Retorn a la romanitat - 6

De Tossa de Mar a Badalona

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El riu Tordera bifurca els camins. Si bé la via ancestral que connectava les terres del sud amb les del nord solcava el corredor prelitoral per les actuals comarques vallesanes, tal com ho fa en l’actualitat el corredor mediterrani, l’emperador August traça un nou itinerari, també anomenat Via Augusta, que, aigües avall de la Tordera, arriba a la costa i la recorre fins a Barcino, ciutat de creació imperial, travessant el territori laietà. Al fil d’aquest viatge, ens acullen alguns emplaçaments importants arran de mar o ben a la vora, com Blanda, Iluro o Baetulo, i també d’altres com Sant Pol de Mar, Vilassar de Dalt o Teià. Cap al nord, però, dues viles es fan de visita obligada: Lloret de Mar i Tossa de Mar. Comencem, doncs.

La ciutat de Blanda, actual Blanes, prop de la Via Augusta, a la comarca de la Selva, és, malgrat les nombroses referències llatines, el nucli urbà romà més desconegut de Catalunya. Les escasses excavacions arqueològiques, la continuïtat en els habitatges i la remodelació moderna de la vila han fet d’aquesta població una veritable oblidada dintre de la xarxa de centres romans del litoral, afirmen els arqueòlegs Eugenio Burgueño Villarejo i Maria del Vilar Vilà i Bota.

Les descripcions dels autors llatins posen Blanes al mateix nivell que altres importants ciutats romanes com Iluro (Mataró) o Baetulo (Badalona), fet que podria demostrar que era un nucli de poblament bastant superior a una simple vil·la rural. 

Malgrat tot, les troballes recollides fins avui dia no estan en correspondència amb la seva suposada importància. Fins al moment, les restes del puig d’en Lledó (els Padrets) i d’altres troballes menors que s’han descobert ran de l’església parroquial, al Racó d’en Portes, i prop de l’ermita de Sant Francesc en són les úniques mostres.

Casa dels dofins (Badalona)

El jaciment romà dels Padrets ocupa el cim de l’anomenat Puig d’en Lledó, a uns 40 metres d’altitud sobre el nivell del mar. El jaciment s’ubica estratègicament a la part alta i a la vessant més suau d’aquest turonet. Avui, clos entre habitatges, manté encara un diàleg excepcional amb sa Palomera, la península en miniatura que separa les platges de Blanes i de s’Abanell. No dubteu a atansar-vos-hi; una passarel·la i un conjunt d’escales permetran enfilar-vos al capdamunt. Si bé l’alçària és modesta, tan sols 20 metres per sobre del mar, la sensació d’immersió en el medi marí és sorprenent, sobretot en dies de maror. 

Blanes és un municipi de frontera, no pas administrativa sinó orogràfica. Al seu terme la roca i els penya-segats que han caracteritzat, al llarg d’uns centenars de quilòmetres, la fesomia de la costa es dissolen en un continu de platges suaus, sorrenques, en ocasions saltades d’algun o altre parèntesi dunar. Són aquestes les que ens acompanyaran al nostre pas per les comarques del Maresme i del Barcelonès en el viatge fins a Barcino.

L’extrem septentrional de la badia de Blanes el tanquen el port i, una mica enllà, la punta de Santa Anna i la roca dels Capellans. Els esmentats illots mantenen unes proporcions modestes quan se’ls compara amb la mola calcària que els enfronta. Al capdamunt, l’antic convent dels caputxins, del segle XVI, ha canviat l’espiritualitat per una carta gastronòmica d’alta factura, dissenyada per satisfer una nova clientela que s’hi aplega amb motiu de celebracions privades diverses. 

Als peus de l’edifici religiós, la cala de sa Forcanera, el separa del jardí botànic Marimurtra. Cal entendre aquest espai com un oasi de caràcter excepcional, el millor llegat que l’empresari i botànic alemany Karl Faust podia deixar a aquesta vila. Establert a Blanes des de la seua jubilació, Faust va fundar Marimurtra l’any 1921. En el projecte col·laborà el botànic català Pius Font i Quer, divulgador de la flora dels Països Catalans i amb tota seguretat l’autor de referència per als estudis de botànica a casa nostra. Amb el seu ajut, Faust hi aclimataria més de 3.000 espècies de procedències diverses, representacions úniques dels cinc continents aplegades en les 15 hectàrees de superfície que ocupa aquest espai. El conjunt el presideix el templet dedicat al botànic suec Carl von Linné. L’estructura mínima, circular, desafia la verticalitat d’una costa severa per la seua rotunditat mineral.

Tornem, tanmateix, als temps de l’antiguitat. Tot fa pensar que les fundacions d’aquestes ciutats de la costa, des d’Empúries cap al sud, molt pròximes en el temps, devien conformar els elements d’una planificació predeterminada per l’estat romà per a l’estructuració i control del territori, així com el repartiment de terres als nouvinguts itàlics. L’evolució d’aquests nuclis de nova planta seria diferent en cada cas. 

