PAÍS VALENCIÀ

‘The show must go on’

La segona temporada de ‘Botànic’, la sèrie que mostra la política valenciana des de dins, ha començat a rodar amb nous personatges i alguna sorpresa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si els guionistes de la primera temporada de Botànic van rebre tants elogis per la manera com van fer coincidir el clímax de la sèrie amb el capítol final, n’han ideat una segona que tampoc no decebrà ningú. Mentre que la darrera entrega de la primera tongada acabava amb el president prement el botó roig de la convocatòria electoral anticipada per tal de votar el mateix dia de les estatals, la segona s’inicia amb l’escrutini d’aquells comicis.

Atenció, spoiler: les formacions que donen suport al Govern s’imposen per un escàs marge a les de l’oposició, amb un vot dual considerable entre el partit del president i el de la vicepresidenta, per bé que el primer inclina la balança del costat botànic gràcies a uns milers de votants que li fan confiança alhora que voten la dreta a l’urna del costat. Al president ja li va bé aquest resultat, perquè consolida la seua aposta per la moderació i l’“estabilitat”, la paraula que mai no es cansa de repetir. Els empresaris n’estan tan satisfets que alguns d’ells, fins i tot, l’han votat entusiasmats.

Ara, però, entra en escena un home d’edat mitjana que de seguida atraurà l’atenció dels apassionats de la sèrie. Li diuen Rubén Martínez Dalmau. És professor universitari i sempre està eufòric, exhibeix un optimisme vital a prova de bombes. A més, compta amb una experiència dilatada a Veneçuela, on va residir algun temps, assessorant personalment Hugo Chávez en l’elaboració de la Constitució de 1999.

Imagineu les cares dels representants de l’oposició: als socialistes, ecologistes i acusats de pancatalanistes s’afegeixen ara els bolivarians, que arriben de la mà dels comunistes, una espècie en vies d’extinció que també els genera urticària. El còctel és realment explosiu.

Intèrprets nous

A la ja coneguda Isabel Bonig i el seu inesgotable catàleg de recursos no verbals—quina gran interpretació, la temporada passada!— se suma un nou intèrpret tan ric en gestualitat com pobre en arguments. Li diuen Toni Cantó i es passa pràcticament tot el primer capítol cridant “¡vamoooooooos!”.

Malgrat que a la seua densa trajectòria sobretot ha conreat el teatre, l’actor queda bé en pantalla. Això sí, fa mandra sentir-lo repetir a cada aparició expressions de l’estil “PSC valencià” —tal com anomena el partit del president—, “talibà” —el qualificatiu que li ha posat al conseller d’Educació— o “TeleCompromís”, la manera que té de referir-se a la televisió pública. Caldrà veure com evoluciona Cantó en les properes entregues. De moment, s’intueix un excés de sobreactuació, potser provocat per imperatius del guió.

Toni Cantó, el nou síndic de Ciutadans a les Corts valencianes, durant un míting electoral celebrat a Alacant. / EFE

La gran novetat de la temporada que ara comença, però, no és ell. A l’hemicicle s’estrena també un grup de 10 membres que tothom mira de reüll quan se’ls creuen pels passadissos. Se’ls distingeix fàcilment pel posat militar i perquè tots ells llueixen la rojigualda a la solapa de l’americana i les seues polseres. Al primer capítol juren el càrrec “por Dios y por España” davant l’estupefacció dels diputats que donen suport al Govern, el respecte absolut de Cantó i l’enveja de Bonig, que desitjaria exterioritzar el seu catolicisme i la seua espanyolitat amb una contundència calcada. Els veïns d’escó, veient que no s’atreveix a fer-ho, ja li diuen “derechita corbade”, sotto voce.

—A piñón contra Marzà, nosotros vamos a centrarnos en él... Y en la unidad de España, por supuesto.

Això voxifera als quatre vents Ana Vega, la síndica del grup, a qui vol escoltar-la. És una advocada alacantina que porta el cas de quatre mestres sexagenaris que no han pogut continuar exercint la docència perquè no disposen de la capacitació lingüística escaient. La decisió d’exigir-los-la es remunta a l’etapa governamental del PP, raó per la qual el partit de Vega recorda que el virus catalanista van inocular-lo els populars.

Cantó, que s’ha erigit en el gran defensor de la presència de Vox a la Mesa de les Corts i té la voluntat de controlar-ho tot, assegura que també li recordarà a Bonig que fou l’aleshores consellera María José Català —cap de l’oposició in pectore a l’Ajuntament de València i diputada autonòmica— qui va implantar el requisit lingüístic a l’ensenyament.

