Dimecres, 22 de maig
Setmana excepcional al Tribunal Suprem. Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Jordi Turull i Josep Rull signaven l’acta de diputats dilluns i participaven en la sessió constitutiva del Congrés dimarts. El mateix faria Raül Romeva al Senat. Aquestes dues jornades eren incompatibles amb la continuïtat del judici, que es reprenia dimecres per encarar una setmana en què hi havia dos objectius per a Manuel Marchena. El primer, acabar amb la ronda de testimonis. 422 n’han passat per la sala segona del Tribunal Suprem. El segon objectiu, començar i acabar, també, l’etapa pericial. Els pèrits participen en els judicis per explicar, de manera tècnica, conceptes i fets que es discuteixen a la sala perquè el jutge els interprete correctament. Qualsevol fet que requereix d’una comprensió necessària a l’hora de prendre una decisió judicial ha de ser explicada per especialistes. Aquests són els pèrits, que alguns són proposats per les defenses i altres per les acusacions.
Així, dimecres, mentre els pèrits proposats per les acusacions miraven de demostrar, amb criteri tècnic, que el Govern català va cometre malversació durant la tardor de 2017, els proposats per les defenses explicaven que durant aquella etapa no hi va haver cap mena de violència.
Els pèrits que acusaven l’Executiu català de malversar coincidien amb un argument bastant sorprenent: és irrellevant, segons ells, que la Generalitat haja pagat o no despeses vinculades amb l’1 d’octubre perquè haja comés malversació. Quasi un milió d’euros haurien estat malversats, perquè es prestaren serveis, asseguraven, que requerien d’un pagament. Aquest peritatge era exercit per quatre funcionàries de la Hisenda Pública. «L’obligació de pagament hi és des del moment en què s’encarrega un servei. Entenem que la despesa està realitzada, independentment si ha estat o no pagada», explicava una de les funcionàries. Els exemples sempre són necessaris per aclarir arguments tan barroers. Un dels que posaven és que els anuncis emesos a través dels mitjans públics, malgrat que no foren pagats, van ser emesos per la via pública, el que evidenciaria un «perjudici patrimonial». La inexistència de factures -és a dir, de proves-, per tant, no té cap transcendència. El consorci publicoprivat DIPLOCAT o les tasques d’Unipost també eren esmentades per les funcionàries. El fet que no calga pagar diners públics per cometre malversació permet ampliar les acusacions per aquest delicte.
També feien de pèrits el 22 de maig els sociòlegs John Paul Lederach i Jesús Castañar. El primer, estatunidenc, és historiador, sociòleg i un reconegut teòric i activista per la pau, professor emèrit de la Universitat de Notre Dame, ubicada a l’estat nord-americà d’Indiana. El segon, també acadèmic, és docent i autor de desenes de llibres que expliquen els moviments no-violents i els processos de resistència civil. Tots dos havien estat proposats per la defensa de Jordi Cuixart com a pèrits. I tots dos explicaven, tal com s’esperava, que els fets de la tardor catalana del 2017 no són constitutius de cap delicte que implique l’ús de la violència, tal com ho són la rebel·lió i la sedició.
Jaime Moreno, fiscal de reconeguda tendència -i fins i tot militància- conservadora, mirava de posar en contradicció aquests dos especialistes citant frases de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez adreçant-se als manifestants el 20 de setembre de 2017, dia de la macroconcentració a les portes del Departament d’Economia i Hisenda quan la Guàrdia Civil practicava l’escorcoll. Moreno llegia frases com ara «necessitem gent», «ni un pas enrere» o «no permetrem aquest atac». I el fiscal preguntava, amb intent de retòrica: «Això és pacificació?». Castañar responia dient que les crides a la no-violència també podien ser persuasives, i citava Barbara Deming, feminista nord-americana que va fer història com a teòrica i activista de la no-violència, per parlar dels dos vessants d’aquesta pràctica. «Un és la fermesa en conviccions en principi, l’altre és la invitació a la conversa i a protegir la dignitat dels altres».
A preguntes de l’advocat Benet Salellas, Lederach justificava el referèndum de l’1 d’octubre com un exemple de no-violència i de desobediència civil conscient. Negava que en aquells dies intensos es planificara una estratègia des de les institucions. I rebutjava, també, la teoria d’un intent d’insurrecció, en tant que mai no es va mirar de prendre els centres de poder com ara els mitjans de comunicació públic i altres espais estratègics. «Tot girava al voltant del dret a vot».
A més dels pèrits, també hi havia temps per escoltar els penúltims testimonis. Un era Jordi Martínez, qui treballava com a assessor en comunicació social al gabinet de l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell. Explicava com la també expresidenta de l’ANC va acudir el 20 de setembre al Departament d’Economia per saludar els càrrecs electes i marxant poc més tard, desmuntant l’acusació d’un dels testimonis, que assegurava que Forcadell havia «agitat la massa» des d’un cotxe oficial -que, segons deia, creuava un carrer tallat i en direcció contrària- amb els braços alçats. Les acusacions, que molt sovint es basen en missatges de Twitter, escoltaven com Martínez explicava que no tots els tweets emesos des del compte de Forcadell eren validats per ella, atès que a vegades els feia ell directament.
