Índia

El Gandhi equivocat

El seu besavi va governar el país, i també la seva àvia i el seu pare. Rahul Gandhi voldria continuar amb el llegat dels seus avantpassats i esdevenir el nou primer ministre de l’Índia. Però els indis no l’estimen a ell sinó a la seva germana Priyanka. De fet, tal com es pronosticava, el seu partit, el Congrés Nacional, ha quedat lluny de guanyar les eleccions.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Rahul Gandhi tenia 14 anys quan dos guardaespatlles van assassinar a trets la seva àvia. No tenia ni 21 anys quan una bomba va matar el seu pare. Ara en té 48 i fa exactament el mateix que feia el seu pare quan va morir: campanya electoral.

L’helicòpter aterra a la pista de terra batuda. Es forma un núvol de pols, exploten dues bombes de fum i baixa del vehicle –vestit com sempre amb kurta blanca i pantalons blancs– el candidat Rahul Gandhi. Els oients s’enfilen a les cadires de plàstic. Fan onejar banderes i criden el seu nom. Rahul Gandhi puja a l’escenari i saluda. A la vora de la tarima voleien els cartells dels seus parents: Sonia –la mare–, Priyanka –la germana– i d’ell mateix, Rahul, el fill.

Durant anys els Gandhi van fer-se pregar per tornar a la política. Temps enrere la família havia tingut tres primers ministres, i dos Gandhi van morir en atemptats. La seva història és la d’una família a la qual la política li va donar poder i al final li va arrabassar moltes coses. Va “lluitar com una tigressa” perquè el seu marit no entrés en política, va escriure una vegada Sonia Gandhi. “La política l’aixafaria”.

I, tanmateix, tots tornen a participar-hi. Rahul, saludant gent a l’estat de Haryana, al nord de l’Índia. Priyanka, travessant el Ganges amb barca. Sonia, fent rituals hinduistes.

Què empeny una persona –després de tot l’odi i la violència– a retornar a la política? Al darrere s’hi amaga fam de poder o masoquisme? O això simplement és normal en un país on tot és cosa de família, fins i tot governar?

A l’Índia s’han celebrat les eleccions democràtiques més grans del món: prop de 900 milions de persones estaven cridades a escollir un nou parlament, durant més de cinc setmanes, amb un cost de fins a 9.000 milions d’euros. Al voltant de 8.000 candidats es disputaven 543 escons a la cambra baixa. És com si els ciutadans de la UE, els EUA i Sud-àfrica acudissin a les urnes alhora per decidir el futur del seu país.

El primer ministre, Narendra Modi, tindrà una segona oportunitat. És un home de 68 anys, orgullós nacionalista hindú, amb una gran voluntat de poder. Un home que es presenta davant els indis com un “guardià”, com l’última instància enmig de polítics avariciosos, terroristes islàmics i l’Estat. Rahul Gandhi volia ressuscitar l’antic Partit del Congrés, amb una gran tradició que es remunta al segle XIX i a la lluita per l’alliberament. El 2014 els electors el van castigar amb el pitjor resultat de la història després de molts i molts escàndols de corrupció. I enguany no ha millorat gaire.

Gandhi, el president del partit, declarava que aquestes eleccions eren una votació sobre la democràcia. Culpava Modi i el BJP d’haver fet caure el país en l’autocràcia. I els adversaris de Gandhi objectaven, amb força raó, que una de les millors proves que a l’Índia la democràcia funciona és que Rahul Gandhi encara no és primer ministre.

Des de fa quatre generacions –ara ja amb interrupcions–, la família Nehru-Gandhi mou els fils de la democràcia més gran del planeta. Els seus membres van portar l’Índia a la independència, però també en part a l’autocràcia. Van portar el socialisme al país i al final també una mica de capitalisme.

Rahul Gandhi és el sisè de la dinastia Nehru-Gandhi que presideix el Partit del Congrés, comptant el seu besavi, el fundador del país, Jawaharlal Nehru. Tot i compartir cognom, la família no està emparentada amb l’heroi nacional Mahatma Gandhi.

Tothom veia com una cosa òbvia que la vida de Rahul el portaria a ell i la seva germana a la política i que un dels dos encapçalaria el govern algun dia.

És l’últim diumenge de març i som a l’estat de Karnataka, al sud del país. La campanya electoral acaba de començar. Rahul Gandhi parla sobre la seva gran promesa: una renda bàsica universal. En un futur, els pobres rebran aproximadament 920 euros anuals. Això és revolucionari, diuen els seus simpatitzants. I temerari, diuen alguns economistes. I el seu acte de campanya? Els primers oients s’han assegut amb les cames plegades. Gandhi arriba unes quantes hores tard. El sol ha torrat la gent, que abandonen el lloc en grans grups. A la sortida hi ha una dona esperant que ven arròs inflat amb molt de masala. Que què en pensa, de Rahul Gandhi? Dubta. “Si hi hagués hagut un acte de Modi”, diu la dona, “hauria estat ple de gom a gom”.

