Els Crítics

Llarga vida a l’amor irreverent

L'autor barceloní acaba de publicar 'Els àngels em miren', novel·la que significa un retorn al gènere negre sense deixar els tocs fantàstics marca de la casa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Long Shot no podria haver estat més oportuna. Divertida, irreverent i romàntica, producte oxigenador que no amaga que ve la meca del cinema comercial, amb els tics i les dèries d’aquesta mena de cinema, però amb el vigor de saber-se descarada i gens insulsa. Transgressora i indie —la mà eficaç de Jonathan Levine—, amb gust pel joc, per desmuntar filtres i convencions però, sobretot, per desafiar els fonaments més ultraconservadors d’un sistema polític que encara no sabem exactament com s’aguanta. I aquesta n’és la gràcia, que arriba per desmantellar la convenció i traçar un nou camí a seguir, i a copiar.

El film parteix de la subversió del rol ­—tan tronat i caduc— de Pretty Woman (una citació inevitable i de lligam reforçat amb la cançó It must have been love, de Roxette) i s’apropa a l’oasi de plaers, emoció i intel·ligència que va suposar Notting Hill (1999), proposant-nos la revolució més coherent de l’amor en aquests temps que corren, tenint com a punt de partida el retrobament entre el periodista Fred Flarsky (Seth Rogen) amb el gran crush de la seva infantesa i que ara és una de les personalitats més poderoses i influents del món, Charlotte Field (Charlize Theron). Sense gaire destresa, Flarsky passa a formar part de l’equip de col·laboradors de l’actual secretària d’Estat, que aviat aspirarà a primera dona a la presidència dels Estats Units, com a escriptor de discursos, entre dilemes morals, estira-i-arronses i una brillant capacitat còmica per treure suc de situacions límit (posem per cas: un atac terrorista o una negociació per alliberar un ostatge després d’haver ingerit una gran quantitat de substàncies psicotròpiques).

Però no és ni la rodonesa del guió, ni un seguit de rèpliques immillorables, ni la feina dels dos actors —Theron i Rogen, pura química comicoeroticoafectiva— el que dota el film d’una consistència que el fa tan fresc i subversiu com pretenia, sense enganys ni concessions precuinades. Sense estirar, tampoc, més el braç que la màniga. La gràcia, més enllà de l’acudit, està en la convicció del joc de poder i seducció que planteja, amb els rols canviats i la dona com a gran personatge públic, atractiu, transcendent, ric, famós i prestigiós. Amb l’home com a espàrring, a l’ombra, aprenent i acompanyant. Amb les seduccions de parella desmitificades i, si cal, tan obscenes com versemblants —visca l’escatologia de l’honestedat!—. Amb la política com a possibilitat de canviar allò que sembla “gairebé impossible”, sobretot un munt de convencions on s’ha de callar, on s’ha d’aparentar i on cal ser, sempre, qui representa que s’ha de ser.

Dues hores de pel·lícula on tot lliga bé, a la perfecció, tant “com una Kangol al cap de Samuel L. Jackson”. Tant com un esquitx tan viscós com el de la cèlebre gomina d’Algo pasa con Mary (germans Farrelly, 1998). O tant com una escena amb Roxette sonant via streaming des d’un mòbil, introduït en un got de vidre que fa d’altaveu i on ressona la imatge d’un amor romàntic passat de moda, amb els dos protagonistes en dansa, sols, mentre a fora, més enllà d’una porta i d’un ull de bou, tothom balla un tango en una gran sala de Buenos Aires, i desitgem llarga vida a l’amor i a la irreverència.

 


Long Shot
Direcció: Jonathan Levine
Títol d’estrena: Casi imposible
Estats Units, 2019
Durada: 120 minuts
Repartiment: Seth Rogen, Charlize Theron, O’Shea Jackson Jr., Andy Serkis, June Diane Raphael, Bob Odenkirk, Alexander Skarsgård, Ravi Patel, Lisa Kudrow
Gènere: Comèdia romàntica


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.