Els crítics

Amor en descomposició

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una parella es troba en un bar. Seuen a prendre alguna cosa. Estan fent temps fins que arribi l’hora d’anar a la consulta de la psicòloga amb què han començat a fer teràpia de parella. Les sessions de teràpia no les veurem mai. La sèrie State of the Union limita cadascun dels seus episodis a aquests 10 minuts previs a la visita (sí, els episodis són molt breus). D’aquesta manera fa un exercici realista: ens permet tafanejar en la seva conversa al bar, que és en un espai públic, com si estiguéssim en una taula propera, però no ens permet entrar a les sessions amb la terapeuta, que pertanyen a un espai privat. La idea és bona perquè s’alimenta d’aquella curiositat amb la qual de vegades escoltem converses alienes, especialment quan veiem que es tracta d’una parella. I encara més especialment quan veiem que hi ha conflicte. De fet, la sèrie reflecteix aquest esperit xafarder a través dels mateixos protagonistes, que també observen una altra parella que té la sessió de teràpia just abans que ells. Els miren, en llegeixen el llenguatge corporal i intenten deduir què els ha dut a necessitar la teràpia i com surten de cada sessió. De la mateixa manera, nosaltres també deduïm i fem encaixar peces del trencaclosques a partir dels diàlegs dels dos protagonistes, intentant obtenir una història completa.


State of the Union
Creador: Nick Hornby
Repartiment: Chris O’Dowd, Rosamund Pike
Temporades: 1
Plataforma: HBO


Aquest exercici funciona per dos motius. El primer: per l’estímul que genera anar rebent noves informacions, que extraiem tant del que diuen com del to que fan servir, com es mouen, les reaccions i les paraules escollides. El segon: perquè, a diferència de les converses que podries caçar al vol en un bar a la vida real, aquí tens un diàleg entre dues persones molt intel·ligents i enginyoses, si bé amb mancances afectives clares. És com parar l’orella a la taula del costat i que s’hi estigui desenvolupant una pel·lícula de Woody Allen. Tot i que en realitat qui escriu aquesta història és Nick Hornby. Els qui estiguin familiaritzats mínimament amb la seva obra reconeixeran temes recurrents i tipus de personatges, en particular el d’ell, un crític musical interpretat per Chris O’Dowd. Ella, interpretada per Rosamund Pike, és sobre el paper la culpable de la història, ja que és qui va mantenir un afer amb un altre home. Els dos actors defensen amb eficiència els arguments a favor dels seus respectius personatges. I és que a mesura que avancen els episodis veiem que la situació és complexa i no admet maniqueismes.

En la desconstrucció de les dinàmiques de la parella, State of the Union recorda la minisèrie Secrets d’un matrimoni, que Ingmar Bergman va fer a la televisió sueca el 1973 (i posteriorment va estrenar en forma de pel·lícula). Hi ha una diferència fonamental de to, ja que mentre aquella buscava el naturalisme, aquí es busca un acidesa que la fa més artificiosa, especialment quan l’enginy dels personatges adquireix cotes massa elevades i es pot veure el guionista darrere d’algunes frases, de manera que disminueix la sensació que havia aconseguit crear d’estar espiant una parella real. Alguns dels millors diàlegs, no necessàriament els més versemblants, involucren analogies del matrimoni amb fets recents, com ara el referèndum del Brexit, que resulta dividir més la parella que el país. La posada en escena teatral i el fet de tenir un únic escenari podria fer-nos cansar ràpidament de l’intercanvi de diàlegs, però la brevetat de cada episodi juga a favor de la sèrie en aquest sentit. De 10 minuts en 10 minuts és més fàcil quedar-se a veure com acaba aquest matrimoni que deixar la seva crisi a mitges.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.