Als peus del pic de Penyagolosa, les vaques charolaise de Gregorio Benages brostegen, immutables. La seua existència transcorre en un mirador envejable, des d’on es pot fitar, alhora, la mar Mediterrània i la fita senyera del País Valencià. La vida de Gori --com tothom el coneix ací-- transcorre entre el seu poble, Xodos, i aquest paratge de roures, sabines i pins. Abans dedicava tot el temps als animals, però d’uns anys ençà la incòmoda paperassa administrativa l’ocupa més temps que no voldria. A hores d’ara és l’últim masover del Penyagolosa i molt possiblement passe a la història amb aquest títol. Solter i sense fills, l’any vinent complirà 65 anys i arribarà el moment de jubilar-se. Un nebot va interessar-se per prendre-li el relleu però, finalment, desistí. L’embalum administratiu el feu arrere.
L’any vinent, doncs, Gori passarà a engrossir la llarga llista dels qui diuen adéu a l’activitat ramadera o agrícola. L’envelliment de ramaders i llauradors i la falta de relleu generacional és, a hores d’ara, un dels problemes que arrossega l’agricultura del País Valencià i, en general, la de tot l’arc mediterrani. Al País Valencià, segons dades de la Conselleria d’Agricultura, el 50% dels titulars d’explotacions tenen més de 50 anys i només el 6% estan per sota dels 35. La feina, és cert, resulta dura, però a més a més la burocratització l’ha feta com més va més críptica i carregosa. Cada any es perden milions d’ajudes econòmiques procedents d’Europa per a agricultors i ramaders perquè, simplement, desisteixen de demanar-les per no haver de fer tot el patracol que reclama l’administració. El compliment de les estrictes normatives sanitàries i de traçabilitat són un altre dels maldecaps dels qui s’han dedicat tota la vida al camp. Des de 2014 al País Valencià han desaparegut un 40% dels beneficiaris.
Són totes elles qüestions que, en última instància, es deriven de l’ingrés d’Espanya en la Comunitat Europea i, per tant, de la seua incorporació a la Política Agrícola Comuna, la PAC, un instrument tan citat com desconegut pel sector agrícola i l’opinió pública general. Un marc regulador i d’ajudes que alhora protegeix i constreny el sector primari de casa nostra. Un laberint de normatives i una arquitectura inextricable que té per objectiu mantenir viva l’agricultura i el medi rural però que rega amb desenes de milions els grans terratinents que viuen en capitals i es mouen en AVE. Una política pensada en clau europea però que també ha menystingut durant tots aquests anys les particularitats de l’agricultura mediterrània.
Més llet, menys taronges
Aquesta pròxima legislatura, Europa, ha d’abordar una nova reforma de la PAC que, en principi, hauria d’estar enllestida per l’any 2021. No és, tanmateix, una tasca senzilla: cal el consens de tots els Estats i també de totes les institucions europees. Això per no parlar de les pressions que exerceixen i exerciran els lobbies durant tot el procés negociador. De moment, Brussel·les ja ha marcat algunes de les línies bàsiques de la pròxima PAC: menys diners a repartir però amb més autonomia dels Estats per establir els criteris de repartiment entre els professionals del sector.
La PAC fou una de les potes fonamentals sobre la qual es sustentà la creació del que a hores d’ara es coneix com a Unió Europea. Era el principi de la dècada dels 60 i uns anys abans (el 1957) Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos havien consensuat la creació de la Comunitat Econòmica Europea, un projecte a mig camí entre l’economia i la política. El següent pas fou la creació de la PAC, una política que, amb el record encara viu de la II Guerra Mundial, perseguia assegurar l’abastiment de productes bàsics a la població, alhora que modernitzar les estructures agràries i el sosteniment de l’activitat ramadera a través de subsidis i ajudes.
Fou aleshores quan es van posar els fonaments d’una PAC amb orientació centreeuropea. «La PAC d’avui està molt condicionada pel passat --explica el catedràtic d’economia agrària de la Universitat Politècnica de València José María Álvarez Coque-. Es va crear entre sis Estats membres, d’entre els quals només Itàlia era mediterrani. Per això, l’arquitectura de la PAC es va acomodar a les produccions del nord d’Europa, que no tenia en compte la idiosincràsia mediterrània».
Això ha provocat que històricament hagen estat productes com ara els cereals, el sucre, els vaquí o els lactis --amb forta presència en els països del cor europeu– els qui més se n’han beneficiat, com també les explotacions de mitjanes i grans dimensions. Tot plegat ha provocat que fruites i hortalisses hagen estat l’aneguet lleig de la política agrícola europea. I és que, si bé les successives reformes de la PAC han fet variar un poc els criteris per atorgar ajudes i subvencions, no s’ha produït una reestructuració en profunditat del sistema tal com es va dissenyar l’any 1962. «Els països del centre i el nord d’Europa han sabut fer més lobby a Brussel·les per mantenir la seua posició», indica Álvarez Coque. “L’actual PAC no s’adapta a la nostra estructura agrària i ha perjudicat el sector”, rebla la consellera valenciana d’Agricultura, Elena Cebrián.
