Entrevista

"Potser ella no ho sap, però Theresa May és racista"

Danny Dorling, sociogeògraf de 51 anys, ha invertit anys estudiant la bretxa cada cop més gran que separa la societat britànica. Catedràtic al St. Peter's College d’Oxford, és coautor del llibre Rule Britannia: Brexit and the End of Empire, junt amb la seva col·lega Sally Tomlinson.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En l’opinió del catedràtic d’Oxford Danny Dorling, una elit britànica èbria de nacionalisme és la responsable del desastre del Brexit. Criats i educats en les tradicions de l’imperi Britànic, continuen glorificant les malvestats comeses durant el colonialisme.

Professor Dorling, Boris Johnson sembla estar només a uns passos de Downing Street. Són bones expectatives per al Regne Unit?

Fa poc, anava en un tren camí a Oxford, i hi vaig conèixer una senyora de 75 anys que em va dir que moltes de les seves amigues, a l’igual que ella, s’acabaven d’apuntar al Partit Conservador amb la sola idea de parar els peus a Boris, ja que potser arribarien a temps de votar. Ara bé, tret que hi haguessin entrat fa tres mesos no se’ls permetria votar en l’elecció d’un nou líder.

Però no és ell exactament el tipus de líder que el país anhela?

Potser és el tipus de líder que pot eixugar la tristesa i la ira per tot el que ha passat. Només una ínfima minoria de gent a la Gran Bretanya ha dit als enquestadors que voldrien veure’l com a primer ministre. Boris és perillós i està mancat de principis o referents morals. Això és sabut de tothom. Sortosament són bastants els membres del Parlament, inclosos els del seu partit, que en són conscients. Podria convertir-se en primer ministre perquè a un petit nombre de membres del Parlament els agrada la proposta insolent que ell representa.

En el seu llibre Rule Britannia, sosté que la principal raó per al Brexit va ser que "un reduït nombre de persones va tenir la idea, perillosa i imperialista, i igualment errònia, de la posició de la Gran Bretanya al món". És Boris un d’ells?

Sí, Boris i [el membre del Parlament] Jacob Rees-Mogg en són els més conspicus. Però n’hi ha d’altres. Quasi tots són blancs amb el mateix background. Ben poquets n’hi havia que vinguessin de la classe mitjana o fossin pobres. Formaven part del cinc per cent del capdamunt de la societat . Per exemple, el multimilionari James Goldsmith, que va fundar un partit exclusivament per exigir un referèndum sobre la nostra pertinença a la Unió Europea. Molts se n’han oblidat perquè d’això ja fa vint-i-cinc anys. Són un nombrós grup de gent, la majoria educats a Eton i altres col·legis privats on una història passada de moda es va ensenyar durant més temps que en col·legis públics. En alguns casos, avui dia, encara s’hi ensenya.

Què vol dir amb «història passada de moda»?

Doncs, fer servir llibres de text de temps molt reculats. I parlar d’orgull nacional a tota hora, tots amb una capella imitació de la de la Universitat d’Oxford on hi ha gravats els noms dels antics alumnes que van morir a les guerres. El monument central d’Oxford, a la plaça Bonn, és un monument commemoratiu dels anglesos que van morir en la conquista de tota una província d’Índia. La gent que pressionava a favor del Brexit i que no ha parat d’empènyer des dels anys 90 és més que probable que procedissin d’aquest tipus de formació, on l’imperi era celebrat com una cosa grandiosa. Nosaltres vam civilitzar quasi tot el món. El nostre imperi és més gran que tots els altres imperis europeus junts.

Ja fa temps que es va acabar, però.

Però persisteix en la idea de Gran Bretanya. Que Gran Bretanya va esdevenir una per formar un imperi. L’Act of Union (1707) es va fer en el moment que ens vam adonar que els espanyols ens passaven per davant amb vaixells carregats d’or. I que més valdria que deixéssim de barallar-nos entre nosaltres i lluitéssim contra ells i en apoderéssim de més món del que s’havia apropiat Espanya. I aquest sentiment de grandesa persistí perquè mai no vam ser envaïts.

Cosa que en part és un mite.

Però un de molt poderós. El fet de la invasió, fins i tot si et toca estar en la part guanyadora, ve a dir-te que les coses no són necessàriament duradores o permanents. Reemplaces la teva elit, que era la que estava al comandament, perquè han fracassat protegint-te. Si estàs en la part que perd la guerra, hauràs de passar per transformacions socials d’allò més trasbalsadores. Si ens haguessin envaït duran la Segona Guerra Mundial --cosa que va estar a punt de passar--, això ens hauria ajudat a desempallegar-nos de les idees d’imperi i grandesa.

Hauria sigut millor per a la Gran Bretanya haver perdut la guerra? De veres?

