LA BATALLA DE VALÈNCIA

Deixeu que rode la roda

València escull diumenge l’alcalde o alcaldessa que guiarà el rumb de la ciutat fins a 2023. Després d’un mandat progressista caracteritzat pel foment de la mobilitat sostenible —cosa que ha provocat, també, les principals crítiques— els ciutadans optaran per un aprofundiment d’aquestes polítiques o pel retorn de la dreta.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des del segle XIII, després de la conquesta jaumina, que el Regne de València no era tan popular com ho ha estat l’últim any, com a conseqüència de l’obertura del carril bici a l’avinguda del cap i casal que porta el seu nom. Regne de València com a sinònim d’embussos, de tràfec, de soroll. Regne de València, d’altra banda, com a sinònim de sostenibilitat, de futur i d’espai guanyat al vehicle privat contaminant.

Les dues Valències que conviuen felices sota una lluminositat única —la conservadora i la progressista— han xocat en aquest punt del mapa. Curiosament, la reducció de l’espai reservat als cotxes en favor de la bicicleta —i dels patinets elèctrics, que han agafat molta volada— no ha significat un trasbals per als veïns de l’avinguda en qüestió, una de les més senyorials de la ciutat i que connecta el llit vell del Túria amb Ciutat Vella.

En tot aquest temps, de les finestres i balcons de l’avinguda no ha penjat ni una sola pancarta en contra del carril bici. Tampoc no se n’han vist en favor de recuperar els nivells de contaminació anterior. De banderes d’Espanya, se n’han penjat unes quantes, però contra el carril bici, cap ni una. Bandera blanca. I zero concentracions dels residents en oposició a les obres dutes a terme. De fet, l’única protesta in situ ha estat la de l’inefable aspirant de Ciutadans a l’alcaldia, Fernando Giner, repartint propaganda contra el carril bici als conductors que transitaven per aquesta via.

Un home que quatre anys enrere, també com a candidat, va prometre convertir València en “l’Amsterdam del Mediterrani” i que ara, en canvi, ha propugnat com a principal element de campanya la reversió dels carrils bici dels carrers d’Alacant i de Russafa i de les avingudes de Burjassot i del Regne de València. No ha de resultar estrany. Giner anhela un retorn a la València de Rita Barberà, a qui va votar reiteradament abans d’iniciar la seua militància a Ciutadans. Hi troba a faltar, diu, una ciutat molt més “senyorial”.

 

Fernando Giner, candidat de Ciutadans a la ciutat de València, anhela una ciutat més senyorial. / EFE

Al costat seu, incorporada de fa poc a la cursa municipal, María José Català. Alcaldessa de Torrent (Horta) entre 2007 i 2011 i consellera d’Educació, Cultura i Esport de 2011 a 2015, Català promet un retorn a “la València dels 10 minuts”. Aquest és el temps que, segons ella, es tardava a creuar la ciutat de punta a punta, sense especificar que, per això, calia disposar d’un bòlid de Fórmula 1.

El problema de Català és que porta el motor gripat. El PP de la ciutat de València, el partit per què es presenta, a penes és un espectre d’aquell que va arribar a ser. En aquests quatre anys ha vist com Barberà resultava imputada pel cas Taula, raó per la qual tots els grups de les Corts valencianes van reprovar-la per unanimitat com a senadora territorial i va veure’s obligada a renunciar al seu històric carnet de militant. Des d’un escó del grup mixt, asseguda al costat d’EH Bildu, va declarar com a investigada al Tribunal Suprem i pocs dies després moria en la soledat d’una habitació d’hotel de Madrid.

Tots els regidors que van acompanyar Barberà a les eleccions de 2015 van acabar igualment imputats i amb la capacitat d’exercir l’oposició seriosament coartada. La cúpula del partit va quedar escapçada i Isabel Bonig va designar una gestora liderada per Luis Santamaría a la qual acabaria enfrontada. Durant molts mesos va buscar una persona independent que liderara el cartell electoral d’enguany i no va trobar-ne cap... Finalment, la direcció estatal de la formació acabaria designant candidata Català, a qui Bonig tem internament.

El 28A fins i tot ha empitjorat les coses al PP de la ciutat de València: Ciutadans va superar-los a les dues urnes

Un escenari dantesc que s’ha percebut, i de quina manera, en la campanya electoral. Del PP que omplia la plaça de bous i la Barberà que arrasava als mercats s’ha passat a un partit semiclandestí que fa actes a petita escala a què acudeixen els pocs afiliats que encara tenen forces. La provisionalitat que amara l’organització des de fa quatre anys té la seua traducció en l’afluència escassa als seus actes. La clatellada del 28A fins i tot ha empitjorat les coses: el PP va ser superat per Ciutadans a les dues eleccions celebrades aquell dia.

Els conservadors, no obstant, confien que els seus rivals més directes hagen tocat sostre amb Albert Rivera com a candidat i esperen aprofitar la feblesa d’un Giner mediocre com pocs. Ni Toni Cantó no ha volgut implicar-se en la campanya del principal candidat municipal taronja i ja s’ha encarregat de situar-li al número 2 de la llista una exfallera major, Rocío Gil, que rellevarà Giner com a portaveu l’endemà de les eleccions, sempre que Ciutadans no accedisca, és clar, al govern local.

