Ençà i enllà

Carnets de músics (de carrer)

Deu músics expliquen amb orgull la seva carrera musical, per què toquen fora de circuit i les seves experiències al carrer i al metro

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

MARTÍ BATALLA

 

«Som els que guarim els esperits cansats»

«Tinc 56 anys. Acabo d’enregistrar un disc amb guitarra i harmònica. Concretament, faig música clàssica. Vaig començar a estudiar música seriosament als 13 anys però, per circumstàncies de la vida, l’he hagut de deixar i reprendre moltes vegades. He tingut una vida una miqueta baliga-balaga, però al final vaig acabar la carrera de guitarra. Tinc el títol de professor de guitarra pel Conservatori del Liceu, però a mi mai m’ha agradat fer classes.

Martí Batalla // JORDI PLAY

Sempre que anava pel metro m’hi trobava un músic que tocava la guitarra i li demanava que me la deixés uns minuts. Fins que al final em va dir: ‘Martí, hi ha unes oposicions, unes proves per tocar al metro. Per què no t’hi apuntes?’. Jo li vaig dir ‘no m’aprovaran, suspendré’. I ell, ‘què dius? Tu t’ho trauràs’. Ho vaig dir a casa, a la meva dona, això de tocar al metro... Tot van ser entrebancs, oi? ‘Per què ho has de fer? Si això és demanar caritat...’. Però a l’endemà em vaig llevar i vaig dir ‘Saps què? Me’n vaig a l’associació dels músics del metro a fer la prova!’ Vaig agafar els trapaus cap a Arc de Triomf i me’n vaig a fer l’examen. I al cap de quinze dies rebo la notícia que estava acceptat.

Això era el 2016.

A l’AMUC ens apuntem en una graella i així tots podem anar a tot arreu en algun moment. Funciona una mica com el mercat del peix. Jo volia anar el dimarts dia 21 a Verdaguer, a les 15 hores. I m’han dit que ja està ple. Doncs he agafat un altre horari.

La tasca del músic del metro no és demanar caritat; la tasca del músic de metro és enaltir els esperits malalts. Som els metges dels esperits. Els que guarim els esperits cansats.

Toco al metro dos o tres dies a la setmana. Ara que estic prejubilat em puc dedicar de ple a la música. Ja volia dedicar-me a la música de jove però les sortides que em van oferir no em van interessar. El professor de piano em va dir que la millor sortida per a mi seria donar classes a l’ONCE. Això no m’interessava.

La meva àvia tenia una licoreria i abans de morir va veure que la licoreria no se la quedaria ningú. El meu pare va oferir-me que la convertíssim en una botiga d’instruments musicals. Durant el matí jo i un altre soci vendríem instruments i a la tarda faria classes. Vaig dir que no. Llavors vaig perdre l’interès per la música. Llavors sabia més el que no volia que el que volia.

Per fi ara faig el que realment vull fer: tocar la guitarra i l’harmònica. Tinc un disc amb peces d’Erik Satie, l’Ave Maria de Schubert, etc., que es diu Sensacions de mar.

Soc cec a causa de la incubadora. Em van posar més oxigen del normal i em van cremar la retina. Bé. La vida és així. Hi ha d’haver-hi cecs, hi ha d’haver-hi coixos, imbècils, diabètics... Al mon hi ha d’haver-hi de tot. A mi m’ha tocat ser cec i ja està. Punt.

Això no m’ha representat cap problema per ser un músic del metro. Aquí jo soc un més.»

 

 

Leya // MIGUEL LORENZO

LEYA

«Aconsello a tots els músics tocar al metro una temporada»

 

«Soc francesa, nascuda a París fa 29 anys. Vaig començar amb la música de xiqueta. A l’escola, primer, i a l’institut després. La música ha estat part de la meva vida des de sempre.

Vaig començar a tocar al metro de País per pagar-me el conservatori d’adulta. Llavors tenia 22 anys i ja cantava i tocava la guitarra. El metro de París és molt cultural i per això hi ha molts músics. Cada sis mesos hi ha una audició que has de superar per tenir un permís que et permet tocar al metro. En canvi, als carrers de París no es pot. Només en quatre llocs i barris molt concrets.

