Àgueda Micó i Rafa Carbonell: «Si diguérem que en aquests vuit mesos ha anat la mar de bé, enganyaríem la gent»

Des del maig, Àgueda Micó i Rafa Carbonell colideren el Bloc Nacionalista Valencià. Aquesta bicefàlia ja ha patit diversos episodis de migranya, però té una idea clara: enfortir el Bloc –i per extensió, Compromís– com a projecte autònom, independent de Podem.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En plena etapa d’expansió de Compromís, la coalició de què forma part i que capitaneja en nombre de militants, el Bloc Nacionalista Valencià ha decidit renovar a fons la seua seu, situada al carrer de Sant Jacint de València, que tenien bastant abandonada. Per desig exprés dels entrevistats, la conversa té lloc ací i no a la nova seu de Compromís, ubicada a la plaça del Pilar, a poc més d’un quilòmetre de distància. Una manera de remarcar l’autonomia de la formació després d’un cicle electoral molt intens, caracteritzat per unes “confluències” que Àgueda Micó i Rafa Carbonell, la coordinadora nacional i el portaveu del Bloc, van acceptar de mala gana i que ara volen repensar. De fet, poques hores abans d’aquesta entrevista −la primera que concedeixen conjuntament en els vuit mesos que acumulen a la cúspide de la direcció− s’ha celebrat un consell nacional en què el Bloc ha explicitat la seua intenció de concórrer com a Compromís, en exclusiva, a les eleccions valencianes i municipals del 2019.

En parlem a continuació, així com també de la tibantor que presideix la relació entre Micó i Carbonell, que a l’últim congrés nacional del Bloc −el 21 i 22 de maig del 2016− van evitar in extremis de confrontar els seus projectes. Les diferències, però, hi han surat des de l’endemà.

—En què ha canviat el Bloc que colideren Àgueda Micó i Rafa Carbonell respecte al que dirigia Enric Morera?

—Àgueda Micó: Uf! Aquesta pregunta dóna per a molt. Va, Rafa, comença tu...

—Rafa Carbonell: Morera va conduir el Bloc al partit de govern que som ara, i nosaltres hem de ser capaços de posar els fonaments del Bloc present i futur. Té molt de mèrit allò que ja hem aconseguit, però hem d’anar encara més enllà: hem de fer-nos grans i bastir una estructura que s’ajuste a les necessitats de gestió institucional que hem assumit. Això es nota en el canvi de perfils que hi ha hagut a la direcció, en les noves dinàmiques de treball i en el reforçament de les estructures pròpies com a partit. No sols volem un partit nacional valencià, sinó que volem un partit nacional valencià en el Govern.

—À. Micó: El canvi ha estat brutal. A l’època d’Enric −encara que no m’agrada parlar només d’una persona, perquè n’érem més− vam saber obrir-nos a Compromís i vam accedir a les Corts valencianes, cosa que se’ns havia resistit. Ara tenim la sort de governar el nostre país, allò que sempre havíem somiat. A diferència d’abans, la direcció està molt més professionalitzada: hem separat els càrrecs orgànics dels càrrecs institucionals, i com a conseqüència d’això, fem una tasca millor en tots dos àmbits. El nostre objectiu consisteix a consolidar el canvi de paradigma que implica tenir el Bloc al Govern. El fet de compartir lideratges i de tenir perfils molt professionals resulta positiu.

—Els militants perceben el canvi?

—À. Micó: I tant que sí. Ara tenim una persona exclusivament dedicada a la comunicació, una altra que treballa en el camp de l’estratègia electoral... Abans, tot plegat era molt amateur, però ara, la gent dels municipis té la capacitat de trobar-hi respostes. Si aprofundim en aquesta línia, això es notarà a les eleccions del 2019, i molt.

—Al congrés nacional del maig, l’acord per configurar una candidatura única va culminar fora de temps, després de l’hora límit. Els ha costat tant de treballar units com va costar-los llavors arribar a aquell acord? Com els ha anat en aquests vuit mesos?

—R. Carbonell: Hi ha cap partit polític en què una bicefàlia haja funcionat bé?

—Al PNB, sí.

—À. Micó: Per arribar al nivell del PNB, ens falta molt...