Jo no dic pas això. Però recordi-se’n que insignificants que érem. La Batalla de la Gran Bretanya va fer-nos grans de nou. Estàvem en el costat guanyador. Va reconstruir la història, vam fer incomptables pel·lícules de guerra. La meva infantesa van ser tebeos poblats de grans gestes bèl·liques protagonitzades per britànics. El mite és indefugible. Miri l’aula on acabo d’impartir una classe...

... L’aula Palmerston al St. John's College.

Duu el nom d’un dels primers ministres britànics un dels més brutals de tots els temps. Ell va iniciar la guerra de l’Opi amb la Xina. El seu successor, William Gladstone, va dir que havia estat la guerra més immoral de la història de la humanitat. S’imagina una aula, a Alemanya, amb el nom d’algun general de la Segona Guerra Mundial? Hi ha cap Aula Rommel enlloc?

El que és a Alemanya... no, que jo sàpiga.

A això em referia. Vagi a Westminster, val la pena. L’abadia de Westminster sembla una mica Nàrnia. Hi ha totes aquelles estàtues congelades, com a Nàrnia, on els animals estan petrificats. I totes les estàtues, de fet, són de gent que ha massacrat milers de persones. I aquest és un país on encara els celebrem.

Queden restes de l’imperi encara visibles en llocs més normals també?

Se’n troben pertot arreu. Vagi als comtats de la regió de Londres. Molta gent de la que viu allí són descendents d’homes que van treballar durant 30 anys o més per a les oficines colonials a l’Índia. En tornar, més tard, van aconseguir una caseta de camp amb roses a l’entrada, una d’aquelles que tothom somia. Diguem que va ser la seva recompensa, una manera d’ascendir socialment. I doncs, la nostra geografia del sud d’Anglaterra és una geografia basada en l’imperi. I també, és clar, hi ha les ciutats del nord d’Anglaterra que es van fer riques perquè constituïen la base del comerç d’esclaus o d’altres menes de comerç que es va fer tan grans gràcies a les injustes condicions d’intercanvi amb les colònies.

L’historiador britànic David Olusoga, fill de pare nigerià, escriu en Black and British: A Forgotten History [«Negres i britànics: una història oblidada»] que el país es troba en un estat de negació de certs aspectes del seu passat. Com és això?

Perquè és massa dolorós. Nosaltres vam muntar el tràfic d’esclaus més efectiu que el món hagi conegut en 400 anys. Vam despoblar quasi la meitat del continent africà. Ho pot constatar als mapes. I aleshores encara ens agrada dir dels espanyols i els portuguesos van ser ells els qui van començar. I als nens els adoctrinem en la figura del gran filantrop William Wilberforce, que va lluitar contra aquest sistema; com si fóssim el poble que hagués abolit l’esclavitud al món. És extraordinari.

Però no passa sempre, que les nacions glorifiquen el seu passat?

No sempre. L’efecte que té sobre anglès quan visita Berlín és espaterrant, perquè es fa molt estrany trobar-te en un lloc on la violència no és motiu de celebració. En un monument als caiguts tan sols hi trobes una dona amb un nen al braç que plora; de soldats, ni un. Mentre que a la meva ciutat –jo em vaig criar a Oxford-- l’estàtua més alta del carrer més comercial és encara la de Cecil Rhodes, que va ser un dels éssers humans més inhumans de la història de la humanitat. Segurament va ser també un pederasta. La ironia és que la gent està més preocupada per si era un pederasta que pel fet que, sense amoïnar-se, va veure com milers de joves negres morien a les seves mines.

Vostè sosté en el seu llibre que el Regne Unit va haver d’entrar a la UE durant els primers 70 perquè havia perdut les colònies i com a conseqüència transitava per una profunda decadència econòmica.

Sí, les coses anaven molt malament. Econòmicament parlant, anàvem de mal borràs. Ens ensorràvem perquè, cada any que passava, l’Índia ens comprava menys i menys teixit de cotó de les fàbriques de Manchester, ja que com a nació lliure que era ja no tenia necessitat de fer-ho. I la hipòtesi de l’entrada era que, formant part del nou mercat de la Comunitat Europea, ens aniria bé.

Tal com va passar.

Però molta gent ho va percebre com una humiliació.

Té proves que la nostàlgia pel vell imperi hagi estat el gran impulsor del Brexit?

Proves, no, penso que en gran part és inconscient. Però sí que tenim proves de les preocupacions que causa la immigració. Per què senten els britànics aquest desdeny pels immigrants i els estrangers? Perquè els nostres llibres de text de l’època de l’imperi ens van ensenyar que érem superiors a tota aquesta gent.

Però si Gran Bretanya ha estat una nació multicultural, amb bons resultats en general, ho ha estat gràcies a l’imperi.

És multicultural. És una gran família, però una família extremadament patriarcal en la qual el pare dominant, brutal i violent és blanc.

