Francina Armengol tornarà ser presidenta del Govern de les Illes Balears. Per primera vegada l’esquerra podrà enganxar dues legislatures governant. El 2015 va assolir 34 diputats sobre els 59 que formen el Parlament balear. Enguany, 32. Fa només tres mesos ni en el millor dels seus somnis els dirigents de les formacions esquerranes podien fantasiejar amb aquestes resultats. Tot va canviar quan Pedro Sánchez anuncià, el febrer, que convocaria eleccions generals anticipades. Aleshores Armengol, al contrari del que va fer al País Valencià Ximo Puig, va optar per no avançar les autonòmiques. Bàsicament perquè els seus socis, Més per Mallorca, Més per Menorca i Podem, ho haguessin considerat com una mena de «casus belli». La socialista s’estimà més apostar a favor la reedició del pacte que enfortir les posicions del PSIB. En aquells moments creia que fins i tot necessitaria, per seguir al capdavant del Govern, el suport dels regionalistes del PI. L’objectiu estratègic era, per tant, mantenir els socis contents i tendir ponts amb el PI. Però així com anaren passant les setmanes les coses canviaren.
En efecte, la clau espanyola s’anà imposant durant la precampanya electoral. I a remolc d’ella, el PSIB anava millorant les seves posicions i expectatives. Tant fou així com que quan arribaren les eleccions generals els d’Armengol es trobaren amb una victòria que només quatre setmanes abans era impensable. La importància de l’èxit el retratava el fet que era la quarta vegada que els socialistes vencien a les Illes, després de les eleccions també generals de 1982, 1986 i 2008. Tanmateix assolir la victòria a uns comicis autonòmics pareixia del tot impossible. Fins que les enquestes – tant les publicades com els «trackings» interns del PSOE- començaren a indicar que el PSIB podria guanyar per primer cop a les Illes unes eleccions al Parlament.
I sí, en efecte, així ha estat, en efecte.
Gran èxit del PSIB
El PSIB-PSOE -vegeu requadre – ha passat del 18,9% dels vots ara fa quatre anys, amb 14 escons, als 27,4% del passat diumenge dia 26 de maig, amb 19 diputats. Podrà fer un grup parlamentari de 20 membres, perquè l’escó de Gent per Formentera - d’acord amb el pacte preelectoral entre els socialistes i aquesta formació local de la més petita de les illes – se sumarà als diputats electes del PSOE. És curiós que d’aquesta manera el PSIB arribarà exactament a la mateixa xifra que tenia el PP des de 2015. Entre el seu gran increment de vot i d’escons i l’enfonsament del PP, el resultat pràctic és que el Partit Socialista es converteix en la primera força política de les Illes. Mai havia passat. L’única vegada que va estar molt a prop d’assolir-lo fou el 1983, a les primeres eleccions autonòmiques. Des d’aleshores s’anà allunyant de la dreta. Ni tan sols amb els dos Pactes de Progrés – el 1999 i 2007 – els socialistes assoliren després un increment de vot i representació que les permetés disputar la victòria al PP.
Què ha passat enguany? La raó del canvi és el vot en clau espanyola. La direcció del PSIB sabia, gràcies als seus estudis demoscòpics interns, que la clau de tot era la participació. Si es mantenia la tensió, entre les seves bases, que s’havia assolit el 28 d’abril, a les urnes a Corts, aleshores era possible fer un gran resultat el 26 de maig. No es tractava d’igualar la participació de les generals, cosa impossible. Però almenys es confiava en que no baixés gaire del 57,13% de les autonòmiques de 2015. Baixà, sí, però no tant com dies abans pareixia que podria disminuir. Finalment es quedà en el 55,52%. Així i tot quan es conegué la primera dada de participació a les 12 del migdia, semblava que el PSIB podria ser el gran perjudicat. Però no. A la tarda es veié que l’abstenció no seria tan alta. Els «trancking» interns segurament ja donaven tranquil.litat a la cúpula socialista. Si més no així ho permetien entendre les paraules del portaveu del PSIB, i conseller de Treball del Govern, Iago Negueruela, que just després de tancar els col.legis electorals, explicava als periodistes que «creiem que hem fet una bona feina durant la legislatura» i que per això «esperam poder reeditar» els governs progressistes a les principals institucions de les Illes. Molt d’optimisme se li notava. Segurament perquè els socialistes ja tenien informació en aquell moment que els vots a les urnes els convertien en el partit més votat a les eleccions autonòmiques i, el que era més important, que podrien mantenir quatre anys més el poder.
