del primer quart del segle I dC. La fita, que fa 1,90 metres d’alçària per 90 centímetres d’amplada, va aparèixer per atzar el maig de 1998 mentre es feien unes obres als jardins que l’empresa Eaton Livi té al polígon de la població. El seu valor patrimonial va fer que quedés exposada a la Galeria Municipal de Can Xerracan, si bé l’ajuntament va decidir instal·lar-ne una reproducció a la confluència de les avingudes de la Llibertat amb Can Vilaró i Ernest Lluch. Tot indica que tenia la funció d’assenyalar la via pública per als qui transitaven per aquesta zona en direcció a altres punts de la comarca.

Amb vista a recuperar la memòria històrica, Montornès també ha catalogat els vestigis que es van trobar a la muntanya de Sant Miquel, on encara perduren restes d’un castell medieval i un assentament ibèric que s’estén pels seus diferents vessants. Aquest poblat iber, datat del segle V al II aC, hauria estat una de les urbs més concorregudes de laietans (ibers del Barcelonès, Maresme i Vallès) i, arran de l’obertura d’un camí forestal, se n’han extret ceràmiques que han permès dimensionar l’entitat estratègica de l’entorn. En el transcurs dels segles, Sant Miquel ha quedat repoblada per desenes de masos de l’edat mitjana dels quals sobresurt, per la seva bellesa, Can Mas Ferrer.

 

EL RIU COM A CORREDOR NATURAL

Montmeló i Montornès del Vallès són veïns. Tots dos comparteixen una mateixa identitat; l’un com l’altre es troben a la riba d’uns cursos fluvials que, en fondre’s a les portes de Montmeló, cobren una nova identitat. De l’aiguabarreig neix el riu Besòs, que tancarà la ciutat de Barcelona per la seva façana septentrional. Tant se val que sigui el riu Mogent, el Congost o el nounat Besòs, els rius incorporen avui nous usos socials. Ja no es tracta d’un medi del qual sobreviure, sinó d’un espai de lleure i un corredor verd que permet sortir i entrar de l’àrea metropolitana de Barcelona, o circular per la densitat vallesana, a baixa velocitat i amb total seguretat en un entorn natural. No hi ha més que provar-ho. Agafeu el tren fins a Montmeló i carregueu-hi sense problemes la bicicleta. El passeig fins a les aigües del Mediterrani és impecable i costa de creure que transitem per una de les zones més densament poblades i industrialitzades dels Països Catalans.

En el decurs d’aquesta excursió i a mig camí entre Montornès i Mollet del Vallès, apareix el municipi de Martorelles, un altre dels indrets amb reminiscències romanes. El cementiri, en opinió dels estudiosos, hauria allotjat centenars de famílies romanes que vivien del comerç i l’agricultura. Sense oblidar els pilums que van aparèixer arran de la destrucció del poblat iber de Castellruf i que correspondrien a les guerres púniques de finals del segle 111 aC. Segons els arqueòlegs, aquests són dels més valuosos de la península, només comparables als d’Osuna, Numància i Càceres. 

A Martorelles cal atansar-s’hi amb ganes d’enfilar els vessants exigents de la serralada de Marina i de passejar entre les darreres terrasses de vinya que conformen una de les portes d’entrada a la DO Alella. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.