Si bé és cert el que diuen els seus defensors al partit sobre Gandhi, que ara ofereix un millor aspecte, que és més mordaç i té més confiança que quan va debutar fa quinze anys, també cal dir que competeix contra Modi, un dels oradors de més talent que hi ha hagut mai a l’Índia. Dues setmanes després de Gandhi, Modi fa un acte prop d’allà. Davant seu s’apinyen les masses, i el primer ministre brama: “Qui ha ensenyat al Pakistan a tenir por?”. I la multitud crida: “Modi, Modi, Modi!”.

Rahul és intel·ligent, afectuós i culte, diuen els seus amics. Té un tarannà més aviat tranquil, i no sol posar-se en primer pla. Li agraden els esports de combat, té certificat de pilot i va molt a córrer. Ho pensa seriosament, quan diu que vol ajudar els pobres. Però Rahul Gandhi és conegut sobretot pel que no és. No és cap visionari. No apassiona les masses. Li falta una voluntat incontenible de progressar, d’anar cap amunt, probablement perquè sempre ha estat a dalt de tot. Gandhi no és Modi. I, com es planyen molts, no és la seva germana.

No és cap secret que molts indis s’haurien estimat més votar-la a ella: Priyanka Gandhi, de 47 anys. A parer de molta gent, es va ficar en política el Gandhi equivocat, aquest papu, com els seus adversaris l’han batejat maliciosament, el diminutiu de nen petit. Priyanka Gandhi, per contra, els entusiasma. Allà on fa actes hi acudeix la gent com mai no ho farien per al seu germà. Li acaricien les galtes i li estrenyen la mà.

Abril, un dijous a Uttar Pradesh, al nord del país. Ja han passat els primers dies de votació. Cinc homes en un saló de te. El te borbolla damunt el forn de gas. Rahul va passar per aquí no fa gaire, diu un. La finestra estava apujada. “Em penso que anava agenollat”. Una setmana més tard, afegeix l’home, Priyanka també va estar de pas per aquí, va baixar del vehicle i va donar la mà a tothom.

No hi ha cap motiu per suposar que Priyanka Gandhi hi entén més en programes d’ajuda social o en reformes econòmiques que el seu germà. Ella ni tan sols es presenta. Només es cuida de la campanya electoral a l’est de l’important estat d’Uttar Pradesh. Des que es va casar també té un altre cognom. Però això no li interessa pràcticament a ningú. Ella té coses que no es poden aprendre: carisma, facilitat, sagacitat. Parla hindi més bé que el seu germà, que se sent més còmode fent discursos en anglès perquè és la llengua que els Gandhi, com moltes famílies de classe alta, parlaven a casa.

Hi ha molts motius per a l’èxit de les dinasties a l’Índia. Siguin els Yadav a Uttar Pradesh, els Abdullah a Jammu i Caixmir o els Patnaki a Odisha, el poder es troba des de sempre en mans de fills, filles, cosins i vídues. I cada cop més en mans de les estrelles de Bollywood i del criquet. Això té molt a veure amb el nepotisme, però també amb la facilitat de reconeixement. En un país amb centenars de milions d’electors i 23 llengües no és fàcil ni barat fer conegut un candidat.

Modi és considerat l’home fort. Priyanka Gandhi és una dona i, per tant, potencialment una segona Indira Gandhi. Especialment si porta els cabells com la llegendària àvia de la família i els mateixos saris. I Rahul Gandhi?

Rahul hauria sigut un bon professor als EUA”, diu una persona que ha treballat amb ell. Ell afronta els problemes intel·lectualment, però no té carisma; convèncer la gent d’una solució és més apreciat a Occident que a l’Índia rural.

A l’Índia es diu que el motiu real pel qual la seva germana no era candidata és el seu marit. Pel que sembla, l’home està involucrat en negocis immobiliaris tèrbols, cosa que ell nega. De fet, però, ella sempre havia dit que es volia dedicar als seus fills. Ara que són grans vol fer costat al seu germà. Confiava que ell era l’opció adequada.

La mort d’Indira Gandhi el 1984 a mans dels seus guardaespatlles la va convertir en una heroïna. I va convertir els dos germans en millors amics. El dia de l’atemptat va ser l’últim que van anar a l’escola. A partir d’aleshores els van instruir a casa, i l’únic lloc on podien anar sense protecció era el jardí. Va ser una vida en una gàbia d’or: on entraven i sortien caps d’Estat, però mai ningú de la seva edat. Els dos germans es van convertir en companys de classe, companys de joc i amics íntims. Un lligam que s’ha mantingut fins a dia d’avui.

