Ençà i enllà

L'harmonia fa la força

Els reptes dels músics de carrer són semblants a Barcelona, València, Palma i totes les ciutats del món: conviure amb unes normatives restrictives, respectar la llibertat dels veïns i evitar multes. Amb una excepció: l’AMUC, que reuneix els músics del metro de Barcelona, ha trobat un sistema assembleari que els permet autoorganitzar-se de manera exemplar. Ja té 600 socis.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El guitarrista valencià Borja Catanesi, guanyador del premi al millor músic de carrer el 2018 en els Universal Street Games de Minneapolis, va ser multat a València per tocar amb amplificador. La ciutat estava en plenes festes de Falles i tronava cada migdia amb l’ensordidora mascletada de la plaça de l’Ajuntament. La surrealista escena té el seu origen en una normativa municipal del temps de Rita Barberà que prohibeix l’ús d’amplificadors i instruments de percussió.

L’associació Musicarte Urbano de València ha intentat modificar aquestes prohibicions sense aconseguir-ho, tot i la voluntat política de l’Ajuntament: la normativa que regula la música al carrer regula també les terrasses i aquest és un tema complex que l’Ajuntament vol estudiar amb calma.

Per als músics, el metro de Barcelona és més acollidor que els carrers // JORDI PLAY

La relació amb els músics va canviar quan Joan Ribó va arribar a l’Ajuntament. Per a la francesa Leya, guitarrista i cantant, és evident: “Quan vaig arribar, el 2014, la policia no era molt agradable i no ens deixava tocar, com si fos il·legal, com si fórem delinqüents. Això va canviar. Amb els permisos de l’Ajuntament pots tocar tranquil·la. I ara és com si la policia també ens tinguera més respecte. Ens deixa acabar la cançó abans de demanar-nos el permís”. Però reconeix que “encara s’ha d’aconseguir que es puguen fer servir amplificadors i altres coses”.

El president de Musicarte València, Kiron, diu que hi havia un consens amb l’Ajuntament per modificar-lo, però tot s’ha complicat: “Quan ja teníem els esborranys fets i quedava clar el que s’havia de modificar, es va aturar tot amb l’excusa que no tenen prou personal per abordar el tema. El problema és que la normativa d’ocupació i domini públic té diversos errors, a banda de la música —ja que afecta altres temes com terrasses i bars— i s’ha de canviar tot a la vegada, però no tenen gent ni temps per fer-ho”.

La valenciana Alícia Martínez Gil ha escrit la seva tesi doctoral sobre els músics de carrer a València, Barcelona i Madrid. Explica que el problema de València s’arrossega des del temps de Rita Barberà: “Quan l’Ajuntament de Madrid va fer les proves d’Ana Botella als músics de carrer, el govern del PP de Rita Barberà va voler posar les normes municipals de València a la mateixa altura. Però la normativa es va fer molt malament perquè no es va parlar amb els músics i creiem que tampoc amb els veïns. La qüestió és que la norma imposa un procés administratiu lent i porta molts problemes a la mateixa administració —perquè s’ha de renovar cada tres mesos i això és excessiu— i conserva la clàusula que prohibia la percussió i l’amplificació”.

L’ajuntament de Joan Ribó va canviar l’actitud cap als músics. “Fins i tot —reconeix Kiron— l’ajuntament ens va proposar de fer diversos esdeveniments musicals organitzats per ells, com un cicle de concerts als mercats de Ciutat Vella; un altre al Parc de Capçalera; i després, per contacte amb l’Ajuntament, hem pogut tocar en altres festivals de música”.

Malgrat això, no s’ha pogut avançar en la modificació de les clàusules que permeten multar un guitarrista elèctric —que sempre necessitarà amplificador— o qualsevol percussionista. La conseqüència és que la mateixa associació de músics va perdent associats i ja només té “20 o 25 socis”, segons Kiron.