Acabó con la libertad de elección de los padres promulgando una política lingüística incomprensible.

I és que Cantó, bé que novell, ja ha soterrat en vida Fernando Giner, el portaveu del seu partit a la capital, que fins ara també exercia com a portaveu autonòmic de la formació. Després del seu pèssim resultat als comicis municipals, de veu, ja no en té. Giner, el secundari més trist de Botànic, passa tota la campanya electoral proposant la reversió de carrils bici —somiava emular Chávez, exclamant un sonoríssim “¡reviértase!” mentre passejava com a alcalde, envoltat de gent vestida de negre, pel carrer de Russafa i l’avinguda del Regne de València— sense intuir que, finalment, qui acabarà revertit serà ell. Qui dirà ara que el carrer de Colom “ha perdut el seu aspecte comercial, noble i senyorial”? Res ja no serà igual.

El trobarem a faltar en els següents capítols, però què no li havia de succeir a aquest home en el totum revolutum en què estava immers... Marejat entre Català i la candidata socialista, Sandra Gómez, semblava un disc ratllat de l’era dels guateques. Al costat d’ell, Joan Ribó, l’alcalde septuagenari, semblava un autèntic teenager.

La sèrie perd Giner però guanya Fernando Llopis, qui ens farà gaudir de valent des del sofà de casa. Aquest ciutadà alcoià fiscalitzarà À Punt al si de la comissió parlamentària corresponent. Llopis és loquaç i s’expressa en un català perfecte, però ací s’acaben tots els pareguts amb Ovidi Montllor. Bé, ell també canta, però s’inclina més pel heavy: en concret, ha vingut a cantar-li les quaranta al Botànic.

A Cantó li entra la risa quan té notícia de les porres organitzades pel personal de premsa sobre la data en què renunciarà a l’escó de les Corts. No és previsible que algú del seu cachet, que va acomiadar-se del Congrés amb un “viva España” solemníssim —ni el tinent Tejero no va pronunciar-ne un de tan enèrgic— que va projectar-se per cada racó de la Cambra, renuncie a exercir l’oposició valenciana a curt termini. Principalment perquè l’onada d’eleccions —municipals, autonòmiques, estatals i europees— ajorna la pròxima cita amb les urnes fins a 2023. Un any que sembla tan llunyà com, al seu dia, aquell de l’odissea a l’espai.

A més, està encantat amb el pis que ha llogat al centre de València, cosa que li permet tornar a tenir la platja a 15 minuts en bus, un punt a favor per a un amant del surf com ell. Se’l veu content com el jove que inicia el seu procés emancipatori —a Martínez Dalmau li sentirem dir sovint aquestes dues paraules— acompanyat de la seua parella.

Cantó ha d’agrair-li a Podem, per cert, la pressió que va fer a les acaballes de la legislatura anterior al Congrés per tal de tirar endavant el decret sobre l’habitatge del Govern espanyol que ha ampliat les pròrrogues contractuals a un període de fins a cinc anys, en lloc dels tres anteriors. Això li garanteix que podrà mantenir la seua nova residència durant un lustre i esquivar els possibles increments de preus del lloguer, a diferència dels veïns del barri que, en conèixer les intencions de l’arrendador, hi han hagut d’emigrar quan a penes duien dos anys i mig al pis.

En qualsevol cas, cada cap de setmana retornarà a Madrid, on ha de tenir cura de la quarantena de tortugues exòtiques que poblen el seu xalet de Torrelodones, situat a només vuit quilòmetres del que habiten Pablo Iglesias i Irene Montero.

Trames noves

Les nocions de surf també li serviran per justificar, si arriba el cas, qualsevol acord eventual amb el PSPV a la Diputació d’Alacant o l’Ajuntament. Ciutadans té la clau d’ambdues institucions, els únics reductes de poder que manté el PP al País Valencià. El desenllaç, el sabrem abans del 15 de juny, en el pròxim capítol d’aquest serial. Si opten per consolidar els conservadors a la corporació provincial, Ciutadans quedarà en evidència negant la regeneració que proclama. Encara més tenint en compte que això evitaria el buidatge competencial de les diputacions que preconitzen i que comparteixen plenament amb PSPV i Compromís, coalició que consideren el dimoni a la Terra però amb la qual tenen més semblances que no sols el color corporatiu.