—R. Carbonell: En el vessant organitzatiu, el PNB sempre ha estat un referent per a nosaltres, però de casos com el seu, n’hi ha ben pocs. Al Bloc no podem implantar una cultura de partit tan diferent en un tres i no res. Compartir lideratges no resulta fàcil. Ens omplim la boca dient que fem política de forma diferent, i això està molt bé, però en realitat, tots els partits ens assemblem molt. Tant al Bloc com a Compromís tenim el repte de posar-nos d’acord des de la diferència. Aquest és el repte, el mandat que tenim. L’acord a què vam arribar en el congrés va semblar la constitució d’una UTE, ens interessava estar junts; ara hem de fer-la viable i construir un projecte que no recorde tant el del passat i que ajude a preservar el perfil propi de cadascú. I, per damunt de tot, volem ser transparents. Per tant, si diguérem que en aquests vuit mesos ha anat la mar de bé, enganyaríem la gent.

—À. Micó: És cert.

Àgueda Micó i Rafa Carbonell, coordinadora nacional i portaveu del Bloc respectivament / Miguel Lorenzo Àgueda Micó i Rafa Carbonell, coordinadora nacional i portaveu del Bloc respectivament / Miguel Lorenzo

—Va haver-hi guanyadors i perdedors, al congrés del Bloc? Es va tancar en fals?

—À. Micó: No, no va haver-hi guanyadors ni perdedors. Vam fer aquest pas perquè consideràvem que el moment era molt important, perquè el projecte està per damunt de les persones i perquè hi ha molta feina a fer, cosa que afavoreix els lideratges compartits. Tenim responsabilitats a nivell local i comarcal, en una diputació, al Govern del país, i a més, incidim en la política de l’Estat. Ens cal un equip ampli i divers per fer-nos-en càrrec. No podíem permetre’ns el luxe de no arribar a un acord. De segur que reeixirem a compartir aquest lideratge. Al capdavall, la meta de les dues candidatures −la de Rafa i la meua− era la mateixa: transformar la societat valenciana des de totes les institucions. Per sobre dels problemes concrets, que en tenim, l’objectiu és aquest, i és per això que treballem cada dia.

—R. Carbonell: Hem de fer bo aquell congrés cada dia, recordant les idees que vam abocar-hi. Més del 83% de la militància del Bloc va dir que no volia que competírem entre nosaltres.

—A l’executiva, però, no hi ha un equilibri. Hi ha més persones afins a Àgueda Micó que no a Rafa Carbonell.

—R. Carbonell: És que no podem actuar d’acord amb esquemes antics, ja no es tracta d’una qüestió de majories i minories... La nova executiva nacional ha de treballar en favor del consens, i generar la cohesió suficient. Aquest va ser el mandat del congrés, i hem de treballar-hi un dia darrere de l’altre.

—A l’agost, la majoria va imposar el seu criteri sobre la minoria a l’hora de nomenar Enric Nomdedéu com a nou secretari autonòmic d’Ocupació. El sector de Carbonell va absentar-se a la reunió en qüestió, com a mostra de rebuig. No van arribar massa d’hora, els desacords?

—R. Carbonell:És normal que la manca d’acord arribara aviat, perquè som gent diferent. Per això insistesc que hem de treballar a la recerca del consens, un concepte que, a les organitzacions polítiques, no acaba de rutllar. Al Bloc provenim d’una tradició d’aquest tipus i, evidentment, costa de capgirar-la. Em preocuparia més que això succeïra d’ací a dos anys, però. Si llavors passara una cosa així, podríem concloure que no vam fer un bon congrés. En el cas que vostè comenta, potser encara ens faltava rodatge per prendre una decisió tan important.

—Àgueda Micó admet alguna errada en el procés de designació de Nomdedéu?

—À. Micó: Calia prendre una decisió ràpida, el conseller així ens ho va comunicar. Tots els noms que es van posar sobre la taula em semblaven adients, però cadascú tenia les seues preferències. En qualsevol cas, la tria d’una persona en un moment concret tampoc no resulta tan trascendent, seria pitjor que no compartírem l’objectiu, el full de ruta. Va ser un tema puntual, res més que això.

—El sector de Carbonell va distribuir una nota en què assegurava que vostè no respectava el consens i que el seu sector imposava la majoria “com un corró”. Tres mesos després de la boda, aquell comunicat sobtava bastant.

—À. Micó: Potser sí, caldria haver-ho solucionat d’una altra manera, però tenir problemes i ser capaços de resoldre’ls també forma part de la vida en parella.