Assemblea de l'AMUC (Músics de carrer i del metro de Barcelona) al Foment Martinenc // JORDI PLAY

A l’altra banda de la fortuna hi ha una associació amb vint anys d’història i 600 associats: l’AMUC, l’Associació de Músics de Carrer i Metro de Barcelona. S’organitza de forma assembleària, no para de créixer i, segons expliquen, és un model per a altres associacions de músics d’arreu del món.

Cada quinze dies, els músics més actius de l’AMUC es reuneixen en assemblea al local del Foment Martinenc. Allà discuteixen les propostes presentades a debat, els conflictes que s’hagen pogut donar i l’actualitat de la quinzena. Avui és la contaminació per amiant que denuncien els treballadors del Metro de Barcelona: alerten que la zona més perillosa podria ser el túnel de passeig de Gràcia on van a tocar sovint.

Després els socis s’apunten a una graella on es pot triar parada de metro, dia i hora. “Diagonal, 35, 22 de maig, de 12 a 14 hores”.

Els músics van aconseguir un acord amb TMB, el consorci municipal que gestiona el metro de Barcelona el 2001. “Primer —segons explica el president de l’AMUC, Rubèn H— va començar un període experimental fins a 2006. Ho vam fer al mateix temps que a Londres. La diferència és que aquí s’ha fet el conveni entre un col·lectiu d’artistes i el metro i allà es feia tot des d’una oficina subvencionada per una marca de cervesa, que després ha quedat com a oficina interna de Transport for London. Al cap dels anys aquí es manté un conveni amb un col·lectiu autogestionat i allà són músics que es presenten al metro perquè els diguin què s’ha de fer. No hi ha relació entre els músics ni la capacitat de presentar projectes ni res perquè no hi ha sinergies ni capacitat associativa”.

Els músics de l'AMUC trien on i quan toquen en el metro i s'hi apunten // JORDI PLAY

L’experiment de Barcelona va funcionar. I ha continuat rutllant, de manera que l’AMUC ha anat creixent i consolidant-se. “Som 600 associats —explica Rubèn H—, però que estiguem actius, fent rotació d’actuacions al metro ara mateix som entre 90 i cent. Al final hem arribat a la conclusió que la millor manera que funcioni això és que els membres actius siguin un centenar”.

No és que hi hagi gent que quedi fora de les opcions de tocar al metro sinó que no tothom ha de tocar sempre i a tota hora. Els socis s’ho prenen a ritmes molt diferents. “El metro —afirma Rubèn— tampoc és un lloc de feina, és un lloc públic on tu vas a experimentar, a estudiar, a treure’t uns diners per al lloguer quan no tens bolos. Hi ha gent que sí que toca tots els dies però són pocs, perquè és molt dur. És un espai públic gestionat per tal que hi hagi llibertat d’expressió”.

Cada any una escola de música de Barcelona —independent de l’AMUC i TMB, però consensuada per totes dues parts— fa un examen als nous músics que volen tenir carnet per poder tocar a les instal·lacions del metro. D’aquesta manera, sempre entra saba nova i l’AMUC ni s’estanca ni envelleix.

Rubèn H, com tots els músics entrevistats (vegeu les pàgines següents), defensa la dignitat del músic de carrer i defensa l’espai públic —en aquest cas el metro— com un lloc per a l’assaig i la creació artística.

En Miquel Simó, que toca la bateria i n’és soci, afirma convençut que “l’AMUC és important perquè un col·lectiu únic sempre pot fer més força. I a nivell administratiu hi ha predisposició a col·laborar amb nosaltres si tenim una estructura organitzada”.

“Com a associació —declara Simó— és modèlica. Aquí han vingut de tot arreu a veure com funcionem. De Canadà, de València i d’Austràlia.”

Rubèn i d’altres socis de l’AMUC també estan associats a l’organització de Músics de Carrer de Ciutat Vella. Tots coincideixen que no funciona la meitat de bé. Uns diuen que per l’individualisme dels músics —però també són músics els membres de l’AMUC—; d’altres, que l’organització és complexa —però tampoc és fàcil la graella de les línies del metro—.

