Immigració: De l’‘efecte crida’ a l’‘efecte acordió’

L’any 2000, Catalunya, el País Valencià i les illes Balears sumaven poc més d’11 milions de persones. Al cap d’una dècada, van fregar els 14 milions, i ara, se situen una mica per damunt dels 13 milions. Un ‘efecte acordió’ lligat a l’auge econòmic i la crisi posterior.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El boom urbanístic que va produir-se a l’Estat espanyol −i en especial, per les seues característiques, a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears− va generar un altre boom, de caire demogràfic, que va multiplicar les xifres de població. La mà d’obra barata −no sols requerida a l’obra i els sectors que en depenien, sinó també al turisme, que va agafar encara més embranzida− va atraure centenars de milers de forans, principalment procedents del Magrib, Amèrica del Sud i l’Europa de l’Est.

Del 2000 al 2011, Catalunya va passar de tenir poc més de 6,2 milions d’habitants a tenir-ne 7,5, cosa que representava un increment del 17,3%; el País Valencià, que en tenia 4,1 milions, va enfilar-se als 5,1 milions, amb una pujada del 20%, i les illes Balears, que l’any 2000 amb prou feines tenien 850.000 habitants, van saltar fins a 1,1 milions, amb un augment del 24%. Des del 2011, però, es detecta un retrocés gradual que afecta, sobretot, els nouvinguts llatinoamericans, una bona part dels quals han retornat al seu país d’origen.



Durant l’època de creixement poblacional, que va coincidir amb l’etapa de govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el PP va alertar de l’“efecte crida” que significava el procés de regularització d’immigrants patrocinat per l’executiu socialista. Els populars van relacionar l’arribada massiva de persones amb l’increment de la delinqüència, i en alguns casos, fins i tot, amb la saturació dels serveis públics. No obstant això, aquest gran contingent d’estrangers va compensar una piràmide d’edat força envellida, que amenaçava de posar en perill el sistema públic de pensions.

Ara bé, l’esclat de la bombolla immobiliària, que va comportar una aturada en sec del sector, ha tingut repercussions importants a nivell demogràfic. El darrer lustre, prop de 70.000 hispanoamericans han abandonat Catalunya, el País Valencià i les illes Balears. Si més no, aquesta és la dada que s’extrau de les estadístiques de l’INE, que no comptabilitzen, és clar, els ciutadans que han decidit abandonar el país però que no han sol·licitat la baixa al padró municipal corresponent.

En paral·lel a aquest fenomen, se n’ha produït un altre que també ha fet minvar la xifra total d’habitants. Alguns ajuntaments amb una mobilitat molt considerable −situats a la costa, sobretot− van dur a terme una anàlisi exhaustiva del seu veïnat, porta per porta, amb l’objectiu de determinar si, efectivament, al municipi residien tantes persones com les que constaven al padró. Moltes de les baixes no havien estat tramitades per deixadesa o perquè això comportava uns ingressos més elevats en matèria de finançament local. En uns altres casos, els nouvinguts havien marxat sense deixar rastre. Havien demanat l’alta al seu dia per tal d’accedir als beneficis que això podia ocasionar-los, però, en canvi, no havien comunicat la baixa.
Aquesta depuració dels padrons ha afectat la població procedent de la resta d’Estats de la Unió Europea. Gent que ha mort però que hi continuava constant com a resident; d’altres que han emigrat per sempre més; alguns que només hi passen uns pocs mesos però que volien obtenir una targeta de transport gratuït... De casos, n’hi ha un munt, i en conjunt, han fet que la xifra d’europeus comunitaris −sense comptar els de l’Estat espanyol, òbviament− s’haja reduït de més de 100.000 persones. Un dels exemples paradigmàtics és el de Torrevella (Baix Segura), que va passar de tenir prop de 110.000 persones a registrar-ne poc més de 90.000. Aquella bombolla fictícia també va esclatar.

La pèrdua de ciutadans originaris d’Amèrica del Sud, el Magrib i de la UE, afegida a la baixa natalitat que continua caracteritzant Catalunya, el País Valencià i les Illes, ha fet que aquests territoris hagen perdut prop d’un milió d’habitants durant el darrer lustre. De prop de 14 milions, han passat a acollir-ne poc més de 13 milions. En tot cas, clarament per sobre dels 11 milions mal comptats que sumaven l’any 2000, i amb alguns casos simptomàtics, com ara l’increment de població russa i xinesa, els dos grans focus d’arribada de població forana, ara mateix, per bé que a un ritme molt inferior al dels romanesos, equatorians o colombians de la dècada passada.

