Retorn a la Romanitat

Un tomb per la muralla

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Barcino s’estenia sobre una superfície continguda, tirant a petita, unes 13 hectàrees, poca cosa en comparació d’altres colònies de l’època. Sense anar més lluny, Tarraco, la gran capital, n’ocupava unes 70. 

En aquelles 13 hectàrees, Barcino va reunir com a màxim una població d’unes 2.000 ànimes, sumant els veïns de dins i fora de les muralles, aquells que vivien disseminats en l’ager circumdant.

L’urbanisme compacte de la ciutat contrastava amb una vida rural dispersa,organitzada en villae i vici (llogarets). I aquesta ciutat planificada no podia entendre’s sense la presència de les seues muralles. L’investigador i arqueòleg Alessandro Ravotto argumenta a la seua tesi doctoral, La muralla de Barcino, la múltiple funció estructural, defensiva, estètica i propagandística de la muralla: “A l’hora de raonar sobre el conjunt, queda clar que ciutat i muralla augustals van ser el producte d’un únic concepte: la muralla definia la forma de la ciutat, donant-li la característica forma octogonal —que té una impressionant analogia amb el traçat de la muralla augustal d’Alba Pompeia (Alba, Piemont)— i, per tant, en condicionava l’entramat viari; també funcionava conjuntament amb altres infraestructures bàsiques per a la vida civil, com ara les clavegueres, que englobava al seu interior i que desaiguaven en una sèrie de fosses paral·leles a la muralla. Finalment uniformava, a la vista des de l’exterior, els volums urbans i, des del punt de vista escenogràfic, valoritzava l’altra gran creació de la Barcelona augustal, el temple. De fet, la cota superior assolida per la muralla coincidia, aproximadament, amb la de la base de l’edifici religiós, construït en el punt més alt del relleu. D’aquesta manera, als ulls d’un viatger, es creava la il·lusió òptica per la qual tota la ciutat hauria constituït una mena de basament immens sobre el qual s’aixecava el temple”.

Al segle III, quan les circumstàncies històriques amenaçaven amb possibles invasions, es van dur a terme obres de reforçament i consolidació de la muralla, que van consistir a doblar el gruix de la cortina, assolint gairebé els quatre metres, que era ara recorreguda per un pas de ronda ben amanit de merlets, i a afegir-hi un bon grapat de torres, fins a sumar-ne un total de 76. El conjunt quedava rodejat per un ampli fossat. El traçat de la muralla va mantenir el seu perfil octogonal originari, perquè, segons les tesis de l’arquitectura vitruviana, “les ciutats fortificades no s’han de dissenyar amb planta quadrada, ni amb angles pronunciats, sinó més aviat arrodonits, de manera que l’enemic es pugui veure des de diferents costats”.

Mentrestant, extra muros, el suburbium havia continuat creixent en un espai pla, obert, sense constrenyiments...

 

UNA PASSEJADA PER BARCINO

Barcino cal descobrir-la a peu; és la millor de les opcions per tractar-se d’un espai urbà descongestionat, transformat gairebé en la seua totalitat en zona de vianants i on els elements patrimonials es troben a poca distància els uns dels altres.

De portes endins, Barcino es compon d’una densitat social i funcional delimitada per la muralla, que dibuixa un perímetre de 1.315 metres. En trobareu llenços a diversos indrets del barri, de vegades camuflats entre edificis, d’altres formant-ne part estructural. Hi ha punts en què la presència es fa evident als ulls profans. Es tracta de fragments de muralla que conserven encara algunes torres.

Quatre en perviuen a la plaça Nova, incorporades a la Casa de l’Ardiaca i al Palau del Bisbe. Podem entendre aquesta plaça com el Quilòmetre Zero de la nostra passejada, ja que en aquest punt trobareu el ja esmentat ideograma de Joan Brossa, i per sobre d’aquest distingireu el darrer tram d’un dels dos aqüeductes que proveïen d’aigua la ciutat. Tot fa pensar que les restes corresponen al que portava l’aigua des de la serra de Collserola, o bé des de Montcada. Ja en parlarem més endavant. 

D’altra banda, el Pla Barcino, engegat pel consistori barceloní amb la finalitat de valoritzar el patrimoni de la ciutat, va enderrocar un parell d’edificis al carrer Sotstinent Navarro per tal de recuperar i fer visible un llenç de muralla camuflat entre cases. 

El carrer de Regomir representa un dels punts inevitables en la passejada per la Barcelona romana. El 2012, les obres d’ampliació del Centre Cívic Pati Llimona, al número 3 d’aquest carrer, van traure a la llum un altre llenç de muralla de 17 metres de longitud que avui és visible a l’espai interior del local. Podreu visitar-lo gratuïtament de dilluns a divendres de 9 a 21 hores, i els dissabtes de 10 a 14 hores i de 16 a 20 hores.

Allà mateix, la Porta de Mar donava accés a la zona portuària, a les drassanes i a un conjunt de dos centres termals fora de la ciutat, construïts al segle II dC. Aquesta porta, pel que sembla, la més important de les quatre amb què comptava Barcino, donava la benvinguda a mercaders i mercaderies els quals no escapaven, ni els uns ni les altres, dels corresponents impostos, els portoria, amb què la ciutat gravava el trànsit humà i de productes. Originalment, la Porta de Mar estava flanquejada per dues torres circulars, posseïa una porta central per a mercaderies i trànsit rodat i dues portes laterals per a vianants. El que es conserva avui de l’entrada decumana oriental és una de les portes de vianants.