“A l’AMUC estem més organitzats; en canvi a Ciutat Vella —diu un músic que vol mantenir l’anonimat— no hi ha hagut manera de posar-se d’acord. És un caos.”

Segons Rubèn, l’AMUC ha pogut evitar el problema que afecta “tots els col·lectius d’artistes de carrer de tot el món: en les grans capitals acaba havent-hi una repressió dels artistes per una suposada regulació del soroll —barregen el soroll amb la música—, una hiperregulació, o directament l’expulsió dels músics del carrer”.

En alguns llocs, com Londres, es dona una “tercera possibilitat que ho converteix tot en negoci, perquè és una regulació patrocinada per una marca comercial que ho paga per interès”. En canvi, l’AMUC “no hem permès que això passe a Barcelona”.

“És clar —reconeix orgullós Rubèn— que aquesta és també la nostra responsabilitat ètica. I és un pes sobre nosaltres perquè sabem que el nostre model funciona.”

 

Palma s’organitza

A Palma els músics de carrer estan en procés de creació d’una associació. De fet, divendres de la setmana passada era prevista una reunió que podria fer la passa definitiva per assolir l’objectiu. Ja fa mesos que ho intenten. Si s’ha endarrerit és perquè qui vol ser el president troba serioses resistències. “Tothom està d’acord a tenir l’associació però no ens aclarim sobre qui n’ha de ser el cap”, diu Omar, nascut a Senegal i que fa “més de trenta anys que em guany la vida tocant pels carrers del centre de Palma”.

Després de dos intents fallits amb músics de carrer, que no volien fer cap declaració, finalment aquest setmanari s’ha pogut asseure una estona amb el referit Omar, líder de la banda Koulbiop, que toca cada dia de la setmana a la plaça del Marquès de Palmer, entre la plaça Major i el carrer de Colom, al centre històric de Palma. Segons explica, “aquí estam [els músics de carrer] molt endarrerits amb relació als nostres col·legues d’altres ciutats, com Barcelona. Fa molt de temps que hauríem d’haver fet l’associació, però en fi, a veure si ho assolim ara a la fi, perquè la necessitam per tenir una interlocució fàcil amb l’Ajuntament”. Les relacions amb el consistori són fluides i “bones”, assegura; no obstant això, l’associació “és imprescindible” perquè “hem de negociar el futur reglament que regularà la nostra activitat”.

En aquests moments no hi ha cap norma ad hoc que reguli la feina dels músics de carrer. Tenen obligació de presentar una mena de “repertori del que tocaràs i cantaràs”, diu Rogelio, nascut al Brasil, que fa vuit anys que toca a Palma, i afegeix que “l’Ajuntament demana aquest requisit per controlar que no hi hagi gent que no en té ni idea de tocar i molesti els veïnats”. Tots paguen una taxa de 50 euros anuals —“la veritat és que és molt barat”, reconeix el brasiler—, i cadascú es col·loca allà on vol d’una zona determinada prèviament pel consistori. “Tots ens coneixem i ens respectem, ningú va li llevarà el lloc a un altre, cadascun estam allà on volem”. L’autoritat els imposa un horari que comença a partir de les 10 del matí i s’acaba a les 14 hores. “Per no molestar el dinar dels veïnats”, assegura Omar.

Amb el creixement del nombre de músics de carrer a Palma —no sap quants en són, “desenes, segurament”, diu Rogelio— , l’Ajuntament vol regular amb més concreció l’activitat. No es parla de cap examen ni res per l’estil, tal com s’havia arribat a especular, però el futur reglament, entre més qüestions, fixarà el punt exacte on es col·locarà cada músic. “Saps què passa?”, diu Omar, “doncs que sempre hi ha el perill que un tio que no és músic vingui a emprenyar, fent com si ho fos, i això ens perjudica a tots, per tant almenys nosaltres [els de la seva banda] estem d’acord amb la regularització”.

Orgull de músics.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.