Ricard Gené, membre del secretariat nacional de l’ANC durant l’etapa de Forcadell, negava que l’expresidenta del Parlament estiguera implicada en la redacció del full de ruta, altra de les proves que fan servir les acusacions, malgrat que va estar redactat anys abans dels fets i bastant abans, també, que s’anunciara la celebració d’un referèndum d’autodeterminació convocat per la Generalitat de Catalunya.
Al capdavant del Departament de Treball durant la tardor de 2017 hi havia Dolors Bassa. Els seus advocats van cridar Rosa Maria Sans com a testimoni, i explicava que els centres que depenien d’aquest Departament esdevenien, també, com a seus de votació durant les dates electorals d’àmbit català o estatal. Segons deia la cap de servei de Programació i Dinamització d’activitats del Departament, en aquells casos, «ens avisaven un mes abans i dèiem als centres que aquell dia no s’hi podien celebrar activitats», si bé aquest no va ser el cas de l’1 d’octubre. Assegurava que no sabia que alguns centres del Departament serien seus de votació. També afirmava, però, que en determinats caps de setmana «hi ha més activitats als col·legis» que no el dissabte previ a l’1 d’octubre. Pel seu compte, Àngel Cortadelles, exdirector de Serveis del Departament de Justícia, defensava l’exconseller Carles Mundó, que va donar ordres explícites de no realitzar cap despesa relacionada amb el referèndum.
Dijous, 23 de maig
Últim dia de testimonis i de perits. Josefina Valls, directora de serveis del Departament de Governació que presidia Meritxell Borràs, es desmarcava de la malversació. «El contracte de les urnes va quedar desert». Xavier Urios, també de Governació, insistia que el DIPLOCAT és un consorci publicoprivat. Pau Villòria, exsecretari general del Departament d’Empresa -que en aquell moment presidia Santi Vila-, també defensava l’exconseller de no haver finançat, de cap manera, el referèndum.
Després arribava el torn de les pericials, que acabarien aquell mateix dijous. De manera sorprenent i inèdita, Manuel Marchena seia en la mateixa taula els pèrits proposats per les defenses i els de les acusacions perquè feren el balanç tècnic de la despesa feta des dels locals empleats com a centres de votació l’1 d’octubre. Com calia esperar, l’escena va ser de debat i tot va acabar com va començar: sense acord. Els pèrits de les defenses explicaven que no tots els locals per votar l’1 d’octubre eren propietat de la Generalitat: també n’hi havia de rel·ligiosos, esportius o col·legis privats. «L’informe en què es basen els pèrits de les acusacions té una llista de centres i els 15 primers no són de la Generalitat», explicaven. Els pèrits de les acusacions, pel seu compte, justificaven el seu informe detallant que els estudis es basaven en la superfície segons el cadastre, l’ús habitual dels locals, el valor del sòl segons el municipi... Tota una sèrie d’elements per calcular una presumpta malversació bastant difícil de demostrar i que cap jutjat fora d’Espanya no ha avalat.
En la pericial mèdica, pèrits especialitzats en traumatologia proposats per les defenses explicaven que en 41 casos dels 101 analitzats de contusions en agents de policia no els havien proporcionat cap documentació mèdica. A més, «hi ha contusions perquè se’ls va caure una porta metàl·lica o perquè van trencar un vidre. Això, òbviament, no és una agressió».
Més curiosa seria la intervenció de la pericial filològica, exercida per Gemma Rigau, presidenta de la Comissió de Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans. Era proposada per Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn, acusat, entre més coses, per pronunciar la frase «l’1 d’octubre s’ha de celebrar el referèndum». Amb una lliçó magistral, Rigau explicava que l’«ha de» en català expressava probabilitat i no imperatiu. Per últim, la pericial informàtica desmuntava la teoria dels atestats de la Guàrdia Civil en què es relacionaven els webs del CTTI i d’Òmnium Cultural, suggerint una mena de conspiració entre totes dues entitats. Totes dues compartien un proveïdor de serveis, CDMon, que va entrar al panell de control del CTTI per ordre de la Guàrdia Civil -en plena investigació el maig de 2017. El cos policial va pensar que va ser Òmnium Cultural qui va fer aquesta entrada, tal com deien els tècnics pericials.
Però el cas més estrany de la sessió del dia 23 es donava amb la pericial que anava a ser protagonitzada per un guàrdia civil. Es tracta d’un agent present el 20 de setembre a les portes del Departament d’Economia i Hisenda i que ja va fer de testimoni. Una contradicció evident: un testimoni de les acusacions no pot fer després d’expert. Els advocats ho denunciaven i Marchena impedia aquesta pericial.
El matí de dijous, el jutge Marchena informava a les defenses que el judici quedarà vist per sentència entre l’11 i el 12 de juny. Dilluns 27 es reprèn el judici amb la fase documental que les defenses no van poder introduir per contradir els testimonis proposats per les acusacions. Marchena ho va impedir i va garantir, de passada, que els testimonis feren el seu relat sense cap mena d’oposició, malgrat la inversemblança de moltes explicacions.