Si una candidata com Català —jove, amb un currículum imponent i imatge de moderació— és incapaç de derrotar Giner a les urnes, significarà que el PPCV ha entrat, definitivament, en perill vital. Amb tot, encara haurà d’atreure el suport dels regidors que obtinga Vox.

 

María José Català, exalcaldessa de Torrent i exconsellera d’Educació, Cultura i Esport, ara és candidata del PPCV a l’alcaldia de València. / EFE

Entre les reclamacions dels ultradretans figura l’ús de les anticientífiques normes ortogràfiques que defensen col·lectius com Lo Rat Penat o la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), els braços armats del secessionisme autòcton. Per si de cas, Català ha aplanat el camí amb la inclusió d’Enric Esteve i Vicente González-Lizondo júnior a la seua candidatura. Una manera d’aclucar l’ull als sectors de la ciutat que encara estan en estat de xoc per tenir un home nascut a Manresa i un partit com Compromís a la Casa Gran.

No debades, l’anticatalanisme ha estat —conjuntament amb la mobilitat— l’altre gran focus d’oposició. Les acusacions de catalanisme al govern local han centrat moltes hores de debat als plens municipals. L’absència de l’alcalde a les festivitats religioses, en contrast amb la seua participació en actes com el de les Magues de Gener —una celebració laica recuperada de la Segona República per la Societat Coral el Micalet— o l’any nou xinès, ha enfurismat els sectors més reaccionaris. La relació amb el món faller tampoc no ha excel·lit, fins al punt que el regidor de l’àrea, Pere Fuset, va evitar durant una bona temporada les reunions de la Junta Central Fallera.

Mala maror a la Nau

La reducció del deute a la meitat, la descentralització de l’activitat cultural, l’estalvi en consum energètic, la rehabilitació dels refugis antiaeris de la Guerra Civil, l’atracció de congressos i l’impuls de startups, l’ajuda a les famílies més necessitades per fer front a la factura de l’aigua i de la llum, la política de control dels apartaments turístics o la prohibició de les celebracions de bous al carrer a les pedanies de la ciutat són algunes de les nombroses reformes que s’han dut a terme. Hi ha una altra mirada de la ciutat simbolitzada en l’ús intensiu de la bicicleta i el patinet com a mitjà de transport, així com l’aposta per una xarxa d’autobusos més eficient i moderna. El consistori ha adquirit 176 nous vehicles, en contraposició als únics dos comprats en els quatre anys anteriors.

Una València que ha deixat enrere els grans esdeveniments o que, més ben dit, els ha redireccionat. La declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la UNESCO, la instal·lació del Centre Mundial per a l’Alimentació Sostenible (Cemas) sota l’auspici de l’ONU o l’arribada del vaixell Aquarius al port en plena crisi immigratòria europea han esdevinguts alguns dels nous estendards.

La pugna Ribó-Gómez és la pugna Compromís-PSPV pel control futur de la ciutat

Una política de gestos i de canvis de fons amanida d’una relació tibant entre els socis. La socialista Sandra Gómez, que en el primer any de mandat va rellevar Joan Calabuig com a referent del PSPV a l’equip municipal, s’ha esforçat a marcar territori amb la intenció declarada de ser la següent alcaldessa. Els socialistes, que ara només ocupen 5 dels 33 seients del consistori, aspiren a superar Compromís, que en té 9, i a sumar majoria absoluta amb Unides Podem-Esquerra Unida. Fins ara, la tercera pota del Govern ha estat València en Comú, marca blanca de Podem on no estava integrada EUPV i que ha disposat de tres regidors a l’hemicicle.

Qui va ser-ne candidat el 2015, Jordi Peris, compareix ara als comicis en el número 13 de la candidatura de Compromís. Els seus posicionaments distaven bastant dels dels seus excompanys María Oliver, Neus Fàbregas i Berto Jaramillo, prou més estrictes en qüestions medul·lars com ara la política de vivenda.

Oliver branda la seua postura restrictiva envers l’especulació urbanística com la principal bandera d’Unides Podem. Ara bé, el seu full de serveis és pobre, amb un nivell d’execució pressupostària baixíssim, del 7%, que en bona mesura, això sí, ha contribuït a eixugar deute.

La convivència entre els tres socis de govern no ha estat ni de bon tros tan modèlica com la dels seus veïns del Botànic. Tot sovint les disputes internes han traspassat els murs del consistori, sense arribar, evidentment, al grau de degeneració que va presentar el pacte de la ciutat d’Alacant, que va acabar desfet.

Al darrere hi ha una pugna entre Ribó i Gómez que, ben mirat, és la pugna pel control futur de la ciutat. Perquè un nou mandat de Ribó significaria afermar el domini de Compromís a la principal ciutat del país. La seua joia de la corona.

Per contra, un sorpasso socialista seria un colp d’autoritat del PSPV al seu principal forat de vots. D’emoció, n’hi ha i molta. El PSOE va guanyar als comicis generals, cosa que no passava de feia tres dècades, i Compromís va quedar per davant a l’urna de les Corts. La clau de la continuïtat del canvi potser està en la capacitat d’Unides Podem-EUPV de retenir els seus electors. Ells seran els que faran que continue rodant la roda. O no.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.