Els crítics

L’espera de ‘The Handmaid’s Tale’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Espera”, diu la June mirant fixament a càmera a l’últim pla del tercer episodi de la tercera temporada de The Handmaid’s Tale. Els nous episodis s’estrenen el 6 de juny a l’HBO però un servidor ha tingut accés a les primeres tres entregues per escriure aquesta crítica. “Espera”, diu la June, i no és el primer cop que ens ho diu. De fet, un recurs de la sèrie des del principi és concloure algunes de les seves entregues amb un monòleg interior de la protagonista que generava l’expectativa que alguna cosa passaria aviat. La revolució. La venjança. La justícia. Sempre amb la mirada intensa de l’actriu Elisabeth Moss, capaç de convocar amb la duresa de la seva expressió un alçament imminent. Però és un recurs que no es pot fer servir tan sovint sense que hi hagi un moment en què l’espectador tingui la sensació que és exactament això: un recurs per mantenir la seva expectativa. Aquest “espera” del tercer episodi ha estat particularment representatiu d’una sèrie que sembla endarrerir permanentment el seu final. Tinc dubtes de fins a quin punt l’espectador pot seguir esperant una revolta que no arriba, sobretot quan la sèrie és una experiència en si mateixa extenuant, per la duresa dels temes que tracta i l’asfixia que provoca la repressió permanent de Gilead.


The Handmaid’s Tale
Creador: Bruce Miller
Repartiment: Elisabeth Moss, Yvonne Strahovski
Temporades: 3
Plataforma: HBO 


Hem de poder veure la llum al final del túnel, més enllà d’aquests monòlegs interiors que ens demanen, de forma imperativa, que esperem. Especialment quan el final de la segona temporada, amb June tenint la llibertat a tocar i fent-se enrere en l’últim moment, va frustrar part de l’audiència que va veure, en aquest moviment, la intenció d’evitar que la sèrie es precipités cap a una conclusió. Per ser justos, la tercera temporada presenta alguns canvis respecte a les anteriors. A la June no l’espera el càstig brutal que un s’esperaria després d’haver facilitat la fuga de l’Emily i el nadó (i per al que us escriu, això va ser molt poc creïble) però sí que l’esperen decisions que són suficients per canviar la dinàmica de la sèrie. Així, l’escenari de la casa dels Waterford passa a millor vida: la June és enviada a casa del comandant Lawrence, per ser la seva criada. Aquest canvi sembla que és propici perquè June (ara anomenada oficialment Ofjoseph) pugui organitzar la revolució de Gilead i escapar. Però el comandant Lawrence no sembla ben bé el mateix home que va ajudar l’Emily a fugir la temporada anterior.

De fet, els tres primers episodis giren al voltant de la figura de Lawrence i les seves motivacions. El personatge, que semblava un aliat, pot ser tan inhumà com tots els altres, cosa que és consistent amb el que sabem d’un individu que, no ho oblidem, va ser l’ideòleg de les Colònies, per molt que se’n pugui sentir culpable. El duel entre la June i el comandant Lawrence és l’eix de l’inici de la temporada, però la sèrie és molt més interessant quan aprofundeix en l’interior dels personatges. Així, la reacció de Serena a tot el que ha passat i el distanciament que experimenta vers el seu marit és la trama més colpidora, juntament amb la reacció de la June quan se l’acusa d’egoista per voler recuperar la seva filla. Tanmateix, és insuficient perquè la tercera temporada agafi el nivell d’intensitat que va tenir la primera, a la qual clarament va beneficiar el suport de la novel·la de Margaret Atwood. Ni la sorpresa del retorn d’un personatge que donàvem per acabat serveix per donar voltatge a uns episodis que no aconsegueixen generar tensió. “Espera”, diu la June. Ho intentarem.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.