—Hi ha un Bloc més romàntic i un Bloc més pragmàtic? Hi ha un Bloc més nacionalista i un altre de més possibilista?

—R. Carbonell: Jo distingiria el nostre funcionament quotidià de l’estratègia a seguir com a Bloc. En el segon aspecte, la immensa majoria de la militància no manté grans diferències, però en el dia a dia cadascú té les seues inèrcies i els seus costums, i no sempre són fàcils de conjuminar. Vull pensar que ens estem esforçant prou per aconseguir-ho.

—És suficient l’empremta nacionalista dels governs de què forma part el Bloc o caldria anar més enllà?

—À. Micó: Qualsevol partit polític aspira a governar per transformar la societat, però si vol fer-ho, ha de saber en quina societat viu. Nosaltres en som ben conscients, perquè durant molts anys vam xocar contra la tanca electoral [el mínim de 5% dels vots necessaris per entrar a les Corts]. Tenim molt clar de quina manera han d’actuar els valencianistes en el Govern i, sincerament, crec que els nostres consellers estan fent-ho molt bé. Tot el Govern ho està fent bé, i Compromís, com a projecte, també. Els consellers de Compromís tracten de valencianitzar la nostra societat, però tan sols portem un any i mig de govern i cal recordar que la batalla de València va marcar un abans i un després. Avui dia el valencianisme representa el 20% de l’electorat i es percep en la defensa permanent dels interessos valencians, en aspectes com ara l’exigència d’un finançament just. Sense finançament, no tindrem unes polítiques públiques dignes. Més valencianista que això, no hi ha res. Hem arrossegat el Partit Socialista cap a aquestes posicions, cosa que em sembla molt important, i practiquem polítiques d’esquerres de veritat. Òbviament, si Compromís −o el Bloc, en aquest cas− disposara de majoria absoluta, canviaríem algunes coses, però no podem començar la casa per la teulada. La nostra arrel fusteriana es complementa amb moltes altres qüestions: la sostenibilitat, l’economia del bé comú, la regeneració democràtica o el “rescatem persones”, que és el socialisme de debò. Aquest és el valencianisme del futur. Estem obrint el valencianisme sense renunciar a res.

—R. Carbonell: Com a partit nacional, tenim un projecte de país, però els països no es fan en un any i mig. Els consellers del Bloc estan fent una bona gestió, són gent de fiar. Els consellers, secretaris autonòmics i directors generals del Bloc estan exhibint una capacitat de gestió que molts no s’esperaven. És clar que tenim un projecte de país, però per tal de canviar el model econòmic o el model educatiu, ens calen diverses legislatures.

—Quins inputs rebeu dels vostres militants de base? N’estan satisfets o es pensaven que la presència del Bloc a la Generalitat Valenciana es notaria molt més?

—R. Carbonell: Alguns militants diuen que no han lluitat tant, durant tants anys, per arribar fins ací, però alhora són els primers a donar suport als nostres càrrecs institucionals. Per arribar allà on volen, primerament hem de superar un procés. Les coses no canvien tant de la nit al dia. Hem de canviar el xip, saber on ens trobem. Hem passat la major part de la nostra història a l’oposició, però ara formem part del Govern del país.

—À. Micó: Encara que mai no havíem governat el nostre país, sí que ens havíem fet càrrec de molts ajuntaments. La nostra gent està acostumada a tenir regidors als seus pobles, saben com funcionen els governs de coalició i les dificultats que troben a l’hora d’aplicar el seu programa. La nostra gent desitja que fem passes endavant, que avancem, i s’adona que ho estem aconseguint.

—Alguns sectors culturals acusen els governs integrats per Compromís de practicar un “valencianisme de comboi”. Un valencianisme light, de baixa intensitat, més aviat folklòric.

