És el recurs de què més es parla si hi ha una sentència condemnatòria. Fonamentalment, perquè és la via que no depèn de l’Estat ni del Govern espanyol. I perquè totes les defenses i els especialistes confien que, si cal recórrer a Estrasburg, el Tribunal Europeu dels Drets Humans els donarà la raó. Una sentència contrària a una hipotètica condemna del Suprem serviria, si es donava, per deixar en evidència la irregularitat del procés. El principal problema que presenta aquesta via és el seu llarg itinerari temporal. Si calguera recórrer-hi en contra, els presos romandrien tancats durant sis o set anys, segons els càlculs d’alguns advocats.
Però hi ha altres vies europees que podrien ser més immediates. “Crec que es podria evitar, fins i tot, el dictat d’una sentència”. Ho diu Isabel Elbal, del despatx Boye-Elbal. L’advocada argumenta que caldria que les defenses plantejaren una qüestió de prejudicialitat davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, establert a Luxemburg. Això es plantejaria tot just després que s’haja practicat tota la prova. “I si es planteja bé, podria tindre possibilitats de prosperar”. Elbal basa el seu argument en el fet que “no hi pot haver, a l’espai europeu, dues valoracions absolutament diferents dels fets succeïts l’1 d’octubre, que és el que s’està jutjant”. L’advocada recorda que “un tribunal alemany va dir que els fets investigats no eren delictius i que tot Estat democràtic els hauria de tolerar”. En canvi, des del Suprem “suposem que diran que es tracta d’un delicte de rebel·lió i, abans que ho diga, cal plantejar la prejudicialitat abans que es dicte sentència”. Segons Elbal, “hi ha mecanismes jurídics, no polítics, incorporats al tractat fundacional de la UE que es podran utilitzar amb eficàcia per pressionar el Suprem” i, pel fet de tractar-se d’una causa contra presos, el TJUE s’hauria de pronunciar en no més de sis mesos.
També hi ha la via del Parlament Europeu. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras en són electes. La via del suplicatori que van explorar els advocats Andreu Van den Eynde i Jordi Pina al Congrés no va funcionar. Es tractava que el Suprem demanara per aquesta via al Congrés espanyol si els diputats electes, ara suspesos, havien de continuar sotmesos a judici. La Cambra baixa ho havia de decidir per votació, segons molts experts, situació que no es va produir perquè el Suprem es va negar a tramitar aquest procediment. Ara, el suplicatori al Parlament Europeu perd el sentit en tant que, previsiblement, el 2 de juliol, dia en què es constituirà l’Eurocambra, haurà acabat el judici. Però queda el dubte si la immunitat que garanteix la condició d’eurodiputat afectarà Oriol Junqueras, Toni Comín i Carles Puigdemont a partir de la data esmentada. Per esdevenir eurodiputat, Junqueras haurà de comptar amb el permís del Suprem perquè acudesca a la Junta Electoral Central. Fonts properes al cas desconfien de la jurisdicció del Tribunal Suprem, sota la qual es troba Oriol Junqueras. “Mentre es mantingui allà hi ha un problema molt seriós, perquè no podrà accedir a cap tipus de protecció si el Suprem no l’autoritza”. Diu una altra veu que el control és tan extens que els fa ser molt cautes pel que fa a les possibilitats que Junqueras puga exercir com a eurodiputat. Una altra font recorda que, amb els resultats del 26 de maig, el Parlament Europeu torna a estar escorat cap a la dreta, per la qual cosa, si alguna resolució acaba depenent d’una votació a l’Eurocambra —tal com el suplicatori hauria d’haver depès d’una majoria al Congrés—, les esperances d’una majoria favorable als encausats són baixes.
José Antonio Martín Pallín, en canvi, recorda que “molta gent no valora que eurodiputats, fins i tot del Grup Popular, eren contraris al procés penal”, diu referint-se als que integraven l’Eurocambra durant l’anterior legislatura. El magistrat emèrit del Suprem, tot i “no saber quina serà la visió del Parlament Europeu”, diu que aquesta cambra és “molt sensible a la immunitat dels parlamentaris”. En canvi, no recorda precedents en aquest sentit, i “diria que tots els suplicatoris que s’han demanat eren per iniciar procediments” judicials, no per continuar-los.