El PSIB ha sabut cavalcar sobre l’onada de vot socialista general que ha generat Pedro Sánchez. Mai unes eleccions autonòmiques s’havien resolt tan en clau espanyola com enguany, a les Illes. I els socialistes illencs ho han sabut aprofitar. En aquest sentit han anat tots els seus missatges d’ençà les eleccions generals. Les crides a la «participació», a la «mobilització» eren, en el fons, una mena de precs perquè la gent que votà PSOE-Sánchez el 28 d’abril confiés en el PSIB-Armengol. Al final no han estat tants, els que així ho han fet, però sí suficients. Perquè com que el PP s’ha enfonsat, el creixement de l’onada socialista ha estat prou intens com perquè el PSIB s’erigeixi en el guanyador. Com a partit més votat i sobretot com a líder de l’esquerra.
Al respecte és important recordar que el juny de 2015 Podem arribà a plantejar a Més per Mallorca que fos el líder d’aquesta formació, Biel Barceló, qui assumís la presidència del Govern en comptes de Francina Armengol. La pretensió es basava en el fet que les dues formacions, la morada i la sobiranista, tenien més escons que la socialista. Al final allò no quallà, però demostrava la debilitat del PSIB. Enguany els d’Armengol sumen 20 escons – 19 més el de Gent per Formentera que, com s’ha dit, s’unirà al seu grup parlamentari -, és a dir que en tenen 8 més que la suma de Podem (6 diputats), Més per Mallorca (4) i Més per Menorca (2). A ben segur que Armengol imposarà les seves condicions. Els socialistes es quedaran amb tots els llocs clau del Govern, sense cap dubte. En especial recuperaran Turisme, que hagueren de cedir a Més per Mallorca i que consideren que és una conselleria que han de gestionar ells.
A la seu del PSIB, al carrer Miracle de Palma – per primera vegada el nom de la via estava a l’altura del resultat electoral – l’eufòria era absoluta, a la nit del 26 de maig. Francina Armengol, envoltada de tota la cúpula socialista, feia un discurs molt curt en el que destacava sobretot que «hem assolit una victòria històrica que suposa que podrem governar quatre anys més, seran vuit anys al front del Govern, cosa que no havia passat mai, i així podrem desenvolupar la feina que hem iniciat» durant la legislatura recent acabada. Així mateix, la segura reelegida presidenta de les Illes prometia «feina, il.lusió i responsabilitat» a tots els ciutadans, alhora que assegurava que «l’extraordinari resultat que hem tengut» s’havia de contextualitzar «en els extraordinaris resultats que hem tingut (els socialistes) arreu de tota Espanya».
Podem i els dos Més
La decepció es feia palesa en la cara dels dirigents dels socis del PSOE. Si la clau espanyola s’imposa, com ha estat el cas, aleshores, com és lògic, els partits autoctonistes han de patir per força. Més per Menorca ha perdut un diputat – de 3 que en va fer el 2015 - i Més per Mallorca dos – sobre 6-, de manera que en conjunt passen de 9 a 6. Una minva d’una tercera part de la força parlamentària. «Hem de reconèixer que no són bons resultats», confessava Miquel Ensenyat, el cap de llista per Mallorca, que almenys es conhortava amb el fet que «serà possible un nou Govern d’esquerres». Més o menys les mateixes paraules deia el cap de llista de Podem, Juan Pedro Yllanes, que valorava sobretot «que l’esquerra seguirà governant» les Illes «durant quatre anys més». La candidatura que ha liderat ha perdut en relació a 2015 un 40% dels electes: de 10 a 6. I la raó de tan intensa minva és, com per tot, que el PSOE ha imantat de bell de nou bona part del vot que fa quatre anys li fugí per anar a cercar aixopluc en el partit morat.