—À. Micó: Això ho diuen persones d’Esquerra Republicana i d’altres que hi són afins. El valencianisme no és la llengua, la cultura i la bandereta; si n’hi ha que encara ho pensen… El valencianisme és molt més que tot això; és la construcció d’un país, i per tal de construir-lo, has de ser hegemònic en tots els àmbits. Per canviar la nostra societat no sols cal que la gent escriga en la llengua pròpia i que tinga accés a la cultura en valencià, encara que les conselleries de Compromís estan fent més valencianisme que mai de la vida; a banda d’això, també s’ha de fer valencianisme de comboi. En Compromís hem posat el valencianisme de moda. Per exemple, [el regidor] Pere Fuset, en les Falles de la ciutat de València, està fent un valencianisme que va més enllà de la llengua i de la cultura; un valencianisme normal, que arriba al carrer. Per esdevenir un projecte hegemònic i construir un país, necessites que al teu projecte polític hi haja comboi. No m’agraden gens els qui parlen des de dalt d’un altaret; per contra, fa molts anys que la gent del Bloc governa els nostres pobles i que dóna la cara. Estem fent molt pel valencianisme. Podríem fer més? No ho sé. En tot cas, la gent d’Esquerra Republicana del País Valencià [ERPV] hauria de preguntar-se per quin motiu no governa els seus pobles i ciutats. Si li posara una mica de comboi al seu valencianisme, potser li aniria més bé.

Àgueda Micó i Rafa Carbonell, coordinadora nacional i portaveu del Bloc respectivament / Miguel Lorenzo Àgueda Micó i Rafa Carbonell, coordinadora nacional i portaveu del Bloc respectivament / Miguel Lorenzo

—R. Carbonell: Per refer el país, necessitem tothom. El concepte comboi, però, no m’apassiona massa…

—À. Micó: … però ho diuen ells! Ja els ho he sentit dir moltes vegades!

—R. Carbonell: Siga com siga, per refer el país ens calen tots els sectors socials, culturals i polítics que se’l creuen de debò i que ara mateix no estan amb nosaltres, a Compromís. Accepte totes les crítiques, són ben legítimes, però hauríem de centrar tots els esforços a buscar punts de trobada. Els qui estan una mica decebuts amb aquest Govern i aquest valencianisme també són necessaris per construir el país. Hem de treballar junts i trobar els espais on fer-ho.

—A l’afiliació del Bloc hi ha gent que, nacionalment, se sent més representada per Ximo Puig que no per Mónica Oltra?

—À. Micó: No.

—R. Carbonell: No. Ximo Puig compta amb el respecte i la valoració de la gent del Bloc, però els nostres militants no estan enlluernats pel president de la Generalitat. Ho dic des del respecte i des de l’estima que li professe.

—À. Micó: No, no hi ha la sensació que Ximo Puig represente més bé els valors nacionalistes que qualsevol conseller o militant de base de Compromís.

—R. Carbonell: És que estem molt mal acostumats... Si comparem Ximo Puig amb Alberto Fabra, Eduardo Zaplana o Francisco Camps, la diferència és clara, però a banda de sentir-se valencià i de verbalitzar-ho, i a banda de parlar gairebé sempre en valencià, la militància del Bloc es deixa seduir pels fets. Quines actituds ha tingut el president de la Generalitat a Madrid, per exemple? Fins on arribarà la reivindicació real −no sols la verbal− en la seua exigència d’un finançament real?

—Al consell nacional del 7 de gener, el Bloc va expressar la intenció de concórrer com a Compromís, en exclusiva, a les eleccions valencianes i municipals del 2019, cosa que barra el pas a una hipotètica aliança amb Podem. És una assumpció de culpa davant la militància per l’acord a les estatals, que va materialitzar-se en contra del seu desig?

—À. Micó: No, no és una assumpció de culpes. La militància del Bloc no volia un pacte de dominació de Podem envers Compromís, però sí que acceptava un acord d’ampli espectre amb Esquerra Unida, Podem i unes altres forces. Ara bé, Compromís ha dotat el valencianisme d’una eina de treball espectacular, constitueix el projecte central de la política valenciana i és qui defensa millor els interessos dels valencians. És lògic que aquells que en formem part desitgem presentar-nos com a Compromís el 2019. Anhelar una altra cosa no tindria sentit, políticament. A les eleccions nacionals i locals, el Bloc sempre ha apostat per aquest full de ruta.

—Mireia Mollà, un pes pesant d’Iniciativa, ha respost que no és el moment de parlar de pactes electorals amb vista al 2019. No s’hi ha oposat, però…

—À. Micó: El 2017 i el 2018 hem de consolidar el projecte de Compromís, i el 2019, presentar-nos com a Compromís.

—És a dir, que el Bloc s’oposarà de ple a un acord amb Podem a les eleccions valencianes.

