Món

Amb l’ajuda de Déu

Els inversors professionals augmenten la pressió sobre les grans corporacions per tal que facin més per la protecció del clima. Hi ha un inversor petit però influent que hi està especialment compromès: l’Església d’Anglaterra.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per als clients, el Renaissance a Dallas és un dels hotels més populars de la metròpoli de Texas. Els preus són moderats, la piscina al terrat de l’edifici de 30 pisos té unes vistes espectaculars...

Però per a Edward Mason, aquest bloc de formigó és el cau del lleó. Aquí és on tindrà lloc dimecres la reunió d’accionistes del gegant petrolier nord-americà ExxonMobil. Mason hi serà present per a entrar en un combat cos a cos des de la tribuna amb els directors del gegant nord-americà de petroli i gas.

Està segur que Déu li dóna suport. El britànic és Head of Responsible Investment (director d’inversió responsable) dels Church Comissioners for England. El fons gestiona els actius de 8.300 mil milions de lliures de l’Església Anglicana. Mason s’ocupa que el clergat inverteixi i augmenti els seus diners de la manera més honrada possible.

També ha invertit en Exxon, però no hi està satisfet. El preu de les accions fa anys que està estancat. Però Exxon s’enterca sobretot amb la protecció del clima. A l’assemblea general a Dallas, Mason volia votar sobre si Exxon s’hauria de comprometre amb uns objectius concrets per a reduir els gasos d’efecte hivernacle.

El seu fons conté accions d’Exxon amb un valor de 8’3 milions de dòlars (comparat amb la capitalització borsària d’Exxon de 320.000 milions de dòlars, no és més que un error d’arrodoniment). Però els fons de pensions de Nova York i Califòrnia, el gran banc HSBC i altres inversors, que junts gestionen 1’9 bilions de dòlars, van donar suport al religiós.

Exxon es va defensar amb els mitjans disponibles i va aconseguir guanyar-se a la Comissió de Borsa i Valors dels Estats Units (SEC per les seves sigles en anglès): les autoritats ni tan sols van permetre que la petició es votés perquè era una interferència inadmissible en la feina de la junta directiva. A Exxon, estan molt satisfets amb el suport. Diuen que el micromanagement no és feina dels accionistes.

Mason està decebut, això és el que escoltaran els directors d’Exxon al seu discurs a Dallas. L’empresa es queda clarament darrere de la competència en la qüestió de la protecció del clima i amb prou feines s’esforça en comunicar-se com Déu mana amb els seus accionistes. «Per tal d’expressar el nostre descontent ben clarament sobre com està anant això ara, no acceptarem l’exculpació de tota la junta directiva», anuncia.

Aquesta no serà l’última aparició forta del piadós director del fons a l’assemblea general d’una gran corporació. L’Església d’Anglaterra està a l’avantguarda d’un sorprenent moviment internacional: cada vegada més inversors professionals insisteixen a les corporacions que tinguin en compte aspectes mediambientals i socials al seu model empresarial i que compleixin la deontologia professional de la bona gestió empresarial. La paraula clau és ESG Investing. L’acrònim vol dir environmental (ambiental), social (social) and governance (governabilitat).

Els motius del comportament dels inversors són obvis. Cada vegada es veu més clar quines conseqüències pot tenir el canvi climàtic per a la societat i l’economia. «El tema suposadament delicat del medi ambient s’ha convertit en una moneda forta al món financer: una empresa que vulgui sobreviure en el futur necessita un èxit mesurable en matèria de protecció del clima i del medi ambient. Hem registrat un interès creixent per part de compradors de bons amb consciència mediambiental», diu per exemple Alexander Doll, director financer del Deutsche Bahn.

Des de l’Acord de París contra el canvi climàtic, la pressió política també ha augmentat. Les corporacions europees d'automòbils, per exemple, han de comptar que rebran fortes sancions si no respecten els límits de CO² prescrits per la UE. La UE vol obligar als inversors institucionals que diguin amb transparència en quina mesura inverteixen en empreses que es comprometen amb les normes d’ESG.