Tant Ensenyat com Yllanes deixaren entendre a la nit electoral que no posaran entrebancs a Armengol. És a dir, que acceptaran el liderat socialista i, per tant, negociaran en conseqüència les àrees de poder que puguin assumir. Molt lluny queda l’intent de fa 4 anys de sumar entre les forces que representen una aliança que pretenia deixar el PSIB sense la presidència del Govern. Per ventura més d’un dirigent de Podem i de Més durant la nit del 26 de maig s’estirà metafòricament els cabells en recordar aquella oportunitat que tingueren i que no aprofitaren, sense que ningú hagi explicat mai les raons per les quals feren anques enrere. Però això és el passat. Ara tot és força diferent. Sobretot per a ells. Perquè a l’hora de negociar tindran davant un PSOE enfortit com mai, primera força a les Balears i amb la certesa que no té alternativa possible.
El PP i Ciutadans
Biel Company, el líder del PP balear, en cap moment d’ençà que va guanyar la presidència del partit, el març de 2017, ha sentit que de bon de veres podia convertir-se en president del Govern. Però tampoc devia esperar un resultat com el que ha patit aquest mes dr maig. Del 28,5% dels vots de 2015 a només el 22,19% d’enguany. De 20 escons a 16. I gràcies. Perquè tres dies abans de les eleccions un diputats del partit conservador reconeixia a aquest setmanari el seu temor a fer un trist resultat més proper als 10 que als 15 diputats. Així i tot la desfeta és enorme. Es tracta d’una derrota brutal. Com mai havia patit a Balears el PP i ni tan sols l’Aliança Popular, el seu antecedent. Sempre la dreta, amb un nom o un altre, havia guanyat les eleccions autonòmiques i mai havia passat dues legislatura asseguda en els durs bancs de l’oposició. No és el PP un partit acostumat a viure sense poder. Com que no hi ha antecedents, ningú es capaç d’imaginar què pot passara partir d’ara, però a ben segur que hi haurà canvis i és molt probable - si bé és cert que en política res mai és segur i que quatre anys són una eternitat – que Company té més passat polític que futur. Ell pareixia ser-ne conscient, del que se li venia a sobre, quan el matí del 26 de maig publicà un tuit dient que «jo ja he guanyat, perquè avui matí he estat avi per primera vegada». La família és sempre el refugi quan les coses venen mal dades. Poca cosa més es pot aportar sobre el PP balear. L’abatiment era i és absolut. La depressió, enorme. Hauran de passar molt de mesos perquè la formació que més poder ha tingut a Balears, i que l’ha perdut gairebé tot, sàpiga encaixar aquesta profunda derrota electoral, la pitjor que ha patit a les Illes.
Ciutadans havia de ser, segons les enquestes, la gran revelació. Algun sondatge demoscòpic li arribà a donar fins a 10 escons al Parlament. Però a l’hora de la veritat han estat 5. Que no són pocs, comparats amb el 2 de fa quatre anys. No obstant queden lluny de les expectatives. Per ventura l’ha afectat la crisi interna que pateix d’ençà que el mes de març el seu líder, Xavier Pericay, fou sorprenentment vençut a les primàries internes per un desconegut Marc Pérez-Ribas, el qual ha estat el cap de llista que ha pilotat el partit fins aquest resultat que resulta decebedor per les expectatives que tenia la formació taronja. Del «sorpasso» al PP, que era la gran il.lusió, no cal ni parlar-ne: amb el 9,9% dels vots queda anys llum del 22,19% dels conservadors. I la situació quan a la geometria parlamentaria tampoc és gens bona, per a Ciutadans: haurà de lluitar, a l’hora de fer oposició, no només amb el PP sinó també amb Vox -que ha quedat molt a prop – pel costat dretà ai amb el PI pel flanc centrista.
La ultradreta
Ha assolit el gran objectiu que perseguia: entrar al Parlament balear. Amb 3 diputats. Menys dels que pensava que podria assolir. El seu líder, Jorge Campos, es cansà de dir i repetir que s’acostarien als 10 escons. Exagerava, és clar, però sí que és cert que tenien opcions d’arribar als 4 o 5 escons. Hi confiaven després que a les generals del 28 d’abril fessin un 11% dels vots. Ara, el 26 de maig, s’ha hagut de conformar amb el 8,14%. En la diferència hi ha els dos i fins tot tres diputats que podrien haver canviat el panorama radicalment. Però les coses són com són i no com podrien haver estat. Vox es queda amb 3 diputats. Podrà formar grup parlamentari. I segur que farà soroll. Ho advertí Campos durant la nit electoral: «a partir d’ara se sentiran coses que mai s’han sentit» en el Parlament. No enganyen, els neofeixistes. L’estratègia que seguiran serà la de fer tot l’enrenou que puguin. I sens dubte podran enterbolir la vida parlamentària. No obstant no cal perdre de vista que el resultat que han assolit és força menor del que el mes de desembre, després de les eleccions andaluses, pareixia que podrien assolir. Ni han estat claus per forjar una majoria dretana ni han entrat amb els 5 o 6 escons que s’arribà a témer que podrien assolir.