—À. Micó: No ho sabem, caldrà parar atenció a la situació política d’aquell moment, però d’entrada, el Bloc vol presentar-se com a Compromís. Hem de posar en valor la nostra tasca de govern, perquè, a més, ja som reconeixedors. Podria ser que el 2018 o el 2019, Podem i el Partit Socialista no siguen tal com els coneixem ara… Sabem molt bé què volem i treballarem per aconseguir-ho, però en tot cas, fixar una postura claríssima, inamovible, seria una mica agosarat.

—R. Carbonell: Fins al 2019 en veurem de tots colors, de segur que hi haurà molts canvis. Recorde que l’executiva nacional de Compromís −no la del Bloc, la de Compromís− posterior a les últimes eleccions estatals va concloure per unanimitat que ens havíem “espanyolitzat” massa i que havíem fet massa poc valencianisme. Compromís és potent en la centralitat de la política valenciana i defensant els interessos valencians, i a les últimes eleccions espanyoles, això va quedar difuminat. La transversalitat de Compromís fa que ens vote gent de diferents sectors…

—À. Micó: Vam fer servir un terme concret: “Recompromitzar”.

—R. Carbonell: Exactament. En aquest sentit, el projecte polític del Bloc és enfortir Compromís, millorar-lo. Compromís ha d’estar obert a enriquir-se i a fer-se més gran, però sempre dins de Compromís. Si no, repetiríem errades que ja hem diagnosticades així.

—I si l’any vinent Mónica Oltra argumenta que Compromís té l’oportunitat d’ostentar la presidència de la Generalitat el 2019, però que això passa per una altra confluència amb Podem?

—À. Micó: És que Compromís no és Mónica Oltra, ni és només el Bloc…

—Però els seus posicionaments acostumen a eixir victoriosos en les disputes transcendentals, de caire tàctic i estratègic.

—À. Micó: Bé, no va passar això en el tema del grup parlamentari de Madrid [davant la negativa de la Mesa a acceptar un grup valencià, els quatre diputats de Compromís al Congrés formen part del grup mixt i no del de Podem], per exemple… Dit això, és clar que ostentar la presidència de la Generalitat seria importantíssim, però encara ho serà més que hi haja una majoria de progrés. Sense una majoria de progrés, no n’hi haurà una presidència de progrés. Per tant, a l’hora de fer estratègia política, cal veure què interessa més perquè la legislatura vinent torne a haver-hi més diputats progressistes que no de dretes.

—R. Carbonell: I hem de posar fi a les negociacions extenuants, fins al darrer minut. Treballarem perquè no torne a succeir i per disposar d’unes regles clares amb antelació. Hi ha maneres de fer política que hem de canviar per sempre més, tot i que coste. Allò de l’“últim minut” ha de passar a la història, i allò d’acceptar coses difícils d’explicar a la teua gent, també. Ja no toca.

—Joan Baldoví, el seu diputat al Congrés, ha afirmat sentir-se més pròxim a Íñigo Errejón que no a Pablo Iglesias. Vostès també?

—À. Micó: No sabria dir-ho, no em sent propera a cap dels dos… Amb tot, la filosofia que hi ha darrere d’Errejón, de defensa de la plurinacionalitat de l’Estat espanyol i d’enfocar Podem com a partit de govern, guarda més afinitat amb allò que estem fent a Compromís.

—R. Carbonell: Fins que Podem no decidesca què vol ser de gran, no m’hi pronunciaré. De les places a les institucions hi ha un camí considerable, i pel que sembla, comencen a patir vertigen.

—Si un hipotètic acord amb Podem provocara un altre conflicte greu, és descartable una escissió netament valencianista al si del Bloc? La nova llei electoral valenciana podria fixar la tanca electoral en el 3%, cosa que facilitaria bastant l’entrada a les Corts…

—À. Micó: Això és fer política-ficció. El 2019, si continuem fent les coses bé, Compromís estarà en condicions de fer coses molt boniques.

—R. Carbonell: En política, res no es pot descartar per complet. D’ací al 2019 poden passar moltes coses. Vull observar cap a on va la deriva de Podem i cap a on evolucionen els seus votants. Molts descontents de Podem podrien decidir-se per Compromís el 2019. Al País Valencià, l’opció trencadora i diferent, que defensa les coses pròpies, és Compromís. No contemple cap altra possibilitat que presentar-nos com a Compromís a les Corts i els ajuntaments. Si fins ara ens ha anat tan bé, quin sentit tindria un canvi? Precisament, una de les raons del nostre èxit és que no som gens personalistes. Si un dia passem a ser-ho, deixarem de ser el Bloc i Compromís.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.