Antisemitisme

L’origen veritable del tèrbol pamflet antisemita 'Els protocols dels savis de Sió'

En una exposició s’exhibeix l’obra Els protocols dels savis de Sió. Un historiador alemany ha reconstruït l’origen d’aquest pamflet d’agitació antisemita.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pot ser perillós, un llibre tan vell i destrossat? El títol sona absurd: “‘Ja és a les portes’. Sobre allò que hom no vol creure tot i que ja és ben a prop”.

El text és de 1917, i des de la setmana passada és darrere un vidre al monestir de Dalheim, a prop de Paderborn. Forma part d’una exposició organitzada pel consell regional de Westfàlia-Lippe sobre teories de la conspiració.

L’eslavista i historiador de Bochum Michael Hagemeister, però, no estava segur que es pogués mostrar el llibre al visitant: “No se sap mai quin efecte pot tenir una cosa així”.

El que és incendiari no és el llibre en si, que conté profecies apocalíptiques, sinó un text aliè que porta incorporat. Aquest fragment és conegut amb el nom d’Els protocols dels savis de Sió, un dels escrits d’odi antisemita que suposadament van tenir més efecte el segle XX. De tota manera, el llibre no té l’aspecte d’un text d’incitació a l’odi, cosa que el fa encara més perillós.

Els suposats “protocols” reprodueixen les paraules d’un orador jueu anònim que exposa els “mètodes i objectius secrets d’una conspiració judeomaçònica que suposadament fa segles que dura contra tot el món no jueu” (Hagemeister). Des dels anys vint, antisemites d’arreu del món van difondre l’autenticitat del llibre i van qualificar aquells gargots com una prova de la suposada aspiració jueva a dominar el món.

Si bé encara avui ningú no sap amb seguretat de quina tèrbola font provenen els suposats protocols, sí que ja des dels primers temps es van considerar una falsificació de la policia secreta russa, l’Okhrana. Fins fa ben poc hi havia el convenciment que un funcionari tsarista havia volgut atiar el ressentiment antijueu amb el llibre. Però Michael Hagemeister ha exposat noves informacions.

Després de furgar durant anys en diversos arxius, l’investigador va arribar a la conclusió que la narració d’aquesta creació russa ha de ser una llegenda. Si bé Hagemeister no ha trobat el rastre del creador de l’obra, sí que ha reconstruït en bona part el rerefons dels “protocols”.

Si el pamflet no el va redactar cap agent del tsar, aleshores pot ser que la suposada conspiració mundial jueva hagués existit de veritat?

“Evidentment que no!”, diu l’investigador, al qual preocupa que antisemites d’arreu del món treguin aquesta conclusió. Però per aquest motiu hauríem d’ocultar una informació científica?

Enmig d’arxivadors esgrogueïts Hagemeister no va trobar ni rastres tsaristes ni d’enigmàtics conspiradors que maquinessin un pla per conquerir el món. L’historiador va topar més aviat amb un seguit de personatges històrics que fàcilment podrien aparèixer en qualsevol comèdia absurda.

Hi va tenir un paper important un escriptor rus molt devot, que a començament del segle XX temia enormement l’arribada de l’Anticrist; hi va estar implicat un excònsol general defenestrat que es volia fer l’important davant els nazis; i també un comte francès vingut a menys que, si li pagaven, estava disposat a explicar tota mena de mentides.

Armand Alexandre de Blanquet du Chayla, així es deia l’aristòcrata que va afirmar que tenia informacions precises sobre l’aparició dels dubtosos protocols. En una estada a Rússia l’any 1909, segons el seu relat, havia vist el manuscrit original del falsificador, “en un paper groguenc amb una gran taca de tinta blava”, segons el cita Hagemeister.

Per la suma de 4.000 francs suïssos, a mitjan anys trenta aquell noble sempre curt de diners va estar disposat a testificar davant un tribunal suís a Berna dient que l’origen dels “protocols” era la cuina de l’Okhrana, la policia secreta russa: d’aquella informació no hi havia cap paraula certa, com pot certificar avui dia Hagemeister.

En aquell moment ja “van sorgir dubtes considerables sobre la persona de Chayla i sobre la veracitat de la seva narració”, segons l’investigador. Però els demandants jueus van fer cas d’aquella invenció esperant que, amb la demostració de l’origen, els efectes dels “protocols” quedarien invalidats.

I és que no tan sols a l’Alemanya nazi s’incitava a l’odi contra els jueus. Arreu del món una “internacional antisemita” feia propaganda contra els jueus utilitzant Els protocols dels savis de Sió, diu Hagemeister; “des de Berlín, París i Viena fins a Los Angeles i Harbin, a la Manxúria”.

Un dels assessors polítics que incitava a l’odi amb aquell text era Georg de Pottere, que després de la Revolució Russa va ser durant uns quants mesos de l’any 1918 cònsol general de l’Imperi austrohongarès a Moscou. A continuació, l’exdiplomàtic va fer-se conegut per projectes confusos: per exemple, volia deportar “ben lluny” en una illa la població jueva que habitava en els “espais culturals aris-cristians”. Però precisament els nazis van fer cas d’aquell antisemita fanàtic.

Per a ells els suposats protocols eren més aviat inquietants; si bé el llibre renuncia a fer ús d’alguns dels estereotips antisemites habituals, sí que descriu l’ascens d’un dictador totpoderós mitjançant el soscavament sistemàtic de la democràcia: i la dècada en què Hitler va prendre el poder.

“El text es pot llegir com un manual per a dictadors”, diu Hagemeister. En qualsevol cas, a Alemanya els “protocols” no es van publicar més després del 1939. En aquell punt, però, ja feia temps que s’havien escampat per tot el món.

La versió que es faria coneguda arreu del món té el seu origen en el publicista i escriptor conservador rus Serguei Nilus. El text li havia caigut a les mans, segons afirmava ell mateix, poc després del canvi de segle. Immediatament hi “va reconèixer la descripció de l’Anticrist com una possibilitat política propera”, exposa Hagemeister. Des del punt de vista de Nilus, el diable va aparèixer al cap d’una mica més de quinze anys a Rússia: en la persona de Lenin.

Amb els nous governants, Nilus, ortodox estricte, va passar a ser un proscrit, i amb la seva dona havia de fugir contínuament de la policia secreta comunista. Amb cada fugida s’emportava una maleteta amb manuscrits i dues edicions d’Els protocols dels savis de Sió.

Finalment, com ha descobert Hagemeister, aquell equipatge incendiari va fer un viatge absurd i de diverses dècades: dins l’equipatge de diplomàtics de l’ambaixada alemanya, als anys vint la maleta va arribar primer a Berlín i després a París. Al final va anar a parar a l’estranya “germandat ortodoxa de sant Germà d’Alaska”, comunitat que vivia retirada als boscos de Califòrnia.

Des d’allà, després de la caiguda de l’imperi soviètic, l’herència de Nilus va retornar a Rússia i va anar a parar a les mans d’un antisemita d’edat avançada.

Els documents, que aquesta ancià tenia en possessió, han estat detectats i rescatats; ara seran allotjats definitivament en un arxiu científic, que és on els pertoca. Encara no s’ha identificat, però, l’autor real d’aquell nyap.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.