Al metro hi vaig estar tocant dos anys. Va ser molt interessant. Jo ho aconsello a tots els músics perquè és genial. Tens molt contacte amb la gent, comparteixes moltes coses...

Al començament tenia molta por. Tremolava i tot. Però et vas fent fort. Sempre et fa por no agradar, però la gent a qui no li agrades, se’n va. En canvi, la gent que se t’acosta és la gent que li agrada el que estàs interpretant. És com compartir. Al metro, de vegades, la gent es posava a fer rotllanes al voltant i a ballar; a cantar amb mi... A més, pel metro de París la gent hi transita de molt mal humor, però la música els canviava i els feia somriure. Això està molt bé.

Tocar al metro et dona experiència perquè, en plena actuació, pot estar passant de tot al teu voltant. Poden passar, i passen, tantes coses que t’acostumes. I després, quan toques en una sala, la gent està molt més quieta i hi ha menys imprevistos.

El 2015 vaig arribar a València. Vaig començar a tocar al carrer, perquè vaig veure que ací, al metro, no es podia tocar. Com la cultura d’ací també és més de carrer, podies tocar al carrer. I, clar, és molt millor tocat a l’aire lliure que no sota un túnel tres hores. Al metro t’has d’estar parada dues o tres hores. A les terrasses de València, pots anar movent-te d’una a l’altra, i el ritme és més humà. I la gent està de molt més bon humor en general. Jo interpreto versions de cançons modernes de pop i jazz, sobretot en anglès. En faig algunes de franceses i ara també algunes en espanyol.

Fa un any i mig o així vaig deixar el carrer perquè tenia classes de cant, tinc una banda i tinc diversos projectes musicals com a Leya & The Gentlemen. Durant un temps vaig intentar combinar-ho, perquè m’agrada el carrer, però el carrer cansa molt. Si ixes, no pots anar a fer un concert. És impossible. Xucla molta energia. Després de tres o quatre hores al carrer, no pots fer classes ni un concert a la nit. Pot semblar que vuit hores en una oficina també cansen. I és clar que cansen. Però tocar tres hores al carrer et mata.

El grup va molt bé. Ara farem un concert al Palau de la Música el 9 de juny dins del cicle Emergents; anem al Benicàssim Blues, l’ 1 de juny... És genial. Som molts feliços.»

 

Enric d'Armengol // JORDI PLAY

ENRIC D'ARMENGOL

«Hi ha gent que ve de puntetes a felicitar-me»

 

«Tinc 65 anys. Toco la guitarra més aviat amb orientació clàssica però en realitat soc autodidacte. Quan vaig començar a estudiar música, als 16 o 17, ja feia uns anys que tocava la guitarra. Puc llegir partitures però se’m fa feixuc. Si puc evitar-les o aprendre-me-les de memòria, ja està.

Soc d’aquesta generació dels últims anys del franquisme que ens preguntàvem quin era el llegat cultural del nostre país. Sabíem que escoltàvem sardanes i que allò era música catalana però necessitàvem saber-ne més. I la cançó de taverna i tot això que ara s’està posant de moda? No en sabíem res. El cas és que em comprava llibres de segona o tercera mà; em dedicava a llegir cançoners antics com si fossin una novel·la —«Muntanyes del Canigó», «La presó del Rei de França» i tot allò— i llavors he quedat com empeltat.

Al metro toco de tot. Coses meves o coses d’altres. Tinc un bloc de música catalana, que em puc estar més d’una hora tocant música tradicional. A més, tinc un altre bloc de música del Renaixement i del Barroc. Unes les porto amb partitura. Per exemple. toco un parell de pavanes de Lluís del Milà, que era de Xàtiva. Era bo. Tinc també boleros i música llatina; un bloc de música pop, una cançó japonesa, estàndards americans... ‘Raindrops keep falling on my head’... Toco de tot perquè de jove vaig ser músic patxanguer i tocava el ‘Bésame mucho’ per collons, traient bilis per la boca per haver de tocar-la sempre, i ara ho toco perquè em dona la gana.

