Hemeroteca

Rescat d'una poetessa

L'escriptora i poetessa Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) és la 51ena Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, prestigió guardó que concedeix Òmnium Cultural. Dilluns dia 3 de juny se celebrarà la gala en què se li concedirà el premi. Habitual col·laboradora d'aquest setmanari, són moltes les pàgines que EL TEMPS ha dedicat a la poetessa. Per exemple aquesta entrevista de setembre de 1994, tot just quan Pessarrodona publicava Tria de Poemes, una antologia de la seua obra.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Part de l'obra de Marta Pessarrodona es va publicar a editorials desaparegudes. Tria de poemes pretén presentar la poetessa a les noves generacions.

Marta Pessarrodona ha fet Ja seva Tria de poemes personal, però ha enriquit l'antologia amb un recull nou titulat Eros més que Thànatos, títol que coincideix amb el d'un poema, llavors inèdit, amb el qual va posar punt final al volum Poemes 1969-1981, publicat per Edicions del Mall ara fa deu anys justos. El llibre ha estat editat per Columna. Els poemes seleccionats són dels llibres Setembre 30, Vida privada, A favor meu, nostre, Berlín Suite i Homenatge a Walter Benjamin.

—Com sorgeix la idea de publicar una antologia personal de la vostra obra poètica?

—Un dia comentava amb l'editor Alex Susanna que, tret del meu darrer llibre, Homenatge a Walter Benjamin, que a més, és exhaurit, els altres llibres meus eren editats en col·leccions o editorials que ja no existeixen, com Edicions del Mall. I com que el llibre que vaig fent ara encara trigarà una mica a sortir, seria bo de fer una antologia, una tria personal. Ara n'escric un d'aquells que comences pel títol i acabes amb l'últim poema. He passat una època difícil i no tenia ganes de fer res. Com que trigava massa a publicar un llibre nou, l'editor en va tenir la idea. M'ha anat molt bé de fer-ho i li agraeixo l'interès.

—L'època ha estat difícil perquè no disposàveu de la tranquil·litat suficient per a escriure poemes?

—No. Una època personalment difícil! Amb unes morts importants en la meva vida.

—Creieu que és millor d'escriure sense¡problemes i cabòries, amb una serenor total?

—No hi ha regles. De totes maneres, en aquesta època difícil ja he escrit. El que potser m'ha costat ha estat de posar-me a triar els poemes. M'atabalava. Ni hi ha regles ni vull posar-me'n. Va com va.

—Sempre intenteu d'escriure els llibres de poemes començant pel títol?

—Amb Walter Benjamin, també. Però aquí vaig començar per l'últim poema i a partir d'aquest es va anar fent tot el llibre, seguit. Tan sols en vaig deixar un per fer. Quan ja havia donat el llibre a l'editor, li vaig dir que s'esperés, perquè me n'anava a Zuric i estava segura que hi escriuia un darrer poema.

—Què és viatjar, per Marta Pessarrodona?

—La possibilitat d'adjectivar millor. D'aprendre a adjectivar.

—Viviu a cavall de Barcelona i de Terrassa. Això és buscat o és producte de l'atzar, de l'atzar biogràfic, si més no?

—Es fruit de l'atzar. Tinc el gruix de llibres a Terrassa. Sóc filla única i no he deixat mai d'estar-hi empadronada. Encara que em sento poc de Terrassa. Però, en fi, en sóc. Sobre Barcelona, he de dir que és la meva gran ciutat, sobretot ara, la Barcelona post 92, la Barcelona oberta a mar. Les rondes m'agraden. El llibre que escric i que serà el pròxim es dirà L'amor a Barcelona i un dels poemes és sobre les rondes. Però sempre tinc la sensació que hi sóc de passada, encara que m'hi estigui dies i dies. Tant amb l'Aurèlia Capmany com amb la Montserrat Roig notava que elles eren barcelonines i jo no, tot i que hi visc des dels tretze anys.

—Dieu en el pròleg que "encara" sou feminista. Aquest "encara", com s'ha d'entendre, com si costés molt de ser feminista?

—Que encara costa i que cal. Crec absolutament que cal.

—Us heu sentit discriminada, com a escriptora?

—Sí. Em penso que el món literari és del mascle, en el qual et deixen ser. Però no tan sols en la literatura catalana. De les que conec, totes. I ho crec perquè la societat continua essent patriarcal i seria una rara excepció que la societat literària no ho fos.

—Continueu fidel a la vostra passió pels gossos?

—Immarcessible. Nessa, la d'abans, escrivia, i l'actual, no ho fa. Ha vist que això de ser escriptor en català...

—Heu renunciat mai a cap passió?

—No. Algunes passions s'acaben perquè les passions són molt efímeres.

—Quina relació teníeu amb la llengua? Ha variat, amb els anys?

—Suposo que sí. Confio que sí. Em sento cada vegada amb més capacitat de transgredir, que trobo que és el que ha de fer l'escriptor.

—Creieu que el català recula?

—Jo crec que no. Continua essent empipador de no tenir taca al mapa. Estàs a Cambridge i has de fer un punt a part per dir que ets catalana.

—Creieu que la Comissió Internacional de Difusió de la Cultura Catalana que coordineu ha tingut efectes positius, més enllà de les personalitats que cada any convida?

—Jo crec que sí. Si no, no es faria, perquè, a mi, em representa molt de temps de feina. Es molt poc mesurable. Es un esforç més i crec que encara se n'han de fer molts més, per una sèrie de motius, entre ells, insisteixo, la manca de taca al mapa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.