Els crítics

Adeu, ‘Game of Thrones’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Què era per a tu Game of Thrones? Per a mi la defineix la decapitació de Ned Stark. És aquí on la sèrie va definir la brutalitat d’un univers on ser bo i honorable no era garantia de res, subvertint els canons de la ficció tradicional, segons la qual l’heroi, després de fer front a múltiples obstacles, acabava triomfant. Una idea que tenim tan interioritzada que, quan ens trobem una ficció que funciona al revés, amb els sàdics (Joffrey) sortint-se amb la seva, es produeixen dues coses: 1. un trasbalsament que ens deixa revoltats, perquè ens han ensenyat a confiar que a l’últim minut l’heroi se salvarà i 2. ho trobem realista perquè reconeixem la impunitat de personatges despietats com alguna cosa que passa al nostre món. O és que fora de la ficció les bones persones tenen garantit un final feliç? Per a un servidor, aquesta és una de les claus de l’èxit de Game of Thrones (vegeu la reacció de moments clau com la Red Wedding) i un dels seus principals mèrits, perquè és un moviment molt arriscat trencar les expectatives de l’audiència de manera permanent. La meva valoració del final de la sèrie està estretament lligat a aquesta idea, ja que el que s’espera de l’última entrega d’una ficció seriada és que sigui coherent amb la seva essència, i tal com havia quedat l’escenari al penúltim episodi, la situació era perfecta per portar la idea bàsica de la sèrie fins a les últimes conseqüències.


Game of Thrones
Creadors: Dan Weiss i David Benioff
Repartiment: Kit Harington, Emilia Clarke,
Maisie Willaims
Temporades: 8
Plataforma: HBO


I és que Game of Thrones havia fet sobreviure els personatges més estimats per l’audiència (Tyrion, Arya i Jon Snow). Era una tecla que quedava per prémer, i si Daenerys hagués matat cruelment a un dels tres, l’audiència hauria perdut el cap. Hauria estat el “moment més Game of Thrones” que Game of Thrones podria haver fet. En comptes d’això, la sèrie va fer un pas enrere i, anul·lant la seva tesi bàsica, va moure les peces per fer que, al final, els bons guanyessin la partida. Si almenys això hagués passat de forma versemblant, podríem parlar d’un bon episodi final que és contradictori amb l’esperit de la sèrie. Però no és un bon episodi. És un episodi que es desinfla un cop Daenerys ha mort per deixar pas a una successió d’escenes amb un to còmic inadequat, impròpies d’un esdeveniment televisiu d’aquesta magnitud, i una resolució de les trames forçada. Una el·lipsi intenta justificar que els immaculats no matin immediatament Jon Snow, un discurs de Tyrion (inspirat, això sí) pretén justificar que Bran sigui rei i una reunió de pa sucat amb oli resol el tema de la independència del nord sense que ningú hi tingui res a dir (ni tan sols Dorne, que també té una idiosincràsia pròpia). 

Hi ha la idea, enganyosa, que la desaparició del tron (en una de les imatges més potents del final) soluciona tots els problemes. Però el tron era només un símbol. El problema, l’obsessió pel poder, no s’elimina cremant un objecte. Tampoc canviant lleugerament la forma de governar Westeros. Precisament perquè l’origen del conflicte és inherent a la condició humana, el final feliç no era possible. El final feliç és, això sí, amable amb una part d’espectadors que agraeixen que la sèrie acabi bé. Per als altres, els que preferíem que Game of Thrones fos fidel a si mateixa fins al final, ens queda conformar-nos amb un episodi que, d’altra banda, no esborra totes les virtuts d’una sèrie que durant vuit temporades ens ha atrapat com no passava des dels temps de Lost. De fet, el que tenim en comú uns i altres és que ens apassiona tant que no podem deixar de parlar-ne. Posem paraules i més paraules i debatem sobre el detall més insignificant de l’episodi final perquè, en el fons, estem intentant evitar dir “adeu, Game of Thrones”.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.