La confiança en la bondat humana pot anar de l’optimisme il·lustrat de Jacques Rousseau al pessimisme polític de Thomas Hobbes. La capacitat de l’homo sapiens per fer mal és, en tot cas, il·limitada: del menyspreu a l’assassinat, passant per l’explotació, l’abús sexual o tota mena de violències físiques o simbòliques. En els col·lectius, els límits entre bondat i maldat poden difuminar-se fàcilment. Sobretot, quan afecta una persona forastera i vulnerable que necessita de manera imperiosa ser reconeguda pel grup.
Dogville: un poble qualsevol
Autor: Lars Von Trier
Dramatúrgia: Pau Miró i Sílvia Munt
Direcció: Sílvia Munt
Teatre Lliure, Montjuïc, 10 de maig
Dogville: un poble qualsevol de Lars Von Trier, en una adaptació de Pau Miró i Sílvia Munt, explora les fondàries dels habitants d’un nucli rural, aïllat del món, on va a parar una jove perseguida, Virgínia, que reclama protecció. Max, un xicot idealista, la sotmet a un perillós “experiment” d’exemplaritat “moral” perquè sigui acceptada per la comunitat. Les bones intencions i les dosis de generositat amb què acullen la fugitiva les primeres setmanes canvien després: hi aflora la perversió que nia en els vilatans. El mal emergeix plenament.
Sense voler-ho, Virginia esdevé un boc expiatori de les frustracions més recòndites de cadascú. La seva indefensió estimula els habitants del poble a menysprear-la, maltractar-la, vexar-la i violentar-la. Del foc d’on ve cau a les brases d’un poble tranquil i agradable en aparença, que a poc a poc mostra la seva cara més ignota, malvada i bestial.
En la versió actualitzada de Miró i Munt, hi ha dos aspectes que dificulten de crear una atmosfera asfixiant, com la que viu la protagonista: 1) la compressió de la història, que simplifica el pas subtil de l’aparent bondat al mal extrem (els monòlegs intercalats, d’altra banda, trenquen el ritme i avancen el desenllaç), i 2) l’aparatositat de l’espai, molt realista —un bar de poble, antiga gossera, centre de reunió local—, que converteix les figures en peces diminutes d’un joc pervers. A més, els canvis introduïts tergiversen la força política de l’original.
La sensació de distància, dispersió i fredor de la proposta s’accentua amb les reiterades projeccions fílmiques i els subratllats musicals o els ecos de la gossada, que volen generar inquietud. La direcció de Munt —tan encertada en altres espectacles— mimetitza solucions ad usum, sense estar gaire atenta als matisos, ni a alternatives originals. El resultat és un muntatge indolent, en què el dolor de la víctima queda lluny.
Amb aquests problemes de base, la interpretació brilla molt poc, especialment des de la fila 11, des d’on els gestos i les mirades —tan importants— són difícils de percebre i els personatges semblen titelles moguts per la fatalitat. Bruna Cusí (Virgínia) arrenca amb un punt de crispació, que li costa d’abandonar. David Verdaguer (Max) es mou en un registre més modulat. Altres bons actors com Anna Güell (Glòria), Lluís Marco (Albert) o Áurea Márquez (Marta) no deixen d’estar discrets.
El film Dogville de Lars Von Trier impacta perquè, amb una sàtira mordaç i de corol·lari aterridor, enfondeix en la perversió moral i el cinisme de les societats contemporànies. En les situacions de crisi i desesperació, els humans poden deixar via lliure al monstre més ocult, tot projectant les pors en l’altra, la forastera. És una versió ianqui de la banalitat del mal pròpia del feixisme, que s’esquematitza en excés en l’adaptació de Munt.