Literatura

Crims en la boira: la novel·la negra que ve de Ponent

La novel·la premiada amb el X Premi Crims de Tinta, ‘Purgatori’, confirma la vàlua de David Marín, un dels autors de gènere negre que han consolidat les terres de Lleida com a escenari criminal de ficció. És el primer gran reconeixement d’un grup heterogeni que inclou Montse Sanjuan, Ramona Solé, Carles Mentuy o, en castellà, Rafa Melero.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un capellà assassinat, amb els pantalons abaixats, dins del seu cotxe, en una rotonda de la LL-11, a Lleida. I una sèrie d’estranys successos —un nen endimoniat, animals ofegats, cavalls enverinats— que coincideixen amb la tornada de l’hereva d’una llarga nissaga de bruixes a Montllop, a la Vall Fosca. Els dos casos són sobre la taula del sergent Rull, de la comissaria dels Mossos de Balaguer (Noguera), a l’última novel·la de David Marín, Purgatori, que ha aconseguit el X Premi Crims de Tinta que atorga l’editorial RBA.

Es tracta ja de la tercera novel·la que protagonitza el sergent Rull, després de Mala lluna (RBA) i Primàries de sang (Pagès Editors). Tot i que David Marín no és de Ponent (va nàixer a Barcelona el 1974), ha volgut situar aquesta sèrie del sergent Rull a la capital de la Noguera i alhora retratar el català occidental de les terres de Lleida.

Marín, periodista i cap de cultura del setmanari La República, sembla haver apostat pel vessant més localista de la novel·la negra amb la intenció d’arribar més lluny en l’univers literari. De moment, els Crims de Tinta que atorga l’editorial RBA li ha reconegut “l’encert a l’hora de reflectir la parla local i un retrat fidel del dia a dia, tant laboral com personal, del cos dels Mossos d’Esquadra”, a més d’“una atractiva ambientació rural”.

No és la primera novel·la guanyadora d’aquest premi que ve de Ponent. Emili Bayo (Lleida, 1961) va guanyar la sisena edició amb la magnífica Puta pasta, però precisament aquella obra estava situada a Barcelona i no a Ponent. Bayo havia estat el primer d’una llarga sèrie a situar una novel·la del gènere a Lleida i, per tant, el primer a poder incidir en matèries tan literàriament negres com la boira de la capital del Segrià: “No existien els dies lluminosos. A l’hivern, la boira del Segre s’estenia com el llençol que preservava els mobles d’una casa temporalment deshabitada”. Era a Traïdors i covards (Empúries, 1997).

La llavor que va plantar Bayo va fructificar, uns quinze anys després, amb una collita d’autors del gènere que inclou David Marín i també Montse Sanjuan (Lleida, 1956), Ramona Solé (Lleida, 1968), Carles Mentuy (Balaguer, Noguera, 1980) i, en castellà, Rafa Melero (Barcelona, 1972).

Aquest últim pertany a l’heterogeni però prolífic grup de novel·la negra dels Mossos d’Esquadra (d’on venen també Joan Miquel Capell, Víctor del Árbol, Marc Pastor i Xavier Álvarez Llaberia) i és el creador del personatge del Xavi Masip, el sergent dels Mossos que protagonitza la majoria de les seues novel·les ­—que no estan ubicades a Ponent—: La ira del fénix, La penitencia del álfil, El secreto está en Sasha.

Ramona Solé és autora de la inquietant Quaderns (Llibres del delicte, 2016), una trama al voltant de la desaparició d’una escriptora agorafòbica que viu en un poble de les comarques de Lleida (sense identificar) i que es comença a resoldre gràcies als quaderns escrits per les seves petites veïnes. Solé va ser també coordinadora d’un volum de relats breus d’autors de les terres de Lleida: Assassins de Ponent (Llibres del delicte, 2017). En aquest cas s’afegeixen, als autors ja esmentats, contes de l’Alexandra Cuadrat i d’escriptors d’aquestes comarques que només s’han submergit excepcionalment en el gènere negre, com Miquel Àngel Estradé, Francesc Pané, Anna Sàez o Ramon Usall.

El més jove dels autors del recull és Carles Mentuy (Balaguer, Noguera, 1980), autor de sengles llibres centrats en el Pallars i publicats per Llibres del Delicte (La memòria de la Vall Fosca) i Edicions Xandri (La venjança de la Vall Fosca).

David Marín, autor de 'Purgatori'

En Rull i la sergent

L’altra autora que ha creat una sèrie amb una policia lleidatana com a protagonista de diverses novel·les és Montse Sanjuan, que el 2013 va donar a llum La sergent Anna Grimm (Pagès editors) i ja ha protagonitzat El misteri del bressol buit (2015) i Anna Grimm. Memòria mortal (2016). La sèrie ha anat evolucionant amb discreció —a pesar de les cobertes de la col·lecció Lo Marraco— i en l’última aventura l’autora es permetia fins i tot un fugaç cameo del mosso protagonista de David Marín, el sergent Rull.