De jove vaig fer tots els papers de l’auca. No me’n vaig sortir perquè no me’n vaig sortir. Estava molt atrapat... Tema àcids, etc.

Amb orgull puc dir que me n’estic sortint. No tothom ho pot dir.

Soc músic i ho seré sempre. Afortunadament, els músics del carrer i els músics del metro em donen la possibilitat de tocar cada dia. Això vol dir que em mantinc en forma.

Toco al metro des de 2006. El 2004 vaig començar amb els músics de carrer de Ciutat Vella —la plaça de la Catedral i tota aquella zona— però és un col·lectiu diferent. Uns quants de nosaltres som a les dues associacions, però són diferents. Aquí estem més organitzats. Allà no hi ha hagut manera.

Tocar al carrer és molt bonic, més que al metro. Sobretot si fa bon temps. Però de vegades és molt dur perquè et trobes amb gent que et mira malament. Constantment. Però si toques al voltant de la Catedral i tot allò, que és molt turístic, pot ser molt agradable. I es fan més quartos. Entre cometes, clar.

Quan toco la guitarra al metro, ofereixo 51 anys d’experiència. Hi ha gent que em felicita; gent que quasi s’emociona; gent que ve de puntetes a felicitar-me. Aquesta gent no fa comèdia. També hi ha gent que el que faig no li agrada. Jo faig una música tranquil·la, no de showman. Si vols fer calés, has d’impactar, i jo no faig música per impactar. Però no perquè no vulgui, sinó perquè jo soc així. No em puc trair a mi mateix.»

 

Borja Catanesi //MIGUEL LORENZO

BORJA CATANESI

«El carrer et dona la possibilitat de sorprendre la gent»

 

«Vaig nàixer a València el 1995. Vaig començar amb classes de piano als 10 anys; després vaig agafar la guitarra i al cap de poc vaig entrar en diversos grups. Amb un d’ells, on érem onze persones, vam tocar en diversos escenaris i festivals. Això va fer que m’adonara que era bastant complicat dedicar-te només a la música en un grup tan gran. 

Per pura passió de gaudir la música amb la gent, me’n vaig anar al metro de València, vaig endollar l’equip i vaig començar a tocar. Després vaig anar a Barcelona i al nord d’Espanya, sempre tocant al carrer, i m’ho vaig anar prenent més i més seriosament. 

El 2015, amb 20 anys, vaig guanyar un concurs a Nova Zelanda. Això em va permetre anar coneixent més bé el món dels artistes de carrer fora de l’Estat. Vaig veure que era un moviment seriós, que ells s’anomenaven buskers i que ser músic de carrer no tenia aquestes connotacions negatives que sovint té aquí, on gairebé ho menyspreen i ho relacionen amb demanar almoina. Que els músics de carrer també fem art.

Jo toco la guitarra elèctrica, amb una loop station —que grava el que toco i després ho repeteix—, i el baix, amb un pedal que em fa d’octavador. I improviso i faig harmonies vocals sobre temes meus, sobretot, i també alguna versió. 

 Del carrer m’agrada el contacte tan proper amb el públic i la possibilitat que tens de sorprendre la gent sense que s’ho esperen. Tu fas un concert i toques davant d’un públic que ja està disposat a escoltar la teva música. En canvi, la possibilitat de trobar gent que va del treball a casa, desconeguts als quals fas aturar-se i arribes a transmetre-hi alguna cosa... Això és molt especial. 

L’any passat vaig rebre el premi al millor músic de carrer al Universal Street Games de Minneapolis (EUA), un certamen on elegien el millor músic, el millor ballarí de carrer i el millor esportista de carrer. Ens hi vam presentar 500 músics i les primeres seleccions es feien on-line

Vaig passar les tres fases inicials i a la final anàvem a Minneapolis. Allà vaig tenir l’oportunitat de guanyar. Va ser molt gratificant. 

