Anàlisi

La possible guerra entre l'Iran i els Estats Units

El conflicte entre els Estats Units i l’Iran mostra fins a quin punt la UE ha caigut en un estat de xoc en matèria de política exterior. Els europeus tenen por d’una guerra, però no tenen cap resposta per a Donald Trump.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa poc més d’un any que Europa es va llançar a una de les batalles més grans de política exterior en els darrers anys. Diplomàtics del Regne Unit, França i Alemanya van assetjar el govern nord-americà de Donald Trump amb la intenció de preservar l’acord nuclear amb l’Iran que Trump volia revocar. En una última crida desesperada, el president francès Emmanuel Macron i la canceller Angela Merkel van viatjar a Washington, però això tampoc no va ajudar. El 8 de maig de 2018 Trump va anunciar que abandonaria l’acord.

Un any més tard, la situació és la següent: el conflicte entre els Estats Units i l’Iran s’escalfa, cada dia hi ha informes sobre suposades provocacions. Però Europa sembla que està desorientada. L’esperit de lluita de l’any anterior també s’ha evaporat a la República Federal d’Alemanya, l’energia s’ha esfumat. En comptes d’això, a Alemanya s’estén el pànic, ja veu com una nova guerra s’aixeca al Pròxim Orient sense que ningú tingui una resposta per al perill. Els europeus, els alemanys, són realment tan impotents com semblen?

S’ha de reconèixer que la Unió Europea es troba en una situació difícil. Des de Washington, un president impredictible i insegur envia un portaavions al golf Pèrsic i amenaça amb sancions a les empreses europees si continuen fent negocis amb l’Iran. El conseller de Seguretat de Trump, John Bolton, que al 2003 va portar els Estats Units a la guerra amb l’Iran, somnia de nou amb un «canvi de règim»; ja circulen plans per a augmentar el nombre de soldats a la regió a 120.000. Teheran, d’altra banda, adverteix que algunes parts de l’acord nuclear s’haurien de replantejar si els europeus no el respecten.

És hora de posar-se a la defensiva a Brussel·les, però també a Berlín, París i Londres. Encara que les opcions per a procedir són limitades, existeixen.

Primer: malgrat les amenaces, cap de les dues parts no té interès en una escalada, ni els Estats Units ni l’Iran. Trump no podria vendre als seus votants una nova guerra al Pròxim Orient (una de les promeses més importants que va fer va ser posar fi a les guerres dels Estats Units). D’altra banda, el règim que envolta el líder revolucionari Ali Khamenei sap que en un conflicte militar perdria molt més del que guanyaria. Llavors, hi haurà una guerra quan la situació es descontroli per accident.

Segon: mantenir el cap fred i exercir la diplomàcia, és a dir, mantenir un contacte estret amb ambdues parts ajuda. Europa té interès en un Iran lliure d’armes nuclears, però ha de fer alguna cosa més que enviar paraules d’ànim a Teheran. Per a mantenir viu l’acord amb l’Iran, la UE va anunciar fa quatre mesos la creació de l’Instex (l’instrument per al foment d’intercanvis comercials), un mecanisme per a eludir les sancions dels Estats Units contra els bancs. Des de llavors, poc ha passat. Però res no és més fatal per a la credibilitat de la política exterior de la UE que garanties buides. Encara que al final només poques empreses utilitzin el mecanisme, s’ha d’implementar.

Tercer: el perill és petit, però existeix el fet que la línia dura de la Casa Blanca vol que el president dels Estats Units entri en un conflicte que no pot controlar. Europa ha de treballar almenys en una opció que permeti obrir una porta diplomàtica a Trump. L’Iran fins ara ha rebutjat negociar novament i ampliar l’acord nuclear. Per això, Europa ha d’actuar com a intermediari, per a deixar clar al règim de Teheran que l’alternativa, una escalada militar amb els Estats Units i possiblement amb tots els seus aliats a la regió, implica més riscos. Europa hauria de contribuir a contenir l’Iran com a potència hegemònica.

La situació no és fàcil per a Berlín i Brussel·les, perquè a Teheran hi ha un règim teocràtic-militar en el poder que amenaça el dret a existir d’Israel, equipa milícies des de Síria fins al Iemen i fa anys que desestabilitza la regió, com l’Aràbia Saudita. Això evidencia el gran dilema de la política exterior alemanya al Pròxim Orient: d’una banda, el govern de Merkel ha invertit molt de personal, temps i capital en l’acord nuclear i d’altra, Alemanya té por ara, perquè la qüestió s’ha tornat seriosa, de tornar a una política massa favorable a l’Iran, també per consideració amb Israel.

La situació és especialment delicada per al ministre d’Afers Exteriors, Heiko Mass, que, quan va prendre possessió del càrrec, va dir que havia decidit dedicar-se a la política «per Auschwitz». Maas sembla que està sobrecarregat actualment, i no és l’únic focus de tensió de la política exterior alemanya. Omid Nouripour, el portaveu d’afers exteriors dels Verds, va aconsellar a Maas que viatgés a Teheran. Tenia raó. Si els alemanys estan preocupats per una escalada de la situació amb l’Iran, s’haurien d’esforçar molt més a obrir vies diplomàtiques. No hi ha suficients de moment.

Molts europeus s’aferren a l’esperança que Trump no sigui reelegit l’any vinent i que el seu successor ho faci millor. Però això no es suficient en la situació actual. Sembla que la diplomàcia a Alemanya i a Europa ha caigut en un estat de xoc davant el foc constant de Washington. D’això, se’n beneficien els qui, a Washington, Teheran i Riad, ofereixen solucions senzilles: els partidaris de la línia dura que juguen amb foc.

Traducció de Jasmí Pérez Montava

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.