Si es decidiren a fer una jugada valenta i aconseguiren l’alcaldia d’Alacant —amb només 5 regidors de 29— es produiria un fenomen doblement cridaner. D’una banda, Mari Carmen Sánchez podria resultar investida primera edil i seria la segona Sánchez que, en un espai breu de temps, hereta un càrrec de màxima responsabilitat sense que ningú no s’explique com. Sobretot perquè es tractaria de l’alcaldessa més important de Ciutadans al conjunt de l’Estat, la més alta representant institucional del partit junt amb el vicepresident quart del Congrés, Ignacio Prendes, i el vicepresident de la Junta d’Andalusia, Juan Marín.

D’altra banda, el PP entraria en situació de col·lapse. Sense l’aldea gal·la del sud, qui sap què podria passar-li al rival més immediat de Ciutadans. El lideratge de Bonig quedaria en suspens i Cantó ho tindria més fàcil per convèncer els valencians de la seua condició de cap de l’oposició al Botànic. L’únic inconvenient d’aquesta estratègia maquiavèl·lica és que ja no podria desbarrar del “PSC valencià” amb tanta desimboltura. De fet, potser hauria de matisar que això de “PSC valencià” significava Partit Socialista de la Comunitat Valenciana.

La presidenta del PPCV, Isabel Bonig, continuarà liderant de moment la tasca opositora al Govern del Botànic. / EFE

Comptat i debatut, Cantó no es mostra gaire entusiasmat amb la idea de governar Alacant. D’Alacant, sobretot li agraden les platges, i són de competència estatal. Opina que ja li va bé a Ciutadans governar des de segona fila, perquè, segons insisteix, això no els exposa tant i s’ha demostrat que també és rendible electoralment. Posa Andalusia com a paradigma d’això.

No obstant, la decisió definitiva serà adoptada, cas per cas, per la direcció estatal de Cs. El ponent de la comissió de pactes que analitzarà els d’àmbit valencià —Ciutadans ha repartit el mapa entre diverses zones i a cadascuna n’ha nomenat un responsable, com si es tractara de la zona roja i la zona nacional, si fa no fa— és el català José Manuel Villegas. Les possibilitats d’una jugada així són remotes, però en absolut és descartable. L’opció que Cs presidira la Diputació i els socialistes ostentaren l’alcaldia —Francesc Sanguino ha dut els socialistes de sis regidors a nou— podria ser més ben vista encara des del partit dels autònoms. Si al remat Ciutadans agafa la presidència o l’alcaldia, la primera reacció de Cantó —no és cap spoiler, sinó la tossuda realitat— serà la ja arxiconeguda.

¡Vamoooooooooooooooooooooos!

La nova investidura

Si tot va com ha d’anar, és probable que el ple d’investidura de Ximo Puig se celebre dimecres 12 de juny. Prometria el càrrec de president del Consell davant les Corts diumenge 16 de juny i nomenaria els components del nou executiu l’endemà mateix.

Per què diumenge? Perquè es vol repetir de nou la instantània de la temporada anterior, amb tots els components dels grups que donen suport al Govern caminant des de les Corts fins al Palau de la Generalitat, en companyia del poble i, si és possible, d’algun nom egregi de la política espanyola. Un Pedro Sánchez o un José Luis Rodríguez Zapatero, per exemple. Un remake que perdrà força perquè ara, a la porta del Palau, ja no hi haurà Alberto Fabra amb les claus i la cara d’alliberament que es va quedar en abandonar l’edifici. Ara el Palau ja és ocupat pel Botànic i més aviat es tractarà d’una festa principi de curs. No hi faltarà el Botifarra —o potser sí, després que haja mostrat el seu suport públic a l’exsocialista Jorge Rodríguez— ni algun verset d’Estellés. No, això segon de segur que no faltarà.

Rosa Pérez Garijo, coordinadora general d’EUPV, amb Rubén Martínez Dalmau i Txema Guijarro, de Podem, en un acte conjunt de la passada campanya electoral. / EFE

Fins aquell dia, per tant, Martínez Dalmau continuarà ociós, divagant sobre els metres quadrats exactes que li pertoquen al seu grup a les dependències de les Corts, ideant una ubicació nova a l’interior de l’hemicicle —a la segona fila, tot just darrere dels escons del Govern i enmig de PSPV i Compromís— o plantejant que el “mestissatge” del Consell s’estenga a la presidència i la vicepresidència del Consell.