Fa uns mesos vaig enregistrar el meu primer disc, Road Echoes, i ara estic vivint i tocant a Madrid».

Anaildes Evangelista // JORDI PLAY

ANAILDES EVANGELISTA DE SOUZA

«Mai no he tingut una mala experiència al metro»

 

«Soc compositora i des de petita tenia el somni de ser cantant. Escoltava les cançons de la Madonna, de Roberto Carlos... Això em va influir a ser compositora i fer cançons. A Brasil estava treballant en el camp de la música però en arribar a Barcelona em vaig trobar sense treball i vaig trobar l’oportunitat de l’associació AMUC. Va ser gràcies a l’Ajuntament de Gràcia. Vaig anar-hi i vaig demanar com podria treballar com a músic i ells em van posar en contacte amb l’associació. Aquí em van rebre molt bé. És una associació molt cordial, on em vaig trobar amb amics, persones molt bones que valoren el treball de la gent. Estic molt agraïda a l’associació, a la junta, al president i als membres de l’associació.

D’aquí vaig començar a cantar al metro: a Diagonal, passeig de Gràcia, Urquinaona i on hi ha espai. Hi vaig, actuo i guanyo diners per assegurar l’habitatge. No és molt però amb el meu talent de compositora me’n vaig sortint; formo part també de la SGAE. En soc sòcia, hi he registrat les meves composicions i faig altres feines: també canto en bars, festivals, carnavals. Tinc experiència actuant en qualsevol lloc on hi hagi alegria.

Jo tinc un amplificador i tinc bases per pop, jazz, electrònica, de tot un poc. Tinc un repertori de 2.800 cançons i n’he compost 300. En tinc registrades 48 a la SGAE. I tinc quatre CD de pop, jazz, reggae i salsa/merengue. I en faré més quan tingui una millor situació financera. Aquest és el meu objectiu.

Em vaig apuntar a l’associació fa tres anys. Però, com em vaig quedar sense treball per la crisi, vaig vindre a l’associació i ara puc pagar alguna petita despesa. Molt poc, però ho faig amb molt treball i molta suor. La vida de l’artista no és fàcil; és dura. Hi fa molta calor, hi ha molta pol·lució, molt soroll. Hi ha gent que t’accepta bé i uns altres que no. Això és una lluita de guerra i treball. Però el meu treball és aquest: aportar alegria a la vida de la gent. Jo estic cantant una cançó i sovint veig que algú s’acosta amb la cara seriosa, es va animant i riu. La música és la vida. Un món sense música seria un món molt trist. La música dona alegria i energia per a qui canta i per transmetre l’alegria al públic.

La gent passa, uns ballen; la majoria, no.

Mai no he tingut una mala experiència. El meu repertori no és repetit. Tinc moltes cançons i no em repeteixo. Sempre m’agrada canviar. Llavors la gent agraeix això. I depèn de la zona on soc, canvio el repertori. Si és una zona amb més turisme, per exemple, canto coses més internacionals.

Jo conec als ulls de la gent si els agrada o no.»

 

Kwame // JORDI PLAY

KWAME

«El meu somni és estalviar per enregistrar un disc»

 

«Jo soc baterista però al metro toco la guitarra i canto el meu propi repertori. Són cançons en les llengües del meu país, Ghana: el ga, l’éwé i l’aixanti [dialecte de l’àkan].

Tinc 61 anys i vaig començar a tocar el 1967. Primer cantava i després vaig aprendre a tocar la bateria, fins que vaig arribar a Nigèria, on vaig començar a tocar també altres instruments. Vaig viure a Nigèria, primer; després al Congo, a Gabon (tres anys), a Mali i a Benín. Des de Benín vaig entrar a Europa amb una banda, Akumamba (African democracy, 1992), que ens permet anar visitant cada any Alemanya. Després començàrem a passar entre quatre o sis mesos a Alemanya i sis o vuit a Benín.

A Barcelona, hi vaig arribar el 2003. Des de 2004, tinc un grup, Kwame Afrovibes, una banda amb molta gent.