Indira Gandhi al centre d'una foto familiar

A la universitat Priyanka Gandhi va estudiar Psicologia i Budismologia. Es va casar i va tenir dos fills. El seu germà se’n va anar a l’estranger i s’hi va estar més d’una dècada. Va estudiar a Cambridge i un any a Harvard, de vegades amb un nom fals i amb una barba densa. Quan parla sobre com anava en tren sense escorta a l’estranger i com va fer-se amic de la gent sense abaixar el cap en senyal de respecte, sempre fa la impressió que va ser una etapa maca.

Per què va tornar el 2002? No són pocs els indis que volen que al Partit del Congrés finalment el talent compti més que l’ascendència. De què pot fer gala el besnet d’un heroi nacional a part del seu cognom, pregunten molts. Rahul Gandhi no ha sigut mai ministre. Durant l’última legislatura no va fer ni una sola pregunta al parlament. Si vol convertir l’Índia en un lloc més just, per què no comença pel seu partit?

La xerrameca sobre la dinastia no són més que bajanades, diu Sam Pitroda, un antic amic i assessor de Rajiv Gandhi, pare de Rahul. Actualment, l’assessora el fill. “Rahul va ser escollit candidat perquè és el millor. I quan això ja no es compleixi, el partit el farà fora”. Tots dos es van veure per primera vegada als anys vuitanta. A la sala hi havia el primer ministre, el secretari general del PCUS, Mikhaïl Gorbatxov, i l’adolescent Rahul, que només escoltava una mica mentre parlaven aquells homes poderosos. Rahul Gandhi va explicar una vegada a Pitroda com la seva àvia li demanava que portés documents. Quan ningú mirava, ell els llegia. A vegades l’àvia se l’emportava a viatges d’Estat.

“Qui creix en un ambient així, no se n’escapa”, diu Pitroda. “Una persona així sent un compromís envers el seu país”. En opinió seva, dos Gandhi van donar la vida pel país, i la missió de la següent generació és protegir el seu llegat. “Si no, com vols presentar-te algun dia davant el teu difunt pare?”.

Rahul Gandhi també s’ha expressat en aquest sentit. Després de la mort del pare, les cendres es van carregar en un tren en direcció al Ganges, el riu sagrat. Des del vagó, va veure “una gran multitud que corria al costat del tren, torbada i afectada”. Aquell dia va decidir que seria polític.

“Quina elecció li quedava, doncs?”, pregunta un amic íntim de la família des de la infantesa. “Rajiv no volia ser primer ministre. Sonia tampoc. Però els Gandhi són una força cohesionadora que es preocupa perquè no es desballesti tot”. Amb aquest argument, als anys noranta fins i tot van fer sortir de la clausura Sonia Gandhi, vídua de l’assassinat Rajiv Gandhi, que encara estava de dol: si tu no ho fas, aleshores s’ensorrarà tot allò pel qual el teu home havia lluitat.

Durant molt de temps van tenir raó amb aquest argument. Sonia Gandhi va néixer a Itàlia i hi va viure fins a la joventut. Va ser educada en el catolicisme. Però al final els indis van agafar afecte a la “Madam”. Amb ella el 2004 el Partit del Congrés va guanyar sorprenentment el partit favorit, el BJP, i va formar una coalició de govern.

Però els germans Rahul i Priyanka tenen el seu mateix encant?

El que s’està perfilant és que l’Índia ja no és el país que era abans. L’origen encara ajuda a arribar lluny, però no automàticament a anar cap amunt. Ha sorgit un nou tipus de polític que no té lligams familiars i que, per tant, no es considera corrupte.

Modi n’és un exemple. No va estudiar a l’estranger i encarna l’experiència per la qual han de passar molts indis: a la vida, per aconseguir qualsevol cosa s’ha de lluitar. També per ser primer ministre.

Ja no n’hi ha prou amb ser un Gandhi, però tampoc no fa nosa.

Abril, Amethi, Uttar Pradesh, la circumscripció de Rahul Gandhi. La gent s’apinya i empeny. Plouen pètals de flors. Finalment, es veu el cotxe arribant. Sobre la coberta hi ha Priyanka i Rahul Gandhi. Però no estan sols. Al seu costat hi ha dos joves estudiants. Priyanka ha vingut acompanyada del seu fill i la seva filla. Junts saluden les masses exultants.

Quan l’Índia va a les urnes, les possibilitats són moltes. D’improbable, però, només hi ha una cosa: que la història dels Gandhi s’acabi aquí.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.