Segons l’estudi “Estructura de la propietat de terres a Europa. Concentració i acaparament”, realitzat per Fernando Fernández i Carles Soler l’any 2015, l’any 2011, l’1,5% de les finques europees van acaparar un 76% de les subvencions de la PAC. L’estudi també aporta dades des d’un punt de vista de criteri territorial. Així doncs, Europa occidental, amb un 44% de les explotacions agràries va rebre el 80% de les ajudes de la PAC. L’Europa oriental, per contra, va haver de conformar-se amb un 20% del total. La multinacional Nestlé, per exemple, va rebre al Regne Unit, en el període 1999-2009, 197 milions d’euros.
Conformar-se amb les engrunes
Aquesta dinàmica es repeteix a Espanya, on els grans latifundistes d’àrees com Castella-la Manxa, Extremadura o Andalusia n’han estat els grans beneficiats. La Casa de Alba, la família Domecq, Mora Figueroa o Botín són alguns dels qui s’han embutxacat bona part dels diners procedents de Brussel·les. Segons les dades de Fernández i Soler, el 78% de les ajudes del primer pilar de la PAC (llegiu requadre) van anar a parar a mans del 16,7% dels beneficiaris. Tot plegat dona una idea del nivell de concentració de la terra, alhora que posa xifres als resultats aberrants d’una política que, teòricament, havia de contribuir a la professionalització del sector però que, en última instància, contribueix a la concentració. En la darrera reforma parcial es van incorporar criteris perquè, ni que fora parcialment, es limitaren aquestes ajudes als latifundistes.
Siga com siga, en el cas espanyol els principals beneficiaris de la PAC han estat els territoris amb predomini cerealístic o bé amb una activitat ramadera intensa. Així ho evidencien les dades: els diners procedents d’ajudes europees representen només el 12% de la renda agrària al País Valencià. Aquesta relació ascendeix al 23% en el conjunt d’Espanya, mentre a Andalusia i Castella-la Manxa el percentatge ascendeix al 25 i el 39,5% respectivament.
Una collita incerta
Ara els Estats membres i les mateixes institucions europees afronten una nova reforma de la PAC. Teòricament s’havia de fer efectiva l’any 2021 i tenir validesa fins a 2027, però els temps polítics indiquen que el procés podria dilatar-se. El primer que preocupa als qui se n’ocupen és la rebaixa que la política agrària patirà en els pròxims anys. L’eixida del Regne Unit del club comunitari, d’una banda, i la necessitat d’ampliar les partides que es destinen a qüestions com la seguretat o la gestió de fronteres, han dut la comissió a reduir el pressupost de la PAC. Dels 420 milions a repartir en el període 2014-2020, s’ha passat als 379 de 2021-2017. Hi haurà, per tant, menys quartos a repartir.
L’altra qüestió que la comissió ha posat sobre la taula és l’opció de donar més autonomia als Estats membres per destinar els diners de les ajudes directes segons els seus propis criteris. Del que es tracta, segons afirmava el comissari d’agricultura de la Comissió Europea, Phil Hogan, en una entrevista a La Vanguardia la setmana passada, és d’“oferir flexibilitat per dissenyar programes, mesures que fixin objectius a nivell de la Unió, més que aplicar, per exemple, solucions espanyoles a problemes agrícoles finlandesos”. Cada Estat, segons els plans de Hogan, regiria la seua política per un pla estratègic consensuat amb Europa.
Aquest canvi pot resultar, en primera instància, atractiu, però tant des de la Generalitat de Catalunya com des de la valenciana es tem que no es tinga en compte les necessitats de les autonomies i, de nou, acabe primant un criteri que afavorisca els grans latifundis. Al capdavall, recorden, les autonomies ostenten les competències en aquesta matèria. Les primeres reunions amb el Ministeri d’Agricultura no apunten en la bona direcció. “Cal que els plans estratègics reflectesquen les particularitats i necessitats pròpies, amb l’objectiu de ser més eficaços”, assegura Elena Cebrián.
Per la seua banda, la Generalitat de Catalunya ha fet un pas endavant i ha demanat poder elaborar el seu propi Pla Estratègic, “amb l’objectiu de donar millor resposta a les especificitats i necessitats del nostre sector i el nostre futur”. Asseguren, des del departament que dirigeix Teresa Jordà, que “una planificació única per a tot l’Estat aniria en detriment de la simplificació, de la realitat de cada territori”. De moment, però, el ministeri s’hi mostra renuent. Sembla que la collita de la reforma que ara s’ha plantat serà incerta.
------------------------------------------------------------------------------
ELS PILARS DE LA PAC
Durant molts anys la PAC fou la principal partida pressupostària de les polítiques europees comunes. Tanmateix, el seu pes dins el pressupost global ha minvat considerablement les darreres dècades.
La Política Agrària Comunitària s’ha organitzat fins ara a través de dos pilars:
Pilar I: Està destinat fonamentalment a destinar ajudes directes anuals als llauradors i ramaders i, en una altra mesura, als subsidis a l’exportació i les ajudes a l’emmagatzematge. Dels 420.000 milions que s’hi destinaren l’any passat, un 80% es destinaren a aquest pilar. L’any passat la UE va destinar a Espanya 33.481 milions d’euros per fer pagaments directes als productors.
Pilar II: Aquest pilar es va introduir l’any 1992, fruit d’una visió rural que anava més enllà de les qüestions estrictament agràries. Així, si bé inclou qüestions com ara la formació dels agricultors o la gestió dels boscos, també contempla la dinamització del món rural. Al contrari que el pilar I, aquest ha de ser cofinançat pels governs estatals. L’any passat Espanya va rebre 7.008 milions per al II pilar.