Com que no tinc treball, quan no estem assajant per la banda, necessites diners per menjar, per arribar a final de mes. Si surten cinc o deu euros puc comprar un bitllet o fer-me un cafè amb llet, la vida continua. El meu somni és fer la banda i poder estalviar per enregistrar un disc. S’ha de pagar el local d’assaig, s’han de pagar les sessions d’estudi. Portem quatre anys enregistrant a poc a poc, una cançó avui, una altra més endavant. Són 12 cançons i tot plegat costa més de mil euros. D’on puc treure mil euros, si no?

Jo m’he tret el carnet de l’AMUC perquè així pots tocar tranquil·lament. Si no, la policia controla. Ells pregunten si tens carnet i si els hi ensenyes, cap problema. Després vens aquí, t’apuntes a la llista i cadascú té el seu lloc i el seu horari per tocar.

Jo toco tres o quatre hores al dia. Ara, com tinc molts assaigs amb la banda per un concert de presentació del disc, fa setmanes que no toco al metro. Estic concentrat en la banda i esperem que ens surtin bolos. Ara mateix vaig a un assaig amb Inna sound foundation perquè tenim concert aquest divendres.

Tota la música que toco al metro és meva. Faig una mica d’afrobeat, reggae, funky i un ritme propi de Ghana. Els concerts són barreja d’aquests estils. Una és reggae i la següent, un estil diferent. A la banda tinc un bateria i jo toco la guitarra i canto. En un altre projecte de banda que tinc, toco la bateria i canto.»

Kiron // JORDI PLAY

KIRON

«La crisi em va fer decidir a tocar al carrer»

 

«Tinc 42 anys, vaig nàixer a l’Argentina, i en porte 18 ací, a València. Vaig començar amb la música als 14 o 15 anys. Allà tocava amb bandes de blues i rock-and-roll, però com a aficionat. Quan vaig arribar ací, vaig deixar de tocar i em vaig dedicar a estudiar al Conservatori. És on vaig començar a dedicar-me a la música clàssica i també instrumental contemporània.

Jo treballava com a electricista i, quan va arribar la crisi, allà pel 2010 o 2011, em vaig quedar sense feina. Sempre havia volgut dedicar-me a la música però mai no ho havia fet, per unes circumstàncies o altres. I la crisi em va fer decidir-m’hi: ‘Ara provaré amb això, que és el que m’agrada, a veure com va la cosa’. Així vaig començar a tocar al carrer: una mica per necessitat i una mica per dedicar-me al que m’agradava. M’ho vaig prendre com un treball però també com una experiència.

Al carrer he après moltes coses de la gent, moltes. I, com a músic, també. I les experiències que es poden arribar a viure tocant al carrer, creant una atmosfera musical, són també molt boniques.

A nivell econòmic, l’experiència té tanta importància com en qualsevol ofici. A mesura que vas tocant, vas veient en quin espai és més rendible tocar; quin repertori s’ajusta més a cada lloc i cada moment... Als llocs de turistes, també vas aprenent en quin carrer o quina cantonada quadrarà més la teva música i serà més rendible. Si em poso en una terrassa que és tot de xavals i ple de soroll, no s’apreciarà. En canvi, si és un lloc més de parelletes, sempre serà més rendible.

El repertori que faig és una mica de clàssica, alguna cosa de blues, algunes versions de guitarra espanyola —com ‘Romance Anónimo’— o peces com ‘What a Wonderful world’, algunes versions entre tango i jazz de Piazzolla... Per a tots els gustos.

Arran de tocar al carrer, i anar estudiant el tema de la música, m’he ficat en l’àmbit de la musicoteràpia i la teràpia amb sons. I, a més de tocar al carrer, vaig començar a fer concerts diguem-ne meditatius, pel benestar del cos, amb instruments com bols tibetans, gongs xinesos, flautes indígenes. He començat per aquest costat i estic treballant i donant concerts en centres de benestar, de ioga, spas. A més done classes de guitarra i en un col·legi estic també en un projecte de música i meditació per a professors i alumnes.»