Optimista de mena, a la porra d’À Punt va pronosticar que Unides Podem-EUPV esdevindria la primera força dels comicis amb 26 diputats. Les urnes han deixat Podem a un pas de l’extremunció, salvat per una coalició amb Esquerra Unida que va estar a punt de no fructificar. A Aragó, les illes Canàries, Cantàbria, Castella-Lleó, Navarra, Astúries i Múrcia, on no hi va haver llista conjunta amb IU, la formació morada ha tret un zero tan redó com un cercle. Hi ha perdut, respectivament, el 54%, 57%, 56%, 56%, 55%, 45% i 56% dels vots amb relació a les eleccions autonòmiques de quatre anys abans.

Amb una erosió homologable, Podem hauria quedat lluny del 5% necessari per accedir a les Corts. Si de cas, hauria arribat als 125.000 vots, per baix dels 132.000 que el 28 d’abril van marcar la barrera d’entrada a l’hemicicle. La coalició amb Esquerra Unida els ho ha posat a l’abast, però el colp del 26M ha estat terrible. Tres dotzenes de regidors a tot el País Valencià i cap alcaldia important. Fora del consistori del cap i casal i de les tres diputacions. Això sí, marcant el ritme de la negociació del Botànic II, com s’ha pogut veure al primer capítol.

Ateses les circumstàncies, les opcions que Unides Podem-EUPV gestione la Conselleria de Medi Ambient són les mateixes que tindria Santiago Abascal de guanyar unes eleccions catalanes. Era una de les que els venien més de gust, però els socialistes es negaven a cedir-los-la amb les llicències ambientals a les seues ordres. Ara ni tan sols no pensen donar-los Medi Ambient escapçada, com van rumiar en algun moment.

Podem sí que ho tindria més fàcil per agafar un departament de canvi climàtic i transició ecològica, però de cap manera capaç d’aturar determinats projectes urbanístics o comercials. És plausible que el partit de Martínez Dalmau acabe renunciant-hi i centrant-se en l’altre gran objecte de desig de la formació morada: habitatge. El problema és que l’experiència a l’Ajuntament de València ha estat pèssima —7% del pressupost executat en aquesta àrea— i que per fer vivenda cal controlar també obres públiques, un sector que els socialistes veurien bé en mans de Compromís però no en les de Podem.

Amb Esquerra Unida no hi ha tan mal feeling. La comissió negociadora del Botànic II és encapçalada per Ignacio Blanco, que en una sèrie gore de fa pocs anys perseguia corruptes. Cau bé entre els socis del Botànic I i aplanarà el camí de l’acord. A EUPV, de fet, PSPV i Compromís ja li tenen preparat el regalet: una conselleria multidisciplinària de transparència, memòria democràtica i participació.

Una cartera regeneradora que compense els anys de suplicis de la coalició d’esquerres, que va quedar fora de les Corts el 2015, després de dècades nadant per arribar a la vorera. PSPV i Compromís pensen que cedir-los una conselleria serà un acte de “justícia històrica”. El problema arribarà en cas que Podem es tanque en banda a concedir-los una de les dues conselleries que, en principi, els correspondran conjuntament.

La vicepresidenta, Mónica Oltra, podria mantenir totes les funcions que ha ostentat fins ara al si del Consell. / EFE

La correlació més probable apunta que els socialistes disposaran de la presidència i de sis consellers —és segura la continuïtat de Vicent Soler, Gabriela Bravo i Ana Barceló, i Puig, a més, difícilment renunciarà a incorporar-hi algun independent—, quatre seran per a Compromís —es probable que Oltra compagine la vicepresidència amb el càrrec de portaveu i la conselleria que ara gestionava, mentre que la continuïtat de Marzà a Educació es paga 1,01 euros per cada euro apostat— i les dues ja referides per a Unides Poderm-EUPV. Entres les noves conselleries, n’hi haurà de Cultura, de Turisme i d’Innovació, però cap de les tres no serien exclusives de la matèria, sinó que hi durien algun element adherit. Un 6-4-2, doncs, amb el president —a la defensiva— desenvolupant la figura d’entrenador.

I si la negociació entra en via morta tampoc no és descartable que la correlació final siga —president al marge— 7-5-2. Això es compensaria amb la reducció de les secretaries autonòmiques i les direccions generals. Els atacs de l’oposició per l’augment de carteres —fins ara n’eren nou i la del president— serien enormes. Ara bé, els partits del Consell tindrien escapatòria davant l’allau de bombes: els tres refugis antiaeris que l’Ajuntament de València ha rehabilitat recentment.

La imatge d’un Consell governant des d’allà baix, amb Bonig i Cantó a les portes escridassant-los sense parar, seria el moment àlgid d’aquesta segona temporada de Botànic.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.