Els crítics

Periodisme per vocació o per addicció?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A hores d’ara, tots sabem com n’és de vocacional, passional i sacrificat el periodisme, una de les feines que més s’han glorificat en desenes de pel·lícules, llibres, relats i grans cròniques d’autoflagel·lació o autoadulació gremial. Després de tota aquesta literatura, tots sabem perfectament que és una feina que demana una entrega total i visceral a la causa de la immediatesa diària, tan transcendent com, per desgràcia, frivolitzada com a consum efímer mentre esmorzem. El punt més àlgid de la professió és, sense cap mena de dubte, la tasca dels corresponsals de guerra, amb una llarga i ingrata llista de preguntes que ens venen al cap quan veiem el terror des de les seves proeses: són intrèpids o irreflexius? Herois o kamikazes? Altaveus de la mala consciència o d’una vanitat personal lligada al “jo hi era, jo ho vaig veure, només jo ho puc explicar”?


A private war
Direcció: Matthew Heineman
Títol d’estrena: La corresponsal
2018, Estats Units
Durada: 110 minuts
Guió: Arash Amel i Marie Brenner
Música: H. Scott Salinas
Fotografia: Robert Richardson
Repartiment: Rosamund Pike, Jamie Dornan,  
Tom Hollander, Jesuthasan Antonythasa
Gènere: Biopic 


Vet aquí el moll de l’os de La corresponsal (A private war), un biopic dirigit per Matthew Heineman que intenta escapar de les línies traçades pel convencionalisme, però que acaba sent un mapa amb massa llocs comuns on s’expliquen els darrers anys com a reportera de guerra de Marie Colvin, potser la cronista de conflictes bèl·lics més cèlebre del món. Un relat cru on el ritme no decau mai i que arrenca el 2001 amb el seguiment que la reportera del Sunday Times va fer de la guerra civil a Sri Lanka —on va perdre un ull i es va convertir en una figura encara més icònica, sempre amb el seu pegat negre— i que prossegueix amb les incursions posteriors a l’Iraq, Líbia i Síria, en la terrible massacre del setge d’Homs de 2012, on finalment Colvin va perdre la vida juntament amb el fotògraf Rémi Ochlik a causa de la metralla dels homes d’Assad. Feia pocs minuts que havia fet una connexió en directe via Skype, denunciant la mort d’un nen i també la terrorífica desprotecció d’una població civil atordida, indefensa i sense cap escapatòria.

Construïda a partir del recurs del flashback —tal com mana el manual del biopic canònic— i amb la no menys concorreguda dèria per bastir una obra circular, amb el punt de partida ben empastat a la conclusió, Heineman aconsegueix explicar-nos què feia Colvin, però no qui era. Una reportera que va viure sense concessions, seductora, loquaç, alcoholitzada, fumadora impenitent, rígida en la convicció del periodisme, però irrefrenable i desmesurada en la necessitat de ser al peu del canó, exposada al perill, ufanosa de ser una peça valorada i imprescindible. Una cronista que no podia escapar d’una addicció que se li empeltava amb la vocació, que la convertia en una mirada incapaç de prémer el fre, de posar-hi seny, de deixar el risc. I aquesta és la pregunta: fins on arriba el reporter de guerra?

Planificada a la perfecció, amb una tensió constant i ben portada, molt ben rodada i amb una estructura eficaç i amb bones interpretacions —menció especial per a Rosamund Pike, que referma allò que ja va demostrar a Perdida (Gone girl, 2014)—, no podem deixar de pensar que la història de La corresponsal deixa passar l’oportunitat de baixar al fang d’una vida trencada per no sabem quin desig, d’una professió que empeny a no saber dir prou, d’una tragèdia que santifiquem més enllà del propi enteniment.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.