 

Fèlix Egea // JORDI PLAY

FÈLIX EGEA

«Un dia vaig decidir que només volia fer música»

 

«Toco guitarra i canto des dels 12 o 13 anys. Ara en tinc 61. La música sempre m’ha agradat. Cap als 16 vaig començar a tocar en grups. Vaig haver de treballar en feines que no tenien res a veure amb la música fins que, als 25, vaig començar a tocar amb orquestres de ball. Després, com m’agradava més, treballava per a grups de versions. Això fins que vaig tenir 40 anys o 40 i escaig.

Amb la famosa crisi, em vaig apuntar a tocar al metro. Entre això, actuacions en solitari o amb algun grup que em truca, i classes particulars, anem fent.

Al principi vaig començar a tocar al metro per necessitat, perquè no arribava a final de mes. Això m’ho va resoldre una miqueta, alternant amb altres coses. Però és cert que al començament em preguntava què hi fotia aquí, després d’haver tocat amb grups en escenaris i que em paguessin bé... era com anar a demanar almoina. Però és tot el contrari. L’experiència és molt bona. L’acollida de la gent també. Els agrada que estiguis cantant, que els estiguis acompanyant; hi ha gent que els omple.

Un dia vaig decidir que només volia fer música, que jo havia vingut a aquest món a fer això, i ja està. Sobrevisc. Però com sobreviu tothom.

Les males experiències sempre han estat per culpa d’alguns carteristes. Veure com davant teu estan robant a un ciutadà... Si dius alguna cosa, t’enfrontes amb ells. Per sort passa poques vegades.

En aquesta associació de músics de metro, l’AMUC, el més important és la companyonia; la bona organització i que totes les decisions les prenem entre tots. No hi ha un cap. Com qualsevol associació ha d’estar registrada i ha de tenir un president, però això no és una estructura de poder. Repartim els llocs entre tots, sempre hi ha molt bon rotllo. De dolent res.»

Stanislav Voitsekhovski // JORDI PLAY

STANISLAV VOITSEKHOVSKI

«Un cantautor no cap en l’espai de temps del metro»

 

«Soc ucraïnès i tinc 65 anys. Toco al metro des de fa dos anys. A Barcelona porto vint anys. Soc cantautor de tota la vida. Componia en rus però, en venir aquí, vaig aprendre el castellà i a poc a poc vaig començar a compondre també en castellà.

Al metro no toco les meves cançons gairebé mai. Com la gent va ràpid i només agafen un bocí de la peça que cantes, un cantautor no cap en aquest espai de temps. Has de donar a la gent una idea del que estàs cantant i el temps que t’escolten al metro és molt poc. Per això al metro canto versions, sobretot en anglès. Les que m’agraden a mi, sobretot. Interpreto cançons de rock-and-roll, com ‘Should I stay or should i go’ [The Clash], cançons d’Oasis (‘Don’t look back in anger’), de The Doors (‘Hello, I love you’)...

Quan tenia uns catorze anys, els meus pares em van regalar una guitarra acústica. Començàvem a rebre notícies de The Beatles, dels Stones... Vaig pensar fer un àlbum en rus i em van sortir cançons prou bones.

Com m’havia de guanyar la vida, vaig estudiar enginyeria elèctrica a la Politècnica, vaig passar cinc anys treballant per a l’exèrcit rus en una base aèria de Polònia, a Kolobrzeg (que vol dir a prop del mar). Aquí he treballat en la construcció, en reformes de pisos; però també vaig treballar en una empresa electrònica, uns quatre anys, soldant i arreglant aparells.

Ara estic tocant una banda que formem tres músics de l’associació, en Rubèn H, en Jordi i jo, i una noia que es diu Núria, que toca la bateria. És La banda mutante.