David Marín li torna el favor a Purgatori i la sergent Grimm i en Rull es troben a la rotonda de la LL-11 on s’ha trobat mort, i en indecoroses circumstàncies, el cos del pare Moragues, director dels jesuïtes de Balaguer.

Aquesta vegada Marín enviarà el seu sergent Rull a la Vall Fosca, al Pallars Jussà, empaitant la pista d’una possible bruixa i la seva connexió amb el jesuïta assassinat.

“El 2012 —explica l’autor a EL TEMPS— vaig entrevistar per al diari el medievalista Pau Castell, que estava fent la tesi sobre judicis de bruixeria al Pallars. Per fer el reportatge em va explicar una història que se’m va quedar gravada i ha donat peu al llibre: la d’aquesta bruixa de la Vall Fosca, la Vella Rugalla, el record de la qual s’ha mantingut al poble durant generacions fins al punt que molts afirmaven haver-la conegut perquè, a començament del segle XX, encara hi havia a la Casa Rugall una vella que feia el mateix que la del segle XVI (herbes, medecines i cures per a la gent del poble)”.

Aquest va ser el germen de Purgatori: “Em vaig imaginar què passaria si ara tornés de sobte una descendent d’aquella casa sense saber res de la seva nissaga, i al poble començaren a passar coses estranyes”.

Per no emprenyar els veïns de l’autèntica vila de la vella bruixa —poble que existeix realment—, i per poder retratar els personatges a plaer, sense ofendre ningú, Marín va inventar un nom nou per a un poble de la Vall Fosca: Montllop.

 

‘Noir’ mediterrani

La novel·la de Marín, més literària que altres propostes de gènere vingudes de Ponent, entronca amb la novel·la negra mediterrània d’Andrea Camilleri, Donna Leon o Petros Màrkaris, sèries detectivesques que no deixen en segon pla els problemes personals dels protagonistes (Salvo Montalbano, Brunetti i Kostas Kharitos, respectivament) ni la situació social del país —tot i que Purgatori no és gens política comparada amb les del grec Màrkaris.

“Amb tota la modèstia del món —reconeix Marín—, m’agrada molt més la novel·la negra mediterrània que no els nòrdics freds. El model que m’agrada és el Montalbano de l’Andrea Camilleri, i també el comissari Adamsberg de Fred Vargas, sobretot perquè la Fred Vargas també barreja històries de llegenda i crims reals —coses que no saps si són esotèriques o no tot i que sempre acabin sent històries realistes”.

Seguint aquest model, Marín inclou un detectiu molt humà i gens impermeable. “La bruixeria —confessa a EL TEMPS— em serveix també per parlar d’un tema més de fons: que és el debat entre la nostra naturalesa ­—els nostres instints— i les obligacions. És el que li passa al protagonista amb la bruixa —que representa allò primitiu, ancestral, instintiu. Volia que la història traspués aquesta batalla entre l’instint i l’amor, que cadascú resol com pot”.

A Mala lluna, Marín ja hi havia treballat la ficció per parlar d’un tema universal. “En aquell cas era el tema de la paternitat i com fer-nos càrrec dels altres. I allà tots els protagonistes tenien alguna cosa amb els fills o amb el pare”. A Purgatori “són les relacions eroticoamoroses les que estan en l’atmosfera de la novel·la” per forçar aquesta dialèctica entre l’instint i el deure.

Una altra influència de les novel·les de Camilleri amb el comissari Montalbano és l’esmentat ús de la parla local. “Jo no sóc de Lleida, sóc de Barcelona —anticipa Marín—, però em va semblar que els personatges havien de fer servir la parla de Lleida, perquè això aproxima el lector a la realitat, al dia a dia. També és una reivindicació de la riquesa de la llengua i serveix per construir el personatge: igual que Montalbano parla sicilià —després el traductor ens ho pot transmetre o no, però és així— si hi ha un detectiu de Lleida, de Girona o de València, ha de parlar com es parla a Lleida, Girona o València”.

La incursió del sergent Rull a la Vall Fosca plantejava a Marín un nou repte. “M’obria la possibilitat de reproduir també el pallarès, però no em vaig atrevir a fer-ho sol. Hi ha una associació que defensa la parla pallaresa i els vaig demanar ajuda. Els vaig passar els diàlegs dels pallaresos i em van dir com ser-hi el més fidel possible”.

Marín reconeix aquest nou i espontani corrent de novel·les negres de Ponent: “Fa la sensació que ens hem posat d’acord per convertir Lleida en escenari de novel·la negra, una mica esperonats per l’èxit de les novel·les negres dels nòrdics: Si hi ha novel·les del gènere que estan ambientades a la quinta forca i ens agraden, per què no convertir en escenari criminal la ciutat de Lleida i les Terres de Ponent?”.

Elemental.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.