Castelló com a símbol

L’any 2000, la demarcació de Castelló comptava únicament 606 romanesos. L’any 2005, ja n’eren més de 28.000, i el 2010, cinc anys després, prop de 52.000. De fet, a l’Estat espanyol, únicament n’hi havia més a Madrid. L’any 2015, però, la xifra va caure de manera estrepitosa, fins als 37.700 habitants, i l’erosió no s’ha aturat, ni de bon tros. L’última dada oficial aportada per l’INE parla de 35.800 romanesos a les comarques castellonenques, on l’efecte acordió provocat per l’època de les vaques grasses −en aquest cas, estretament lligat al sector del taulell− i l’arribada de les vaques magres −producte de la crisi econòmica− és patent com enlloc més.

A València i Alacant també ha marxat un percentatge gens negligible de romanesos, però la migració s’ha percebut més en el cas dels equatorians. Del 2010 al 2015, València va passar de tenir-ne gairebé 30.000 a menys de 25.000, i Alacant, de 24.000 a 20.000. A València, en aquell mateix període, la xifra de bolivians va caure de 20.000 a 14.000, i la de búlgars, de 22.000 a 17.000. A Alacant, la revisió detallada del padró va causar una baixada copiosa tant de britànics −de 127.000 a 84.000− com d’alemanys −de 38.000 a menys de 22.000−, igual com va succeir a les illes Balears, on del 2010 al 2015 la xifra d’alemanys va caure de 35.000 a 22.000, i la de britànics, de 23.000 a 17.000.

A les Illes, per contra, la població equatoriana i colombiana és força més estable, pels volts dels 15.000 i dels 13.000 membres, i la romanesa tampoc no ha experimentat una caiguda rellevant, atès que a penes ha perdut 300 integrants els darrers cinc anys.

Platja de la Malvarosa, a València Platja de la Malvarosa, a València.

Pel que fa a la població marroquina −la principal colònia estrangera al conjunt de Catalunya, el País Valencià i les Balears−, també presenta una estabilitat destacable. Del 2010 al 2015, per exemple, la població marroquina de les Illes va mantenir-se pràcticament intacta −22.000 persones−, i al País Valencià, amb petites fluctuacions depenent de la demarcació, la xifra global de persones originàries del Marroc tampoc no va patir cap descens, sinó que va mantenir-se a l’entorn dels 75.000 habitants. Els marroquins tampoc no han abandonat Catalunya: el 2010 n’hi havia 214.000, i cinc anys més tard, el 2015, uns 207.000.

Lleida, inamovible

De les demarcacions catalanes, la que ofereix unes dades més fixes és la de Lleida. Hi ha una presència inalterada de romanesos (20.000), marroquins (13.000), colombians (3.700), senegalesos (3.200), ucraïnesos (2.700), búlgars (2.200) i algerians (2.100). Darrerament, això sí, s’ha registrat un augment cridaner de població portuguesa (en són 2.300), de la República Dominicana (1.700) i de Gàmbia (1.600).



Girona tampoc no ha perdut gaire població estrangera. En alguns casos, fins i tot n’ha rebut més. Els hondurenys (de 6.400 a 8.800) i els gambians (de 6.800 a 7.300) van continuar establint-se a les comarques gironines, malgrat la crisi econòmica galopant. De la seua banda, a Tarragona, com a la veïna Castelló, l’eixida de romanesos ha estat notable (dels 26.000 que hi havia el 2010, van passar a ser-ne 20.000, el 2015), però també s’hi ha detectat un augment de ciutadans russos i pakistanesos.

A Barcelona, la població més fixada al territori és la peruana: el 2010 tenia 46.000 residents, i el 2015, en tenia 45.000. La colònia romanesa tampoc no ha emigrat −de 33.000 a 30.000− i la xinesa i la pakistanesa fins i tot han vist incrementada la seua presència, en aquell lustre. En aquest cas, la principal pèrdua de població té a veure amb la oriünda de Bolívia (de 47.000 a 39.000) i l’Equador (de 83.000 a 74.000).

El “Som 6 milions” que va popularitzar la Generalitat de Catalunya dels temps de Jordi Pujol va quedar fet miques durant el 2005, quan el Principat va trencar aquella barrera. Del sis milions, es va passar als set, i ara en són set i mig. Catalunya i les Illes difícilment cauran per sota de la barrera dels set milions i del milió, que van trencar el 2005. El País Valencià, per contra, va trencar la tanca dels cinc milions el 2007, i va quedar novament per sota el 2015, i no s’ha recuperat, almenys de moment.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.