Quelcom que no fa gaire s’havia tingut com a una cosa que es feia per caritat de sobte forma part de la política d’inversió de molts fons. El tema de la sostenibilitat no és nou. No obstant això, a diferència del que passava abans, els inversors estan cada vegada més disposats a plantar cara (venent totes les seves accions si és necessari).

Com en el cas de l’operador miner brasiler Vale.  Al gener, una presa es va trencar en una bassa de retenció a l’estat de Minas Gerais. Més de 300 persones van morir, i es van alliberar grans quantitats de llot tòxic.

De seguida, l’Església d’Anglaterra va llançar al mercat les seves accions de Vale. Els britànics amb prou feines hi havien invertit deu milions de lliures, però altres inversors els van seguir: l’autoritat moral de l’Església Anglicana, que té aproximadament 85 milions de membres arreu del món, supera clarament la seva força financera.

«És clar que el fet que anem al capdavant té carisma», diu Mason, que des de 2015 aplica estrictament criteris ESG. Al seu despatx al districte de Westminster a Londres, hi ha penjats retrats a l’oli d’antics arquebisbes, i des de la finestra es veu l’idíl·lic Green Park. A part d’això, l’ambient de treball a l’edifici de rajoles recorda més aviat a un kontor hanseàtic, ni rastre de l’Esperit Sant. El rendiment és correcte: de mitjana, els actius dels fons de l’església han crescut més d’un 9% anual durant els últims 30 anys.

Potser la palanca més gran que té l’Església d’Anglaterra per a fer pressió sobre els qui no protegeixen el medi ambient és la iniciativa Climate Action 100+ (CA100+), una agrupació de més de 340 inversors que gestionen tots junts més de 33 bilions de dòlars. Amb la societat d’inversió holandesa Robeco, els britànics en porten el timó. Centren l’atenció en els contaminadors més grans del món, les 100 corporacions que emeten dos terços del total d’emissions de gasos d’efecte hivernacle. La llista abraça des de Walmart i Airbus fins a BASF i Volkswagen, però hi predominen les empreses de petroli i gas.

«Sempre hi haurà empreses que produeixin petroli i gas. Però han de complir els objectius climàtics de París. En cas contrari, en vendrem les accions. A partir del 2023 començarem a desinvertir», diu Adam Matthews, que dirigeix el fons de pensions de l’Església d’Anglaterra, un altre fons dels religiosos d’aproximadament 2.000 milions de lliures.

El poderós religiós és el portaveu de CA100+, i, al final del 2018, va conduir la iniciativa cap al seu èxit més gran fins al moment. Després d’interminables converses, la corporació petroliera britànica i holandesa Royal Dutch Shell es va comprometre a reduir les emissions de CO² un 20% per al 2035 i un 50% per al 2050. Fins ara, Shell s’havia negat persistentment a acceptar objectius concrets. Mentrestant, la corporació inverteix molt en altres fonts d’energia diferents al petroli i al gas. Al febrer, Shell va comprar el fabricant de bateries bàvar Sonnen, i el gegant petrolier també està interessat en el subministrador elèctric ecològic Lichtblick.

Al mateix temps, Shell promet reforestar grans boscos per a compensar les emissions restants de substàncies nocives. Els objectius es revisaran cada any. I això també és nou: si Shell no compleix les normes acordades, costarà diners a la junta directiva de la corporació (els sous dels directors estan lligats als objectius climàtics).

Són passes petites davant les dotzenes de milers de milions que Shell inverteix en la producció de petroli i gas. Però és un començament. «L’exemple de Shell ha fet renou en la indústria petroliera i ha establert un nou estàndard», diu Matthews. A l’assemblea general de la corporació petroliera BP, CA100+ ha aconseguit recentment una altra victòria d’etapa: els accionistes van decidir que BP havia de fer públic com el seu model empresarial era compatible amb els objectius climàtics de París. No obstant això, la proposta d’introduir quotes obligatòries per als gasos d’efecte hivernacle, com a Shell, va fracassar.