El PI
«No hem tengut els resultats que ens agradarien, esperàvem més, crèiem sincerament que faríem més», reconeixia el líder regionalista, Jaume Font. En percentatge la formació ha quedat gairebé igual que fa quatre anys: del 7,9% al 7,3%, però en aquestes sis dècimes hi ha 3.100 vots perduts. Quasi un 10%. No s’ho esperaven de cap de les maneres. Ni en la pitjor de les anàlisis possibles pensaren que podrien perdre suports. Estaven segurs que en guanyarien. No molts probablement. Però sí suficients com per, si la participació baixava, sumar un diputat més per Mallorca i un altre per Eivissa. Res. Sort han tingut que s’han quedat amb els 3 que ja tenien. Perquè ni això tingueren del tot segur en algun moment del recompte.
Fa deu dies, en plena campanya, un dirigent regionalista confiava a aquest setmanari que la baixa participació que esperaven els insuflava molt d’optimisme. Es mostrava segur que els vots que sumarien, en nombres absoluts, serien molt semblants als de 2015. Per tant, si baixava la participació en relació a quatre anys abans, augmentarien el percentatge. «Serem imprescindibles per fer majoria». S’ho creien de bon de veres. Per això el cop a la nit electoral va ser tan dur. Ni en el pitjor dels escenaris possibles esperaven perdre vots. L’aterratge a la nova realitat serà molt complicat, per al PI. No només haurà d’assumir el mal resultats sinó que es veurà obligat a batallar amb Vox, PP i Ciutadans per fer sentir la seva veu opositora a la majoria d’esquerres.
Els Consells Insulars
L’esquerra -vegeu els requadres – governarà els Consells Insulars de Formentera, Menorca i Mallorca. Era el que es preveia. Però a Eivissa les coses no han estat igual. Per alguns haurà estat una sorpresa, però en realitat, tal i com les anàlisis d’aquest setmanari advertiren que podria passar, se sabia que si l’esquerra del PSOE no s’ajuntava en una sola candidatura aleshores s’estava donant un avantatge molt important a la dreta. Així ha passat i la dreta eivissenca ho ha sabut aprofitar.
Al Consell de Mallorca el PSOE es queda amb 10 escons, sobre els 33 que formen la institució. La socialista Catalina Cladera serà, amb tota seguretat, la nova presidenta. Més, amb 4, i Podem, amb 3, permetran el govern insular d’esquerres. L’oposició la formaran el PP, amb 7 escons, i Ciutadans, Pi i Vox amb 3 cada un.
Al Consell de Menorca el PSOE ha sumat 4 escons, Més 3 i Podem 1, és a dir 8 escons que donen la majoria absoluta a l’esquerra. L’oposició la formaran el PP, amb 4 escons i Ciutadans amb 1.
Al Consell de Formentera s’hi ha esdevingut una relativa sorpresa. L’esquerra hi ha guanyat amplament, tal i com es preveia. Però Gent per Formentera ha perdut la majoria absoluta que hi tenia. Així és: ha passat de 9 escons el 2015 a 6, mentre que tota la dreta, aixoplugada sota el nom Sa Unió, ha assolit 6 escons, els mateixos que ja tenia, i el PSOE ha passat de 2 a 5. L’esquerra podrà seguir governant a través d’una aliança entre Gent per Formentera i el Partit Socialista.
Al Consell d’Eivissa s’hi ha esdevingut la victòria conservadora ja esmentada. El PP es queda amb 6 escons que sumats al solitari que ha obtingut Ciutadans poden fer una coalició de 7 que, per tant, tingui majoria absoluta, ja que la institució està formada per 13 escons. Sempre i quant, és clar, Ciutadans pacti amb el PP, cosa que pareix l’opció més probable, hores d’ara.