Retorn a la romanitat - 6

Sant Pol de Mar, Mataró i Vilassar de Dalt

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

SANT POL DE MAR

Desfem el camí fins a Tossa i Blanes. En aquest punt, la carretera que enfila en direcció a Barcelona té categoria de nacional. Voreja una costa regular, sorrenca, sobrepoblada. Tan sols se’n salva alguna perspectiva fugaç el protagonisme de la qual li ha estat arrabassat pel trànsit, intens i constant, que circula per la via que ens ocupa. Encara hi queden, no obstant, alguns oasis. I aquests es tradueixen en els carrers estrets, emblanquinats dels pobles del Maresme. Sant Pol de Mar n’és un. 

El front marítim el delata com el que és i el que ha estat tradicionalment: un poble que ha viscut de la pesca. La platja de les Barques fa honor al seu nom i en ella un bon grapat d’exemplars romanen adormides sobre la sorra a l’espera d’activitat. Al nucli antic i a tocar de l’aigua, l’església de Sant Jaume, d’estil gòtic tardà, sobresurt per damunt de les teulades. L’església està adossada a una torre de guaita coetània, del segle XVI, la qual va haver de reinventar-se com a campanar. És a l’església de Sant Jaume on comença la quarta etapa a peu de la via Marina del Camí de Sant Jaume, que finalitzarà a Mataró. Una etapa de logística fàcil, tenint la línia ferroviària de la costa com a element auxiliar per tornar al punt d’inici. La mateixa línia que tristament talla el contacte directe i secular entre el litoral i el poble.

Manteniu-vos en l’esfera espiritual. Sota l’advocació de Sant Pau s’erigeix l’ermita homònima en un turó que no assoleix els 40 metres. Conserva el record —de fet, n’era un dels elements— d’un antic monestir ja citat al segle X i que 300 anys més tard fou cedit a l’orde cartoixà d’Escaladei. Avui, aquest retir sobre la platja de les Escaletes s’ha vist encerclat per la carretera Nacional i el creixement urbanístic pertinent als nostres dies. Tot i això, l’ermita de Sant Pau representa el balcó privilegiat de Sant Pol sobre un litoral obert, del qual no cal posar gaire esforç a identificar en dies clars la muntanya de Montjuïc, ja a Barcelona.

Retrocedim, ara, fins a l’època que ens mou, la romanitat. Situades fora del terme urbà de Sant Pol de Mar, per sobre de l’autopista i entre la platja del Morer i la Roca Grossa, hi ha les ruïnes d’un centre de producció de vi, del segle I, amb continuïtat fins al segle V. Són les ruïnes del Morer. A partir d’aleshores van patir etapes d’abandonament i de nous assentaments i s’hi ha trobat material ceràmic del segle XVII.

El conjunt constava de terrasses delimitades per murs de contenció, que les separen, formats per pedres grosses i irregulars. S’han documentat restes d’un forn d’obtenció de metall i també de part d’un molí de gra. Entre les zones del Morer i la Roca Grossa s’han trobat nombrosos fragments d’àmfores, teules i de ceràmica ibèrica.

El jaciment del Morer està situat en una zona aturonada, a poc menys de 100 metres sobre el nivell del mar. A uns 150 metres del complex transcorre la riera del Morè que desguassa a la costa, a uns 900 metres del jaciment. Aquest fet no és casual, ja que el producte que s’elaborava al Morè arribava a la costa per la riera i s’embarcava en vaixells cap a diferents ports de la Mediterrània.

MATARÓ

La descoberta de la vil·la romana de Torre Llauder l’any 1961 constitueix un dels més notables del país, situat al Clos Arqueològic, al barri de Pla d’En Boet. Per la seva importància, la vil·la romana de Torre Llauder va ser exclosa del polígon que s’hi construïa i el 1964 fou declarada Monumento Histórico-Artístico de Interés Nacional. Les restes arqueològiques van quedar abandonades molt de temps i patiren espoli i degradació. La Secció Arqueològica del Museu de Mataró va encapçalar el 1972 un moviment de sensibilització ciutadana envers el seu patrimoni que va permetre que, sis anys més tard, l’Ajuntament aconseguís que el Ministerio de Obras Públicas financés la construcció d’un mur de contenció al jaciment, el que ara coneixem com a Clos Arqueològic de Torre Llauder, inaugurat el 1980. 

La ciutat d’Iluro va ser fundada pels romans cap a l’any 80-70 aC. En època d’August va viure els seus moments d’esplendor i prosperitat. Entre finals del segle I aC i el segle II dC obtingué l’estatut jurídic de municipium

La ciutat romana d’Iluro va quedar plenament identificada a partir del moment en què es va descobrir a Mataró, en unes obres a la Riera, la prou coneguda inscripció que esmenta a Lucius Marcius com a primer duumvir quinquennal d’Iluro.