Creu que l’obsessió per la immigració de Theresa May té les seves arrels en el mite de l’imperi?

Vejam, sí. Ella va créixer no lluny d’on vaig créixer jo. A partir dels sis anys jo vaig viure a Risinghurst, una zona residencial dels afores d’Oxford. Si hagués viscut 40 metres més a l’est, hauria anat a la mateixa escola que ella. En la meva hi havia un fum d’alumnes negres i asiàtics. Allà l’urdú era la segona llengua. Mentre que on anava Theresa May era una escola on tothom era blanc.

I?

No s’oblidi que eren temps en què els negres eren considerats bruts i inferiors. Als negres no se’ls va permetre treballar a les fàbriques de cotxes fins als 50 a Oxford. Ella es va criar en uns temps profundament racistes i en un entorn profundament racista.

Però la converteix això en una política racista?

Sí. Potser ella no ho sap, però és racista. Com a ministra d’Interior, va promoure mesures polítiques per arrabassar o negar el dret de la gent a viure a la Gran Bretanya, particularment als afrocaribenys. En van deportar a molts. Un no fa això contra tantíssima gent si no és, d’alguna manera, racista.

Deu ser un descans per a vostè veure-la marxar.

Sí, sí que ho és. Tot i que començava a ser útil ara a última hora, en el sentit que no aconseguia acabar de fer res. Sense voler-ho, impedia que el seu partit fes el mal social que normalment han perpetrat.

Com encaixa tot plegat en el relat que els abandonats, els oblidats, són els que realment influïren perquè triomfés el Brexit?

Oh, vejam, van ser els desposseïts tories. Si es fixa en les parts del país partidàries de sortir, la majoria al sud d’Anglaterra, es trobarà que els votants a favor del Brexit eren classe mitjana. El partidari de la sortida del Regne Unit tipus viu en comtats del sud d’Anglaterra com ara Wiltshire o Dorset, el nostre tradicional feu conservador. Una gran majoria de gent allí votà sempre tory, propietaris de cases que ben bé ara podrien valdre 300.000 lliures. Però els seus fills s’escarrassen per una hipoteca, i els seus nets ja no tenen cap possibilitat. Un cop fet tot el que els havien dit que fessin, no va funcionar. Són desposseïts en llocs que no consideraríem desposseïts o oblidats.

Però en moltes punts del sud del Regne Unit els va molt bé econòmicament.

A primer cop d’ull sembla que els vagi molt bé. Però cal que recordi que el 10 per cent en aquest país es queda amb el 40 per cent de la renda total. Així, doncs, en un comtat del sud normal i corrent, com ara Hampshire, la majoria de la gent està passant dificultats. Somerset, d’on és Jacob Rees-Mogg, té la proporció més alta de treballadors amb el mínim salari. La gent simplement volia tornar al que havien tingut.

Suposem que hi hagi un Brexit dur. És possible que Jacob Rees-Mogg, Boris Johnson i els altres nacionalistes tinguin raó, que la Gran Bretanya se’n surti i faci cap a un Imperi 2.0?

Oh, sí. I la manera de fer-ho és convertint la Gran Bretanya en una gran Illa del Tresor. I sabem com fer-ho: la majoria de les Illes del Tresor del món depenen del Consell d’Estat (Privy Council), com per exemple les Caiman, Guernsey i Jersey i l’illa de Man. Nosaltres en sabem, de fer activitats bancàries fosques a la panamenya. Significaria, però, la sentència de mort per a totes aquestes illes ja que, si pots fer-ho a Londres, per què anar a un altre lloc?

Es refereix a transformar la Gran Bretanya en unes illes Caiman de format XXL?

Sembla que hi anem de cap. És exactament el que l’elit del Brexit vol. El pla és oferir tipus impositius realment baixos. I aleshores tornaria la Gran Temporada de balls de gala a Mayfair, el gran Londres de nou. Els més rics del món tornarien a passar aquests mesos de l’any al seu Londres de sempre. Amb tot de criats altre cop. En el futur tindrem molts més criats si els brexiteers se surten amb la seva. Incentivarem el nostre sector de l’educació. Implantarem taxes a l’americana, 60.000 lliures perquè vinguin a la meva universitat els fills del riquíssims de Xina i l’Índia. I si has treballat prou dur i tens talent i ho portes dins, faràs el cim i disfrutaràs de la part que et toqui i faràs que les rodes del món funcionin més bé i més greixades. Tornarem a ser grans.

El vell món feliç.

L’únic problema és si la UE ens encercla amb un mur si fem això. Aleshores intentar ser un paradís fiscal, que no té connexió amb el continent, serà probablement impossible

Professor Dorling, gràcies per l’entrevista.

Traduït de l’anglès per Francesc Sellés

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.