Pel que fa a Blanda, la seva situació geogràfica, a la desembocadura de la Tordera, i la seva badia natural, esdevé un punt estratègic i econòmic d’arribada de mercaderies tant per via marítima com de redistribució a través de les xarxes viàries i de transport, amb les terres de l’interior.

La funció de la ciutat romana de Blanes seria la de nucli polític, econòmic, administratiu i religiós. Els objectius immediats es resumien en l’anomenada romanització amb la implantació de les villae, la imposició cultural de les poblacions indígenes i el control de les xarxes de comunicació de l’Alt Maresme i de la Selva de Marina. La fundació de Blanda, pels materials trobats a les excavacions, se situaria en una datació una mica posterior a la ciutat romana d’Empúries.

 

Tossa de mar

Desviem-nos de la ruta per visitar Tossa de Mar. La costa en aquestes latituds perviu dissortadament sota un mantell gairebé continu d’urbanitzacions i segones residències, la majoria edificades durant els anys del desenvolupisme, quan es maldava per engegar el motor de l’economia impulsant el negoci immobiliari associat al turisme. 

A Tossa de Mar, hi trobarem diverses restes de vil·les romanes. Una de les més importants i més ben conservades correspon a la dels Ametllers, descoberta el 1914 per Ignasi Melé. La vil·la que ens ocupa va gaudir d’una llarga ocupació, la qual s’estengué dels segles I aC fins a VI dC, en període tardoimperial.

Vila romana dels Ametllers / Ajuntament de Tossa de Mar

Es tracta d’una de les vil·les més importants de Tarraco, especialitzada en el conreu de la vinya i l’exportació de vi de gran consum. Hom ha volgut veure en la dels Ametllers un cas típic d’explotació agrícola a la Mediterrània romana.

El conjunt arquitectònic consta de dues àrees ben diferenciades: la pars urbana i la pars fructuaria, totes dues condicionades per l’orientació mateixa de l’edifici. Situada sota el cim del turó de Can Magí, a poca distància del mar, des de la vil·la es domina la badia sencera.

Per la seua banda, la pars urbana, o zona noble del conjunt, situada al nivell superior, dona fe de la magnitud de la vil·la en tots els aspectes, especialment al segle II dC. En són bona mostra alguns elements, com el magnífic conjunt termal, els mosaics, els estucs, el rar menjador d’hivern, el nimfeu (font), o la piscina amb l’imponent conjunt escultòric de marbre de Carrara que es conserva al Museu Municipal.

Tossa de Mar conserva encara els ecos d’un moment daurat en què la població va esdevenir residència temporal d’algunes de les figures més representatives de les avantguardes europees dels anys trenta. Marc Chagall, Jean Metzinger, Georges Bataille, Francis Picabia o André Masson foren alguns dels seduïts pel que va ser per aquell temps un dels pobles més encantadors de la Mediterrània i, en paraules del periodista Carles Sentís, “el lloc més internacional de la Costa Brava i alhora de Catalunya”. Amb la mateixa perspectiva, el pintor i crític d’art Rafael Benet publicaria el 1934 a la revista Art un article amb un títol tan eloqüent com encertat, “Tossa. Babel de les Arts”. Sovint eclipsat pel glamur de Cadaqués, Tossa va jugar un paper excepcional en la introducció dels corrents d’avantguarda a Catalunya i continua conservant el pòsit cultural que van deixar artistes i intel·lectuals, pobladors temporals que van conviure amb una societat tradicional fermament arrelada a la pesca.

No obstant, no marxeu de Tossa de Mar sense haver realitzat un parell d’exercicis. Passegeu per la vila, deixeu-vos menar pels consells de Josep Pla, que diu així: “A Tossa, convé pujar al Far —admirar el magnífic panorama de la mar des del mirador construït al seu darrere—, baixar a la Vila Vella, ficar-se pels seus racons mig enrunats, entre els geranis, fruir de la llum tamisada i ombrejada de la plaça de l’actual Museu”.

I la segona proposta, si encara teniu temps i ganes, és recórrer la carretera de la costa que es dirigeix cap al nord, a Sant Feliu de Guíxols. La GI-682 és, amb tota probabilitat, la carretera litoral més panoràmica de Catalunya. Fora de la temporada de sol i platja, el trànsit, mínim, permet contemplar l’estampa costanera, on els pins desafien la verticalitat del rocam, fent incursions fins a pocs metres de l’aigua. La saturació cromàtica s’hi manifesta, tant a l’estiu com a l’hivern, en tota la seua intensitat. L’asfalt s’hi torna una veta negra que serpenteja entre la roca, rogenca en aquest cas, el pi verd, el cel blau i l’aigua, que es tenyeix, segons el moment del dia, d’una foscor verd-blavosa o bé de la lleugeresa del color turquesa. El ciclista n’és client habitual, com també el turista de baixa velocitat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.