Pel seu compte, l’advocada Isabel Elbal no descarta “alguna sorpresa” relacionada amb la condició d’eurodiputats d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. “La pressió del Parlament Europeu pot ser terrible per a aquells qui demanen una condemna dura, per als qui falten a la presumpció d’innocència, per als qui es posen de perfil i diuen que no dialogaran i es veuran obligats a fer-ho, com és el cas del Govern de Pedro Sánchez”. L’advocada no té cap dubte que aquesta situació obligarà les parts a asseure’s, perquè “no té sentit forçar la situació dels presos i exiliats fins al punt de convertir Espanya en una autarquia jurídica, donant l’esquena al marc europeu”.
Uns altres, però, són menys optimistes. “Pensem una cosa: no s’aplica el dret vigent, sinó el patriòtic. I com que s’aplica el dret patriòtic, tots els pronòstics sensats ja em vaig adonar fa temps que eren inútils. Res no és previsible, aquí. Només cal veure la batalla que van plantejar el Congrés i el Suprem per la suspensió dels diputats, que va ser demencial”, diu Joan Queralt. Segons el catedràtic de Dret Penal, tot vindrà “per recursos i la pressió política dels governs europeus”. Una pressió que l’especialista no veu factible fins que no canvie la conjuntura política actual.
N’hi ha de més optimistes, com Jaume Alonso-Cuevillas. “Tinc el convenciment que Catalunya serà una república abans que arribi la sentència d’Estrasburg. Però això és molt difícil de calibrar, tot i que segueixo pensant que la pressió internacional serà determinant, més encara quan hagin d’intervenir Espanya econòmicament”. Elbal, que insisteix en la presentació d’una qüestió de prejudicialitat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, explica que si s’acaba arribant al TEDH “no podem anar amb 100 o 200 vulneracions”. “Cal tenir en compte que la demanda exigeix formalitats d’un formulari que té 13 pàgines i hem de partir d’una estratègia clarament delimitada i col·lectiva que incorpore el concepte de persecució política”. L’advocada es refereix a “com s’ha gestat tot el procés, com investigaven els encausats des de temps abans dels fets per jutjar-los... Hi ha prou elements per demostrar que hi ha hagut persecució política”. Segons Elbal, des que es va iniciar aquesta persecució “el dret s’ha anat torcent i, a partir d’uns fets que no són constitutius de delicte, sinó exercici de dret fonamental, s’ha criminalitzat i han forçat la llei privant-los del dret de defensa, ignorant el jutjat natural —que havia de ser el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i no el Suprem— o impedint a les defenses la possibilitat d’interrogar els testimonis amb vídeos sobre el que succeïa, o que un jutge permetera les valoracions personals dels testimonis quan eren policies nacionals però no les dels testimonis de la defensa”. L’advocada conclou que aquests són només exemples, però que cal “partir de la persecució política”, perquè si “diversifiquem i fem un cúmul d’acusacions sense coherència interna ens trobarem davant una demanda al TEDH complexa de resoldre i que, davant la complexitat, el més senzill podria ser que donaren la raó al Suprem”. Elbal pronostica que, en cas d’una sentència d’Estrasburg favorable als presos polítics catalans, “les persones que regeixen les principals institucions judicials espanyoles s’haurien de posar d’acord per fer un gir, i és ací on caldria obrir un escenari de resolució del conflicte, no tan jurídic com polític, que és d’on mai no hauria d’haver eixit tot això”.
Abans d’això, però, hi haurà la sentència. Si és condemnatòria, segons diverses fonts, anirà acompanyada de noves euroordres i es farà servir com a argument de convicció davant les autoritats europees per tornar a intentar l’extradició, atès que es demanarà no per una investigació, sinó per un delicte suposadament demostrat. La majoria d’aquestes veus confien que aquestes hipotètiques euroordres “tindran el mateix èxit” que les primeres. Siga com siga, són diversos els escenaris que ja s’obren per mirar d’evitar que la sentència siga condemnatòria. El recent informe del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària del Consell de Drets Humans de l’ONU, que critica fortament la presó preventiva perquè “està destinada a reprimir membres de grups polítics per silenciar la seua demanda a favor de l’autodeterminació”, és una mostra més de les moltes que han sorgit i continuaran produint-se. Sense deixar de contemplar escenaris futurs, d’optimisme envers la sentència encara n’hi ha, mínimament. Al cap i a la fi, els encausats se saben innocents. I així ho han determinat diversos especialistes i, encara més important, un tribunal alemany. Altres jutjats de la resta d’Europa no es van poder pronunciar al respecte perquè el Suprem va retirar les euroordres a la vista d’una previsible decisió contrària als seus interessos. De raons per a l’optimisme, també n’hi ha.