Però, en gran part, els inversors no poden fer res de res quan es tracta dels contaminadors més grans: els operadors de centrals elèctriques a la Xina, que fan de la República Popular l’emissor més gran de CO² del món. «El nostre compromís té límits, el mercat financer no pot salvar el món», diu Henrik Pontzen.

És l’enllaç alemany de Matthews a CA100+ i gestor del fons a Union Investment. El gestor d’actius dels Volksbanken emet fons de sostenibilitat des del començament dels anys 90, però el negoci només ha començat a créixer a dojo realment ara. Dels gairebé 343.000 milions d’euros que administra Union Investment, 41.000 milions s’inverteixen en fons de sostenibilitat, i la tendència augmenta.

«Els inversors i les empreses reconeixen que les conseqüències del canvi climàtic poden incrementar els costos i afectar la venda. Invertim de manera sostenible no només per motius ètics, sinó també per a protegir els actius dels nostres clients», diu Pontzen.

També va vendre totes les accions de Vale després de l’incident al Brasil i, amb altres fons, va escriure a centenars d’operadors miners que cotitzen en borsa per a esbrinar el grau de seguretat de la seva producció. En poc temps finalitzarà el termini per a les respostes. «Si hi ha riscos estructurals que no es tracten, actuarem. Ni tan sols les xifres comercials positives ho podrien canviar», diu Pontzen.

Fa poc Pontzen va celebrar un èxit relatiu quan RWE i BASF sota la pressió de CA100+ van acordar verificar si la seva feina de grup de pressió estava en línia amb l’Acord de París. Ambdues corporacions DAX es troben entre els emissors de CO² més grans del país. El director executiu de RWE, Rolf Martin Schmitz, va anunciar a l’assemblea general que analitzaria quines posicions de política climàtica defensen les associacions de les quals RWE és membre.

Fa unes poques setmanes, el pioner Shell fins i tot va abandonar l’associació petroliera nord-americana AFPM, perquè no donava suport a les resolucions de París sobre el clima.

Pel que es veu, és més difícil tractar amb els fabricants d'automòbils alemanys. BMW, Daimler i Volkswagen van bloquejar les respectives peticions de l'assemblea general de  CA100+, que també tenien com a objectiu revisar les activitats de grup de pressió de les empreses per veure si respecten el clima.

Pel que fa a les corporacions, s’ha dit en declaracions similars que les peticions no tenien els requisits formals i de contingut per a ser incloses a l’ordre del dia. I: les assemblees d’accionistes no són el gremi adequat per a una decisió com aquesta. Això sorprèn perquè els fabricants d’automòbils es donen llum verda a si mateixos des de ja fa un temps. Independentment de les objeccions formals, potser hagués valgut la pena acceptar la proposta.

La situació també és difícil als Estats Units, on el president Donald Trump actua com si fos el sant patró de la indústria petroliera i de la indústria del gas. Però hi ha estats com Califòrnia que impulsen la protecció del clima. I també les multinacionals nord-americanes han de lluitar amb inversors internacionals. Això, però, no sempre és suficient si, com en el cas d'Exxon, la Comissió de Borsa i Valors dels Estats Units ofereix una escorta.

I de vegades Big Oil també hi contribueix amb Big Money. Com al novembre de 2018, quan els ciutadans de l’estat de Washington a la costa oest van tenir l’oportunitat de votar l’aplicació d’un impost regional sobre el CO². Multinacionals com Exxon i Chevron van començar una campanya publicitària en contra que va costar 31 milions de dòlars. Va ser eficient: el 56% dels ciutadans va rebutjar l’impost.

Traducció de Jasmí Pérez Montava

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.