Al metro hi ha de tot. El més desagradable són els robatoris constants. L’únic que he aconseguit és que els lladres respectin el meu espai; que no robin davant meu. La part agradable és que estàs alliberant la gent. Jo m’adono que, amb la música, la gent sovint es relaxa i s’oblida de les preocupacions del dia. Estic content perquè la gent em mira i somriu. És un reconeixement. I això em cura de les meves pròpies ferides. Jo també tinc problemes, però la música m’obliga a estar bé físicament i d’ànima.

Ara estic en procés d’enregistrar un disc propi i editar un peti llibret que completi el disc. Tot meu amb il·lustracions d’un amic.»

Miquel Simó // JORDI PLAY

MIQUEL SIMÓ

«Al metro som com un túnel de rentat de l’ànima»

«Toco una bateria feta amb material reciclat. La transporto amb un carro, una mena de cotxet de nen.

Tinc 46 anys i vaig començar amb la guitarra, a l’institut, als anys noranta. Quan en tenia 18, fas un millor amic que també toca i voldries fer un grup. A partir d’aquí va ser la primera experiència de cinc o sis anys. Componíem les nostres pròpies cançons però tot molt autodidàctic.

Després vaig tenir una temporada de deu o quinze anys tocant només per a altres grups, grups de tota mena però que toquessin temes seus originals. Sempre m’he volgut desvincular d’orquestres i de músic mercenari. Tot és molt respectable però no és el meu rotllo.

He tingut feines de missatger, muntant bolos, etc., però sempre feines que es puguen compaginar amb la música. El 2011 vaig tenir la meva última feina alimentària, que era de missatger. Em vaig agafar els dos anys d’atur com si fos l’oportunitat per fer un màster i vaig dedicar-me a fer la transició de ser músic a temps parcial a ser-ho a temps total.

Em vaig llogar un local. Tocava tots els dies, per poder fer aquest canvi, tant mental com material. Tenia un amic que tocava la guitarra al metro de Barcelona i ens vam associar. Ell tenia el seu projecte i jo tocava la bateria amb ell. Llavors vam decidir que, per costejar el local, havíem de tocar al metro. Ell va tenir la idea de la bateria reciclada, la vaig muntar i això em va donar peu a monetitzar com a músic més enllà del bolo esporàdic.

Al cap de dos anys cadascú va seguir el seu camí, però jo ja estava introduït en l’associació AMUC del metro, i amb altres companys.

El fet de tocar la bateria sol em semblava molt complicat. Però un amic em va convèncer que jo havia de tenir el meu propi projecte. Vaig estar fent proves i finalment vaig girar el concepte dels músics que canten amb seqüències. La majoria van amb una guitarra i les bases de bateria preenregistrades i canten a sobre. Jo faig al revés: tinc enregistrada la música i li poso la bateria en directe. Amb el programa Ableton, que és com un estudi virtual, componc els meus temes i el que faig al metro és utilitzar aquesta música enregistrada mentre toco la bateria. Però tota la música és meva.

Tocar al metro és molt especial. L’energia que transmets al moment és important. Quan tu fas un bolo tancat —vens aquí, toques, et paguen i te’n vas— és igual que ho facis bé o malament —si ho fas molt malament no et tornaran a trucar i ja està—. Però al carrer, en cada cançó que fas, has de captar l’atenció de la gent. I tens 30 segons. Al carrer és diferent perquè- si és una placeta o hi ha bancs, la gent s’apalanca i t’escolta. Però al metro la gent no va a veure músics; la gent va d’un costat a l’altre. I cadascú té les seves històries. Per això creure en el que fas és molt més important. La contrapartida és que veus que hi ha gent a qui li agrada. Al metro hi ha un filtre molt bo i és que se t’acosta la gent que t’agrada. Una tarda, en tres hores, se’t poden acostar quinze, vint o vint-i-cinc persones. Però quantes persones poden passar per allà en tres hores? Cinc mil? Sis mil?

I... Home, la moneda es necessita. Però que et valorin també està bé. També t’alimenta. I nosaltres som com un túnel de rentat de l’ànima. Creem una bombolla de so i, vulguis o no, t’entrarà —tret que vagis amb els teus auriculars—. Sempre podem contribuir a un canvi positiu

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.