A la plaça dels Traginers i al carrer Tapineria, podreu contemplar més fragments de muralla amanida de les corresponents torres quadrangulars que la completaven.

Tornem, però, a la gestió de l’aigua, fonamental per al funcionament de qualsevol ciutat romana i de les seues activitats econòmiques i socials. Termes, fonts, jardins, domus o indústria eren algunes de les peces del trencaclosques que reclamaven un servei d’aigua constant. Arribeu, doncs, fins a la plaça del Vuit de Maig, per on discorre el carrer de Duran i Bas. Allà, una paret mitgera conserva encara tres arcs d’un dels dos aqüeductes que abastien Barcino. I l’interior de la casa de l’Ardiaca en posseeix un tram amb una doble conducció. Segons investigacions del Servei d’Arqueologia de Barcelona, la longitud total de la canalització devia ser d’11,3 quilòmetres, amb una diferència d’alcària entre l’inici i l’entrada a la ciutat, al costat de la porta praetoria, de 18,12 metres. Les aigües canalitzades eren acumulades dins de les muralles en un parell de castella aquae, o cisternes, una d’aquestes situada presumiblement en un lateral del fòrum, al mont Tàber, i una altra als voltants de l’església de Sant Just, al sector sud-est de Barcino.

No oblideu d’infiltrar-vos a la part superior del mont Tàber, al carrer Paradís, on —ja ho hem comentat amb anterioritat— el temple d’August perviu dins la seu de l’entitat excursionista degana.

Just al darrere, hi ha la plaça del Rei. Aquest espai obert enmig del Barri Gòtic encapçala, sense cap mena de dubte, el llistat de punts a no mancar en una visita a la Barcelona romana i medieval. El Palau Reial i els edificis annexos clouen aquest espai, de manera que el converteixen en un veritable oasi de pau i tranquil·litat, amb la memòria dels que foren els seus residents, els comtes catalans i els reis de la Corona d’Aragó.

Del Palau Reial, d’estil gòtic, destaca la torre-mirador del rei Martí, rectangular, rotunda, perforada d’un extrem a l’altre de les cinc plantes que la componen per obertures amb arcs de mig punt

Tanca la plaça del Rei la Casa Padellàs. Alberga la seu del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, la visita del qual representa la immersió definitiva a la Barcelona romana. Al subsol de la institució, seguim descobrint un nou tram de muralla, comerços de salaó de peix, bugaderia o instal·lacions vinateres, espais que conformen un recorregut que es completa amb un salt en el temps a la Barcelona visigòtica i la medieval.

Fora de la ciutat, accedim al suburbium, no sense abans fer una aturada a les domus del carrer d’Avinyó i de Sant Honorat, que són de visita imprescindible per entendre les condicions de vida de les famílies benestants.

Ara ja fora de la vila, a les calçades que hi accedien es conreava la cultura funerària segons la tradició romana. Era allí on se situaven les necròpolis. A banda i banda de la via, s’estenien les sepultures. El viatger vivia l’experiència dels difunts i de la seua memòria. La via sepulcral de la plaça de la Vila de Madrid, ben a prop de la Rambla, és una de les mostres més documentades. Des de l’octubre del 2009, compta amb un centre d’interpretació i amb la possibilitat de realitzar-hi visites guiades. La via sepulcral que ens ocupa ha suposat una gran font d’informació per a investigadors entorn de la cultura funerària, les necròpolis i els jardins funeraris creats perquè els difunts hi tingueren una estada agradable. Al jaciment s’han localitzat cinc tipus de monuments funeraris, si bé el predominant són les cupae, terme que significa bota. Es caracteritzen pel seu perfil semicircular. Segons la historiadora Elena Conesa, aquesta tipologia funerària corresponia a difunts d’origen humil (lliberts i esclaus). D’altra banda, s’han detectat en el mateix jaciment un 38% de sepultures infantils, prova de l’elevada mortalitat infantil.

Deixem enrere Barcino. Contiuem el viatge cap a Tarraco pel ramal costaner de la Via Augusta, la qual s’acomiada de la ciutat per la porta principalis dextra. Arran dels treballs de rehabilitació integral del mercat de Sant Antoni, va aparèixer un tram que a les portes de la ciutat funcionava, també en aquest cas, com a via sepulcral. La Via Augusta dirigia el viatger cap a la llera del riu Llobregat. Aigües amunt, amb la perspectiva de Montserrat com a fons escènic, arribava al pont del Diable, entre Martorell i Castellbisbal. Aquell pas del riu era definitiu, perquè hi confluïa amb la via ancestral d’època republicana que procedia del coll de Panissars i travessava la depressió vallesana. 

Un arc de triomf al marge esquerre del riu i ben a prop del pont no deixava cap mena de dubte a la transcendència del lloc.

En travessar el Llobregat, una mansio proporcionava recés al viatger. Era coneguda com Ad Fines, expressió pura del límit, de la frontera, llavor de l’actual població de Martorell. Malgrat les excavacions, la seua ubicació exacta continua sent controvertida, però això és una altra història que deixarem per al capítol següent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.