Retorn a la Romanitat

Barcino, colònia imperial

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’emperador Octavi August havia enllestit una carpeta incòmoda, la de les guerres càntabres, una lluita per la dominació d’un territori i de la seua població, ferma com les muntanyes del nord; una dècada de rebel·lió dels indígenes i de resposta a sang i fetge per part de l’Imperi romà. August encetava un nou capítol: la reforma administrativa i viària del nord-est de la península Ibèrica, que havia de suposar el control total d’aquesta geografia i l’explotació i exportació dels seus recursos, la romanització dels pobles indígenes i l’assentament dels colons i dels legionaris retirats. El procés havia portat a fundar ex novo algunes colònies a la costa mediterrània. Baetulo, Badalona, va créixer l’any 100 aC, hereva de la ibèrica Baitolo, de la mateixa manera que ho faria Iluro, Mataró, erigida sobre la Ilturo original a mitjan segle I aC, per no parlar de Tarraco, la gran capital.

Barcino, la més jove, iniciava el seu camí pocs anys abans de l’Anno Domini, l’inici de l’era cristiana, allà cap al 14 aC. La fundació no estalviava una certa pompositat, característica de la retòrica imperial dels itàlics. La Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino es postulava, doncs, com un espai de control de la zona, estratègicament situada sobre un promontori discret, però suficient, el mont Tàber, el qual garantia seguretat i alhora proximitat al mar com a via de comunicacions i de trànsit de mercaderies. I encara més: la plana que s’estenia entre els dos deltes fluvials, el del Besós al nord i el del Llobregat al sud, proporcionava la fertilitat necessària per a l’explotació agrària intensiva. A l’interior, la serra de Collserola tancava un ager extens saltat de vil·les i parcel·lat en centuriacions on, sembla, els conreus del cereal i de la vinya eren els protagonistes.

A l’extrem meridional, la muntanya de Montjuïc proporcionà el gres per a la construcció d’una bona part dels edificis de la nova colònia. La Mediterrània, a més de canal comercial, hi garantí la pesca i la criança d’ostres locals, molt reputades en els ambients benestants de la capital de l’imperi. El desitjat mol·lusc de Barcino va ser molt apreciat a Roma i, tot i ser de més petit que el d’altres procedències, era incomparable en gust. El consum havia d’anar acompanyat del garum, una salsa elaborada a base de peix fermentat a la qual se li atribuïen efectes afrodisíacs. Al Museu d’Història de Barcelona, hi trobareu tines i altres recipients emprats per a l’elaboració de l’esmentat condiment.

Al mateix espai, els laietans s’hi havien establert alguns segles abans, no lluny d’on s’ubicava ara la nova colònia romana, amb qui mantingueren una relació de col·laboració i d’una certa cordialitat. Ocupaven turons i construïen els assentaments als cims, i els emmurallaven i hi bastien habitatges mínims, rectangulars. Subsistien de la cacera i la pesca, i del conreu d’algun cereal. Tot fa pensar que a la muntanya de Montjuïc existí un poblat iber que tenia a un tir de pedra tant la mar com el riu Llobregat; a l’igual que a la serra de Collserola, els habitants de l’anomenada penya del Moro ocupaven una posició estratègica sobre la vall del citat riu. Altres assentaments havien poblat els turons de la Rovira i del Putxet. Al marge esquerre del riu Besós, el puig Castellar, al terme municipal de Santa Coloma de Gramenet, conserva les restes d’un assentament sens dubte important. Amb una extensió de 4.000 metres quadrats i des d’una altitud de 300 metres sobre el nivell del mar, els laietans controlaven la costa i el darrer tram del curs fluvial. Com de costum, l’emplaçament en altura facilitava les capacitats defensives.

I si fem cas de la numismàtica, un parell de monedes encunyades al segle III aC ens parlarien d’una ciutat ibèrica present a l’emplaçament fundacional de la vila romana. I encara més: explica la llegenda, promoguda per alguns historiadors medievals i a la qual no manca una bona dosi d’imaginació, que Barkeno hauria estat fundada pel cartaginès Amílcar Barca al segle II aC. Una segona versió atribueix la fundació a una història remota, uns segles abans de la fundació de Roma, en la qual Hèrcules tingué un paper protagonista en localitzar la novena nau (barca nona) d’una petita flota dispersa pel Mediterrani en un tram de costa on s’alçava una discreta elevació, presumiblement Montjuïc.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.