Els Crítics

Catàleg de nostàlgies de Barcelona i Londres

Fúlvia Nicolàs (Barcelona, 1964) signa una interessant novel·la amb grans personatges femenins que parla de la postguerra —a Barcelona i a Londres—, de la mort, de l’amor i del que val la pena recordar a pesar de no haver-ho viscut.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta història, aparentment senzilla, d’Anna Belaure —una jove de Barcelona que, als anys cinquanta, marxa a Londres per formar-se com a infermera— és, en realitat, una calculada trama amb totes les cares de la nostàlgia: la falsa, per un passat infeliç que fa por de perdre; la veritable, per un present feliç que no s’acaba de realitzar, i la real, per una vida que ja no s’ha pogut viure. Una història d’una dona del segle XX, amb dubtes, contradiccions, esperances i coratge, escrita sense tòpics, veritats absolutes ni maniqueismes.

L’autora és Fúlvia Nicolàs (Barcelona, 1964), periodista de TV3 que també va exercir la professió des de les pàgines d’EL TEMPS. A Tres hiverns a Londres fa un viatge literari a la postguerra que cap autora havia fet —i això és dir molt tractant-se d’una època tan suada en la literatura—: allunya el seu personatge de la seva Barcelona natal; la fa aterrar en un desconegut Londres —també postbèl·lic però infinitament menys opressiu— i la torna a deixar a la grisor de la Catalunya dels cinquanta. Això permet a l’autora comparar dues postguerres amb moltes diferències i algunes semblances.

 

Tres hiverns a Londres

Fúlvia Nicolàs

Rosa dels Vents

Barcelona, 2018

224 pàgines

 

Nicolàs manipula unes fibres molt sensibles —l’enyorança i el descobriment; l’amistat i la solitud; la vida i la mort; l’amor i el desamor— per teixir un patchwork atípic i elegant, sense caure en la sensibleria. Ho aconsegueix amb un estil molt personal —una manera d’explicar-se que va dibuixant el personatge-narrador alhora que manté un ritme àgil: frases curtes, mots precisos i elements evocadors.

L’autora enfronta els grisos de la Barcelona dels cinquanta i els seixanta amb els colors d’un Londres lliure sota la boira. Per un costat, el passat d’una escola de monges; la prepotència dels vençuts; una família dividida per la guerra i el desamor; una mare freda i llunyana que sempre hi és; un pare càlid i proper que sempre marxa i unes germanes que fan de refugi. Per l’altre costat, un Londres més humà: una ciutat gran i sovint boirosa, però que sempre amaga una festa pública o privada, una companya, un amic, una feina digna.

Londres i Barcelona seran comparats també a un altre nivell: des del punt de vista d’una infermera que ha treballat a la capital anglesa, on la sanitat s’ha professionalitzat, contra els hospitals de Barcelona, plens de monges i estampetes. A pesar de la fredor de les sisters angleses, de la duresa de la feina directa amb els malalts i de la proximitat de la mort, l’hospital anglès brilla amb llum pròpia quan la protagonista ha de buscar feina a Barcelona i ingressar-hi un parent.

"Als hospitals d’aquí, antiquats i depriments, m’explicava la Núria, el tracte era gairebé de caritat però gens caritatiu: els malalts eren una nosa, com un ramat de xais penosos i molestos, mai prou agraïts. (...) metges del tot inútils, però del règim, dirigint serveis mancats del més bàsic, disciplina gairebé militar, sales atapeïdes de malalts, brutes però amb una ferum de lleixiu que tombava d’esquena”.

Nicolàs té l’habilitat de dosificar molt dissimuladament detalls que retraten tota una època i que el lector va trobant com les pedretes blanques del camí de tornada a un passat no especialment millor: l’olor de naftalina, “la col i patata a taula”, les xiruques per a les excursions, el pis de la Caixa...

L’altra tècnica que Fúlvia Nicolàs fa servir magistralment —potser aquella on es conserva l’essència del seu estil més poderós— és la de dibuixar i donar vida a un personatge amb dos o tres paràgrafs. El capítol quatre, on descriu les tres infermeres catalanes que conviuran amb l’Anna al Saint Olave’s Hospital de Londres, és una descàrrega subtil d’energia literària, una bona mostra de la capacitat creativa de l’autora. En tres pàgines no sols descriu físicament la Cedes, la Flora i la Júlia sinó que, a més, dibuixa les arrels del seu passat i esbossa les branques que seguiran les seves vides i les seves relacions.

“Amb la Júlia ens escriurem un cop al mes quan siguem velles. És seca, molt recta, ràpida, sempre amb ulleres, amb pantalons i els cabells curts. Del tot indiferent als afalacs, a la coqueteria i a la frivolitat. És de Granollers, òrfena de guerra per part de mare. Des del dia que la va enterrar, a ella i als dos germans petits, només ha volgut marxar lluny, tan lluny com fos possible. Ho aconseguirà: a ella l’esperen les antípodes i un passaport australià”.

Aquests apunts d’un futur que encara està per definir també surten com bolets per tot el text, provocant petites espurnes de nostàlgia avançada. Perquè aquest és el misteriós sentiment que transmet la història de la protagonista, en el seu pas de la jove Anita B. a l’adulta Anna Belaure: la nostàlgia pura, per una vida potencialment màgica però mai viscuda, enfront d’una falsa nostàlgia, la provocada per l’obligat enyor d’una infantesa que, a pesar de ser desgraciada, és la pròpia, única i irrepetible via per formar la seva personalitat i ser capaç de superar-la.

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.