Sota els carrers i les places del Mataró antic rauen les restes de la ciutat romana. Algunes han quedat al descobert, com les termes; d’altres s’han trobat, s’han documentat i s’han tornat a soterrar. Moltes continuen encara amagades .

Les termes romanes són cèntriques, a la plaça de Can Xammar. Si visiteu la botiga de Can Pinós coneguda com la “Confianza” (al carrer de Sant Cristòfor) després de contemplar la seua façana modernista, a dins es pot veure un tros de mur del macellum, el mercat romà. I dins de la floristeria Fresia de la plaça de l’Ajuntament trobarem les restes de la muralla.

El conducte d’aigua romà es pot visitar dins de l’edifici del Col·legi d’Aparelladors. La Vil·la Romana dels Caputxins, al barri de Rocafonda, va funcionar durant els segles I al VI dC.

Gran part del Maresme es va romanitzar, amb Iluro com a capital. Als forns romans de la Fornaca, a Vilassar de Dalt, es fabricaven materials de construcció i a la Cella Vinaria de Vallmora, a Teià, oberta al públic el 2009, s’hi produïen vins que eren enviats en àmfores a les tropes romanes distribuïdes per tot Europa, des del port del Masnou. Els vins laietans, i sobretot els maresmencs, eren molt preuats a Roma i a tot l’imperi. 

 

VILASSAR DE DALT

A mesura que el viatge s’acosta a l’àrea metropolitana de Barcelona, el territori es densifica. Entre el Maresme i les portes de Barcelona la urbanització representa un continu on els pobles es fonen en una solució líquida. Únicament se’n salven aquells que queden mínimament retirats de la voràgine, elevats i emparats pels vessants de la serralada litoral. Vilassar de Dalt n’és un. El poble encara conserva la seua estructura tradicional de carrers estrets i casetes baixes, malgrat l’inevitable creixement d’urbanitzacions a la seua perifèria. 

Vilassar de Dalt pot explicar de primera mà la fabricació d’elements amb terrissa en època romana, com teules, dolis o maons, a través del recinte arqueològic dels tres forns de la Fornaca. L’emplaçament no és fruit de l’atzar, sinó que respon a motius estratègics. El terreny argilós proporcionava l’obtenció sense gaire esforç de la matèria primera, com també de fusta i d’aigua.

Conjunt arqueològic de la Fornaca (Vilassar de Dalt)

La localització d’aquest centre de producció industrial es remunta al 1949. Des de llavors, el procés per a la protecció i museïtzació del conjunt arqueològic ha estat lent i llarg, i ha vist el seu final ben entrat el segle XXI, amb una intervenció arquitectònica exquisida, obra de Toni Gironès, que va guanyar un premi FAD al 2005. Gironès cobreix els forns sota una plaça circular, d’on emergeixen tres entrades de llum com tres xemeneies. Un gran mur de pedra seca amb reforços d’acer dona la benvinguda al conjunt. A l’interior, la penombra protegeix aquest llegat mil·lenari. La poca llum zenital que s’hi filtra, focalitzada sobre l’element arqueològic, li atorga el valor de joia, alhora que transporta el visitant fora del seu temps, dos mil anys enrere. 

 

BADALONA

El Maresme s’acomiada de nosaltres al poble de Montgat; Badalona dona la benvinguda com a porta del Barcelonès. Baetulo conforma un dels conjunts arqueològics d’època romana més importants de Catalunya. 

Al subsol de l’edifici de l’imponent Museu de la ciutat, es poden visitar les restes de les termes i del Decumanus maximus. No us perdeu l’exposició permanent, que presenta sobretot peces de la Baetulo romana, entre les quals destaquen la Venus de Badalona, les pollegueres de la porta de la muralla de la ciutat o la tabula hospitalis.

Molt a prop, visiteu els espais museïtzats de la Casa dels Dofins i el Jardí de Quint Licini, o la masia de Can Miravitges, situada a Pomar. 

El Museu de Badalona es va construir sobre les termes de la ciutat romana de Baetulo, descobertes el 1954, quan s’urbanitzava l’anomenat clos de la Torre. En els darrers anys, el Museu ha anat incorporant nous espais d’època romana que han estat museïtzats i que permeten conèixer de prop la vida quotidiana a la ciutat.

La recuperació del patrimoni romà de Badalona començà el 1927. Aquell any, Ramon Guixeras va descobrir a la seva propietat uns mosaics romans. Els va conservar i foren el germen d’una intensa activitat arqueològica per comprendre la transcendència d’una de les primeres colònies fundades ex novo de la Hispania Tarraconensis.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.